Des del carrer

Les enfants

2008-11-18T09:33:00Z

Octubre 2006. París. Augustin Legrand i Pascal Oumaklouf decideixen voluntàriament viure com un sense sostre. Neix el moviment Les enfants de Don Quichotte. Desembre 2006. Instal·len 100 tendes al Canal de St. Martin de la capital francesa. Sarkozy, candidat a les presidencials en aquell moment, promet que "en 10 anys cap persona s'ha de veure obligada a dormir al ras i morir de fred". Fruit de les accions empreses durant aquell any i fins ara s'estrena a França Enfants de Don Quichotte (Acte I), una pel·lícula documental que, segons m'expliquen, és extraordinària. ¿Qui s'apunta a veure-la quan arribi a les nostres cartelleres?

Veure vídeo
Format: YOUDuració: --:--

Jo puc parlar de la pobresa perquè he estat pobre

2008-11-03T09:52:00Z

Avui només vull compartir amb vosaltres que he creat (bé, per ser més exactes, Arrels, que és on treballo) un compte al Youtube. Crec que hi ha vídeos molt interessants, com aquest de Miguel Virto explicant què és per a ell la indigència. Espero que us agradi i serveixi.

Veure vídeo
Format: YOUDuració: --:--

Rosario

2008-10-20T08:03:00Z

¿Sincerament? No puc veure una altra vegada les imatges de la mort de Rosario al caixer automàtic. Se'm posa la pell de gallina. Per ella, evidentment, però també per aquests tres nois que van trobar en aquella nit de bogeria la seva ruïna personal. En principi, avui comença el judici per aquells fets i suposo que Rosario tornarà a ser actualitat. I com que no puc amb el vídeo de la seva mort, he invertit una mica del meu temps a buscar alguna cosa que ens torni a tots el millor de Rosario, alguna cosa que la tregui d'aquelles imatges tremendes, que la tregui de la idea que ja tots tenim d'ella. I he trobat la foto que il·lustra aquest text.

@MORE@

¡Que guapa que eres Rosario! Suposo que en el moment de les fotos no t'hauries imaginat vivint al carrer, ni morir en un caixer, ni ser protagonista, per uns dies, de portades de diaris i d'informatius.Però estiguis on estiguis no creguis que ets l'única, ¿eh? Que no et pugin els fums i et pensis que només a tu t'ha passat el que t'ha passat. El que et fa molt especial són dues coses: que hagin estat tres jovenets els autors de la teva mort i, sobretot, no t'enganyis, que HI HAGI UN VÍDEO DE LA TEVA MORT. I ja ho saps, sense imatges, no hi ha notícia. O sigui que estiguis on estiguis, relaxa't perquè això teu, la teva mort vull dir, no és tan, tan únic.

T'explico que morts així succeeixen sovint. Només canvia l'escenari i el decorat, però no els "actors" que en pateixen les conseqüències. Segons un informe realitzat per la Fundació Mambré, durant el 2006 van morir 85 persones sense sostre a Espanya. 20 d'aquestes persones van morir a causa d'una agressió directa. ¿La resta? Causes naturals, incendi fortuït, caiguda, ofegament, etc. El 43% dormia en espais públics i el 28% en vivendes inadequades i la mitjana d'edat de les persones mortes va ser de 47 anys. La mateixa fundació publicarà aviat un informe sobre el 2007.

Però la cosa continua. Segons enred.psh (Xarxa Nacional d'Entitats que treballen amb Persones Sense Llar), des de començaments del 2008 ja han mort 40 persones que es trobaven en la teva mateixa situació de desemparament. Ho pots veure en una espècie de comptador de persones mortes que tenen molt actualitzat, a partir de les notícies aparegudes a la premsa.

O sigui que ja ho veus, no ets l'única. El que passa és que una imatge val més que mil paraules.

Per si t'interessa...
enred.psh. Xarxa d'entitats a nivell nacional que treballen amb persones sense llar. Web molt completa i interessant. Tenen un comptador que comptabilitza les persones sense sostre, la mort de les quals hagi estat recollida a la premsa.

El crimen del cajero automático. Llibre de Pere Meroño sobre la mort de Rosario. Es tracta d'un e-book; o sigui que es pot descarregar gratuïtament. Jo no l'he llegit, que consti. S'accepten suggeriments.

La noche que quemaron a la mendiga. Llibre d'Arturo San Agustín, periodista d'El Periódico.

Informe Violència directa, estructural i cultural contra les persones sense llar a Espanya 2006, de la Fundació Mambré.

