Assegut davant de la pantalla llegeixo consternat la cada cop més elevada xifra de morts que ha causat a Birmània un cicló. Més apesarat, si és que això és possible, llegeixo sobre el tirànic cicló del general Than Shwe que amb la seva indiferència i opressió sobre els seus ciutadans i amb la seva paranoia davant l'ajuda estrangera pot causar morts que es comptin per centenars de milers o milions de persones.

Ja han passat dues setmanes i lentament, com ha passat i passarà en tantes altres ocasions, Birmània va deixant el seu lloc a la primera pàgina dels diaris per caure oblidada en un racó cada vegada més petit de les pàgines de la secció Internacional fins a acabar desapareixent. M'aixeco de la cadira amb necessitat de conversa. Trobo Theara i li pregunto sobre Bumia, ja que així anomenen aquí Birmània, i em contesta amb un "no sé res". Sorprès, pregunto bruscament a una altra noia que acaba d'entrar a l'oficina: la mateixa resposta. M'escriuen des d'Espanya i em pregunten si, per la nostra proximitat, en sabem més coses, però jo només sé el que llegeixo als diaris. Negant-me a pensar que sempre és així, em dirigeixo als homes que guarden l'entrada del recinte i em responen: "No tenim ràdio. Ha marxat a casa qui en tenia". És a dir, desconeixement absolut.

De Battambang, ciutat on sóc, a Rangun només hi ha 800 quilòmetres en línia recta, la mateixa distància que hi ha entre Barcelona i a Badajoz. ¿Seria possible que a Bajadoz s'estiguessin morint sota l'aigua i a Barcelona la gent no en sabés res? Al final aconsegueixo trobar algú que sí, que escolta el poc que es comenta per la ràdio i a qui li interessa saber el que passa més enllà de les fronteres. Però, senzillament, tots dos sabem que és una excepció. Malgrat això, ¿qui sóc jo per criticar? Per entendre aquest aïllament només cal fer una volta per qualsevol dels pobles on viu el 80% de la població cambodjana i saber que el 40% de la població sobreviu per sota del nivell nacional de pobresa. ¿Per què s'han de preocupar del que passa més enllà si ja en tenen prou amb sobreviure?

La meva pregunta següent és saber què passaria a Cambodja si les mateixes aigües inundessin les seves extenses planes. Pregunto a una persona, a una altra i a una altra, i sempre sento la mateixa resposta: "El govern ajuda. Poc, som pobres, però ajuda repartint diners i arròs". Cambodja ja va viure greus inundacions el 2002, que van deixar sense menjar prop de 670.000 cambodjans, i l'ONU els va haver d'ajudar. I a Cambodja van entrar sense problemes. ¿Deu ser que l'obertura al món, el comerç internacional i una democràcia, feble i corrupta, cert, però democràcia al cap i a la fi, és el que li falta a Birmània? Aquí tots els cambodjans admeten que els seus governants són corruptes, però també estan convençuts que no serien un cicló d'indiferència i opressió si un desastre, aquest cop natural, l'arrasés. Són 800 quilòmetres i un món.