Em considero afortunat en comparació amb molts altres habitants de Gaza. Ho vaig veure clar l'altre dia, quan vaig conèixer Hamyd, un refugiat al camp de Rafah. Hamyd té 36 anys, set fills i tota la família dorm en una mateixa habitació. Les parets de la casa estan fetes amb fang i amiant. El que Hamyd va creure que seria un allotjament temporal, s'ha convertit en casa seva. Ha estat gairebé tota la seva vida allà i és l'únic que han conegut els seus fills.

Al camp, com en molts altres llocs de Gaza, no hi ha gasolina per fer funcionar el pou. Els talls en el subministrament elèctric impliquen que només hi ha aigua un dia a la setmana de manera que és molt poca la quantitat que els habitants de Rafah poden obtenir.

L'Organització Mundial de la Salut estableix un mínim de 15 litres d'aigua diaris per persona per sobreviure. La família de Hamyd rep només 110 litres per a tota una setmana.

Hamyd ja no pot treballar ja que li van diagnosticar una profunda depressió. Ha estat envoltat de violència tota la seva vida i, finalment, ha caigut en un forat negre. La seva família es troba entre les 650.000 persones que reben menjar del programa d'assistència de Nacions Unides, que fa un parell de setmanes va haver de ser cancel·lat per la falta de carburant que afecta la regió. Si això segueix així, ¿com sobreviuran persones com Hamyd i la seva família?