Vídeo de la mort de Rosario. (Youtube)

Estimat Arturo San Agustín...

2008-10-15T10:29:00Z

Arturo San Agustín publica avui en aquest diari 'Carpanta', un article que es refereix a la gent que viu al carrer. Però no vull parlar del seu article, vull parlar d'ell, d'Arturo, amb totes les precaucions, perquè no el conec de res: no ens hem vist, ni hem parlat, ni hem coincidit en cap ocasió. Per a mi és una cara que veig setmanalment a les pàgines d'un diari i que explica les coses de la ciutat que jo veig cada dia.

"Arturo, no sé quines pel·lícules veus, a qui has conegut i a qui no t'importaria no haver conegut. Si tens diners o no, si vas al gimnàs, si estimes o estimaves. Però el que sí que sé és que aprofites la teva tribuna, la teva talaia, la teva columna per explicar coses amb la intenció sempre de no ferir el feble. Busques respostes. Et confrontes. Penses que qui és al carrer, el que pateix sol en un pis, el que està malalt, mereix un espai a les nostres vides o, com a mínim, als diaris. I em sembla bonic i oportú que en un moment de crisi, en el qual es congelen pressupostos socials, i en què JA decreixen les donacions a entitats com Càritas, no t'oblidis de la gent que ho passa malament.

Digue'm que hi ha més periodistes així."

Una promesa no alimenta

2008-10-13T14:18:00Z

Rere aquest lema, divendres que ve, 17 d'octubre, la ciutadania espanyola sortirà al carrer per exigir al Govern i a la resta de mandataris polítics que es prenguin mesures urgents per acabar amb la pobresa. Aquest any 50 milions més de persones tenen fam, una xifra vergonyosa i intolerable que suposa un retrocés en el camí cap als Objectius del Mil·lenni, als quals es van comprometre 189 caps d'Estat l'any 2000.

Ara mateix hi pots aportar el teu gra de sorra: existeix una ciberacció "In My Name" que et convida a fer sentir la teva veu perquè, en nom teu, com a ciutadà amb capacitat de plena de decisió, puguis exigir al Govern una acció urgent i decidida contra la pobresa. Milions de persones (entre ells cares conegudes com Scarlett Johansson, Annie Lennox o els Black Eyed Peas) ja ho han fet: In my name-Flickr i In my name-Facebook.

Ja n'hi ha prou de promeses, una promesa no alimenta, ni cura, ni protegeix. És el moment d'actuar. Rebel·la't contra la pobresa, SIGNA AQUÍ, I PORTA LA TEVA REIVINDICACIÓ A LA MANIFESTACIÓ DEL 17 D'OCTUBRE VINENT. Si vols veure el que es fa a la teva comunitat, clica aquí.

Veure vídeo
Format: YOUDuració: --:--

Bernie

2008-10-02T14:50:00Z

"Diem que no tenim diners per eradicar la pobresa. Que és impossible. Però de sobte, ¡apa!, sí que tenim 700.000 milions de dòlars per salvar de la fallida Wall Street." Bernard Sanders

M'ha arribat aquesta frase, tan en la ment de molts..., i m'explica la Wikipedia que Bernard "Bernie" Sanders (8 de setembre del 1941) és un senador independent en pacte electoral amb el Partit Demòcrata als Estats Units d'Amèrica, que representa l'estat de Vermont.

@MORE@

Sanders és l'únic senador nord-americà que es declara obertament socialista, que va ser recolzat en l'última campanya electoral per partits progressistes i moviments d'esquerra minoritaris de Vermont i va arribar a obtenir un 65% de les preferències d'aquest estat.

Per a un socialdemòcrata és molt difícil resultar electe en algun càrrec de representació popular als EUA, pel dur sistema bipartidista existent, cosa que obliga polítics amb aquesta ideologia a aliar-se al Partit Demòcrata, que sense ser d'esquerres compta en la seva militància amb certs sectors pròxims al socialisme modern.

Us deixo la seva pàgina web: Friends of Bernie Sanders (en anglès)

Com entendre l'actual crisi econòmica d'una manera senzilla

2008-10-01T07:34:00Z

Hi havia una vegada un jove de 22 anys anomenat John, que vivia amb els seus pares als afores de San Diego (Califòrnia, Estats Units). Tenia ganes d'independitzar-se, però amb el que guanyava fent treballets aquí i allà (era electricista) no creia que li pogués arribar per pagar una hipoteca. De totes maneres, com que havia vist un apartament que li agradava molt, un dia va decidir anar a preguntar. Li van dir que dos anys abans valia $320.000, però que amb l'augment de preus del sector immobiliari ara no el venien per menys de $400.000. John es va quedar una mica desil·lusionat, ja que dubtava que amb la seva feina de pocs ingressos (i bastant inestable) i sense tenir diners estalviats per a una entrada, li concedissin una hipoteca. Tot i així, va pensar que "l'esperança és l'últim que es perd", i es va dirigir a una sucursal del CaliforniaBank que hi havia al costat de casa dels seus pares per omplir la sol·licitud.

Amb John i molts com ell comença la cadena que ens ha portat fins a l'actual crisi financera que, per efecte dòmino, arriba fins a un poblet de la Plana de Vic. Guillermo Casasnovas i Míriam Feu són membres del seminari intern d'economia de Cristianisme i Justícia i han redactat Crònica d'una crisi anunciada, un text senzill i aclaridor de l'actual crisi financera.

'Soy un sin...'

2008-09-30T08:31:00Z

Hola, vull compartír unes paraules que vaig escriure arran de la meva experiència al carrer. També fer una pregunta per si a algú li passa una cosa similar. Després de refer la teva vida des del no-res, ¿per què crea tanta ansietat aquesta "vida normalitzada" i fins i tot et trobes buit després de tot el que es va lluitar i se segueix lluitant per mantenir-se aquí?

Salutacions.

SOY UN SIN...

Sin techo, sin dinero
sin informes, sin empleo
sin alma, sin calma
sin raíces, sin amigos
sin planes, sin motivos.
Con miedos, con frío
con soledad, con desafíos
con angustia, con desprecios
con ignorancia, con problemas.
Si te fijases en mí cuando paso
se podría cambiar el sin, por el contigo
el anonimato, por poder charlar un rato.
Una oportunidad para escapar
por un instante, de la opresiva soledad.
Sé que tu miedo, me lleva a mí al olvido
piensa que tal vez, unido al mío
descubrirías que hay un camino.
Hoy soy yo, mañana tal vez seas tú
soy un sin… queriendo ser, contigo.
Fina

Fina és una persona que va escriure això en el bloc Todo el tiempo del mundo i Ana, que és la treballadora social d'Arrels que el porta, m'ho va explicar emocionada. És que no hi gaire cosa més a dir.

Pena d'amor

2008-09-12T09:46:00Z

El meu benvolgut Miguel Virto té una pena d'amor. Es va mig enamorar i ara li costa remuntar. Ell, tan tendre i ben intencionat, volia donar un cop de mà (la història no l'explicaré perquè és seva i de poca gent més) i al final hem hagut de recollir els trossets de la seva bona intenció i del seu desig d'estimar i ser correspost. Avui, li he dit que proposaria als que ho vulgueu, que li envieu ànims a través del seu bloc Pobresa i Luz, que té totalment desatès des que aquest aprenent de Cupido el va atacar per l'esquena. I jo li insisteixo que és aquest bloc el que el pot ajudar a tirar endavant. A través d'ell, pot escriure, pot transmetre, pot generar alguna cosa que algun dia "algú" (igual el director d'aquest periòdic, per què no?) consideri que mereix una oportunitat.

Miguel, per favor, no t'enfonsis.Vull que sàpigues que estem amb tu, més del que t'imagines. No vull perdre això tan bonic i tendre que tens a dins. No vull que la gent s'ho perdi, d'acord? Continua amb el bloc, escriu, posa't a treballar, organitza't. No et desanimis. M'agradaria que no haguessis d'anar més a aquest tros de paret de la catedral a demanar...

I avui firmo com "la cap" que és com a tu t'agrada dir-me..., el meu benvolgut plumilla, el meu "Don Juan".

La Barceloneta, la premsa i les dues nenes que veig cada dia al bar del meu carrer

2008-09-09T09:43:00Z

Visc al Carmel. No és el meu barri però vaig acostumant-m'hi, encara que certes coses em costen. Com els costa a alguns veïns de la Barceloneta viure en uns carrers "infectats d'indigents". Ho entenc. Aquest periòdic publicava la setmana passada un article que descrivia l'onada d'indigents i nòmades que viu aquests dies aquest barri barceloní. Res especialment nou. Fa molts estius que passa. Moltes persones s'hi desplacen durant l'època de sol i viuen i acampen a l'aire lliure. Suposo que és el seu estiu particular. Tant per a ells com per a alguns veïns és un estiu lleig i brut.

Arribats en aquest punt, permeteu-me un aclariment: AQUESTES PERSONES EXISTEIXEN TOT L'ANY. No sé exactament com es mouen els joves motxillers que aterren a les nostres platges i hi acampen, però respecte a les persones sense sostre (perdó, els indigents), m'agradaria dir que no són com xampinyons que apareixen una vegada a l'any, sinó que VIUEN cada dia de l'any a prop nostre. Simplement que amb la calor a vegades van a remullar-se els peus a l'aigua. I com que aquests peus bruts acompanyen un individu probablement igual de brut, a un se li posa la pell de gallina de veure'l a prop del seu portal. Jo també prefereixo viure en un carrer net i segur, ¿què es pensen? Doncs sí, és clar. I tenir un jardí amb un ametller algun dia.

Segueixo. Alguns veïns s'han queixat. En concret, la presidenta de l'Associació de Veïns de la Barceloneta. I a mi em sembla molt bé, perquè ho entenc. Malgrat això crec que el vídeo que recull la seva queixa és totalment unilateral. ¿On és el testimoni dels "indigents"? ¿No es mereix el punt de vista de l'Obra Social de Santa Lluïsa de Marillac (una de les entitats que més treballen a la Barceloneta amb persones amb problemes d'exclusió) ni que només sigui una línia? ¿I què deu pensar Sor Genoveva de tot això? Ella, que del carrer, de la SIDA, de l'heroïna, de la pobresa i de l'amor en sap més que tu, jo, i totes les federacions de veïns intergalàctiques. De fet, aquests que acabo d'esmentar (i n'hi ha més) són veïns d'aquest barri que es van mobilitzar perquè no els agradava el que veien.

Es queixa l'associació de veïns i avui llegeixo que la Barceloneta aconsegueix millores en seguretat després de les queixes. ¡Quin poder té la premsa! Tots tremolen. Doncs conscients d'aquest poder, haurien d'acostar-s'hi i mirar més enllà de l'objectiu de les seves càmeres. I voler saber. I voler entendre. I preguntar. I contrastar. Que més enllà de les conseqüències de les coses, hi ha també les seves causes. I la solució a aquesta queixa és enviar-hi la Guàrdia Urbana i el servei de neteja.. Però el problema persisteix. El tindran altres veïns i en un altre barri.

I per aquests camins anava jo, quan em van venir al cap dues nenes que sempre veig al meu carrer. Estan a la porta del bar esperant que els seus pares acabin la xerrada i els cubates. A mi això també em sembla molt lleig. El que se'm va acudir va ser que d'aquí un temps penjaria un cartellet dient que faig classes particulars de repàs escolar gratis. Igual s'hi apunten. La tarda de repàs inclouria cançons i magdalenes. Vull dir amb això que en paral·lel a la queixa i a la reivindicació, legítima i certament útil, un també pot canviar la mirada sobre les coses i plantejar-se iniciatives.

Convido Ángeles a un cafè. (Sense indigents a prop, ho prometo)

2008-09-04T10:08:00Z

Aquest diari publica avui una notícia sobre la degradació del barri de la Barceloneta i penja aquest vídeo. Al veure'l no m'he pogut contenir: convido, i no va de broma, a un cafè llarg, llarguiiiiiíssim, a Ángeles, la presidenta de l'Associació de Veïns de la Barceloneta. Sense indigents a prop. Sense càmeres. Pago jo.

La bossa de treball

2008-09-02T08:09:00Z

Una de les lliçons que no es donen a les escoles universitàries de Treball Social és com trencar el gel amb la gent que viu al carrer i què portar a la bossa de mà. Sí, sí, a la bossa de mà. I no és trivial. Un estudia una una carrera, llegeix llibres, discuteix filosofies, atén lliçons i, alhora, es veu trotant pel carrer exercint, per exemple, d'educador de carrer. I és clar, es troba de sobte amb un individu que fa anys que és al carrer, sovint esquerp i molt, molt, molt de tornada de moltes coses. Mentalment intenta recordar les discussions, les lliçons i les classes magistrals i busca en quina d'elles li explcaven què calia fer en un moment com aquest. I passen els segons que semblen anys i l'home que té al davant no facilita gens les coses; de fet, gairebé ni et mira.

De sobte, ¡zas! Te'n recordes d'haver vist un col·lega fent una cosa tan senzilla com dir: "Hola, bon dia. ¿Vols un cigarret?" Déu méu. ¡Un cigarret! ¡És clar que sí! Ser cortès i oferir un cigarret. ¿Com és que no ho ensenyen a la universitat? I un, que ja és educador social, es va adonant que com aquesta, mil. Que hi ha mil coses que s'aprenen a base d'observar, d'aprendre dels que en saben. Que la teoria està molt bé per centrar el problema i entendre fenòmens, però que si no s'ajunten les mans, si no es comparteixen paquets i paquets de cigarrets, s'avança poc.

I la teva bossa, de mica en mica, es va buidant de teories i es va omplint de detalls concrets i pròxims: un paquet de tabac negre i un altre de ros, que hi ha gustos per a tot; mocadors de paper per a mocs, llàgrimes i altres fluids; un telèfon mòbil per a urgències i encàrrecs; una targeta per donar a les persones per si un dia necessiten res, que sàpiguen on som; un bo de transport per anar allà on faci falta; una pinta i colònia per si algú ens ho demana i uns guants per atendre situacions d'emergència. Això, almenys, és el que porta Marta, una educadora de carrer d'Arrels, a la seva bossa de mà.

Madre

2008-07-28T10:38:00Z

"Hoy me encuentro en la calle
y sin dinero.
Saboreando una maldita pena.
Buscando lo que no tengo, un
cigarro que distraiga las miles de malas
cosas que pienso, en la esquina
mis amigos de cuando yo tuve dinero
ni me han mirado siquiera;
perdóneme usted caballero
no crea que estoy borracho
es que me muero por dentro
con un lagrimón de pena que
no tiene compañero;
si dos veces se naciera
si llegara aquellos tiempos,
mujeres que me querían
según ellas me dijeron.
De cinco grandes cortijos yo,
era el único dueño, todo
el mundo me saludaba con la
mano en el sombrero.
Todo el mundo era mio
bueno mio no, de mi dinero
pero me quedaba lo mejor
lo más santo lo más bueno ella mi madre
si me queria siempre y en todo momento
un dia entre en mi casa
Dios mio como lo recuerdo
Reia lloraba, paso su mano
por mi blanco pelo,
y sin perder el empaque
de señora de abolengo
me dijo mi hijo cuanto te quiero
yo me quedé sin madre,
porque Dios la necesitava
en el cielo, por eso con
rabia, sin afeitar hace dias
con el traje sucio y viejo
me bebo el llanto por dentro y
hasta quisiera morirme
en estos mismos momentos
y con la frente muy alta
miro al mundo con
Desprecio."

Aquest poema és de Juan. I Juan és un poema fet de 70 anys. Han fet un tracte amb Enrique: ell escriurà poemes tal com li surtin de dins i Enrique els penjarà al seu bloc tal com els rebi.

La vida transformada

2008-07-16T07:57:00Z

"És ben sabut que la vida, des de l'origen, es forma, malforma, conforma, reforma, deforma i recompon sense un ritme compassat, però sí amb un compàs pautat. Segueix un procés lineal (infància, adolescència, joventut, edat adulta, vellesa) de línia sinusoide amb pics emotius que sumen o resten (amistat, desenganys, enamorament, òbits esperats o no, bonances econòmiques, salut o no, prole o no i crisis financeres). Tot, al cap i a la fi, seguint el guió de l’esdevenir animal i previsible en la nostra condició humana.

La transformació és una altra història; és la ruptura total, la fallida absoluta de la línia, el vertigen abissal de la matèria i l'emoció. L’inesperat i l’imprevisible. Comença amb l'enfonsament de tot suport rígid, amb el precipici a l'aguait del següent pas, al llindar del no res i al límit de l'infart espiritual. La catarsi, a vegades definitiva.

@MORE@

És llavors quan apareix la transformació positiva, quan la persona ja no espera res i ha sucumbit. Alguna cosa o algú comença a construir als seus peus un pont sòlid obra, per una banda, d'enginyers d’allò material (salut, nutrició i sostre) i, per l’altre, d'imaginers d’allò espiritual (orgull, estima, serenitat i fe). Un triangle de matèria, formació i ànima, que cal tancar."

Per a la memòria d'activitats d'Arrels, vaig demanar al meu estimat senyor Virto que escrivís alguna cosa sobre ell mateix, sobre com es va transformar la seva vida i això que heu llegit n’és el resultat. Volia compartir-ho amb vosaltres.

"En el dia del teu sant..."

2008-07-11T11:05:00Z

Fa tot just 10 minuts em diuen que algú m'espera a la porta d'Arrels. És Miquel. Porta aquest ram preciós i una nota escrita a mà felicitant-me pel meu sant, avui, 11 de juliol. Ha fet un passeig per les Rambles de Barcelona i ha tingut aquest detallàs. L'hi agraeixo molt perquè sé que els diners no li sobren, al contrari. Però aquest individu és tan elegant i delicat...