Avui voldria recomanar-vos un excel·lent llibre que acaba de ser publicat en castellà. Tot i que en si mateix no és de tema africà, el 95% del que el seu autor hi escriu és sobre aquest sofert continent. Es tracta del club de la miseria, de l'economista britànic Paul Collier, professor d'Oxford i antic oficial del Banc Mundial. El seu plantejament de base no podia ser més encertat: cal distingir entre "països en vies de desenvolupament" i aquells que estan estancats i no creixen. Els primers --com l'Índia, el Brasil, la Xina i altres antics integrants del "Tercer món"-- estan aixecant el cap i els seus habitants tenen la convicció que els seus fills viuran millor que ells (com passava a Europa fa 50 anys). Però queda un grup de 57 països, gairebé tots ells a l'Àfrica, que formen part d'aquest peculiar "club de la misèria" en què estan integrats mil milions d'éssers humans.

Aquesta distinció és important, perquè no cal oblidar que des del 1980 la pobresa mundial ha disminuït per primera vegada en el món i països abans pobres avui estan deixant de ser-ho. Però en els malauis i les etiòpies del món, enormes masses d'éssers humans no s'encaminen a cap futur millor, sinó que van a la deriva, moren abans dels 40 o dels 50 anys i els seus nens pateixen desnutrició crònica.

¿Per què aquests 57 països, la major part africans, no aconsegueixen sortir d'aquest estancament? Per Collier, la resposta està en les trampes. "A base de treball, estalvi i intel·ligència, una societat pot sortir de la pobresa... sempre que no es quedi atrapada en un d'aquests quatre ceps: conflictes violents, recursos naturals valuosos, falta de sortida al mar i mal govern".

No és casualitat que la major part de les guerres s'acarnissen sobre societats pobres, on la vida en si no val gaire i els joves reclutats per exèrcits rebels surten barats. Collier cita el cas de l'antic Zaire, on el líder rebel Joseph Kabila va dir a un periodista que l'únic que li feia falta per controlar el poder era "deu mil dòlars i un telèfon satèl·lit". Al Zaire tothom era tan pobre que amb aquesta quantitat no era difícil contractar un exèrcit. ¿I el telèfon? Amb ell, Kabila va tancar infinitat de tractes amb empreses extractores de recursos abans d'ocupar la capital Kinshasa.

I és que, paradoxalment, els recursos naturals valuosos són la segona trampa mortal per a aquestes societats. Exemples com els de Nigèria, Txad, Guinea Equatorial i Angola, grans productors de petroli, mostren que sovint la dependència d'aquests recursos afavoreix l'autocràcia i el clientelisme en la política. El mateix es podria dir del coltan a la República Democràtica del Congo o dels diamants a Sierra Leone. Molt diferent és el cas d'un país com Botswana, gran exportador de diamants que, no obstant, ha estat sempre un exemple de prosperitat i bon govern, o de Maurici, que ha convertit el turisme en una font d'ingressos que el govern inverteix en bons serveis per a la població, encara que per desgràcia aquests dos casos a l'Àfrica no són sinó l'excepció que confirma la regla.

També algunes circumstàncies geogràfiques, com la falta de sortida al mar, tenen importància i es converteixen en la tercera trampa, tot i que això depèn dels veïns que el país en qüestió tingui. ¿Per què Uganda és pobre mentre que Suïssa és rica? Perquè l'accés de Suïssa al mar depèn de les infraestructures d'Alemanya i Itàlia, mentre que l'accés d'Uganda al mar per garantir els seus subministraments o per exportar els seus productes depèn de les pèssimes carreteres de Kenya.

Finalment, poca cosa cal explicar sobre com el mal govern --la quarta trampa-- pot destruir un país que va començar bé a una velocitat vertiginosa. Així ha estat a Zimbabwe, que sota la dictadura de Mugabe s'ha enfonsat en la misèria més absoluta.

¿És possible abandonar aquest poc llaminer club de la misèria? Segons l'autor, cal acabar amb la tendència a culpar el colonialisme de tots els mals perquè fa creure als més pobres que no poden solucionar els seus propis problemes. És difícil sortir d'aquest estancament, però no impossible. Algunes de les sortides passarien per la diversificació de les seves exportacions, el desenvolupament de sectors com el tèxtil i l'agricultura a gran escala i, en el cas de l'Àfrica, organitzar-se al voltant de federacions regionals. En un àmbit més global, Paul Collier aposta també per realitzar canvis en les normatives internacionals i en les polítiques comercials.

I --no us ho perdeu-- en alguns casos el millor favor que es podria fer a aquests països seria intervencions militars puntuals. No us poseu les mans al cap tan ràpid, recordeu-vos del genocidi que va tenir lloc a Ruanda el 1994 i penseu si no es podria haver evitat enviant tropes estrangeres de forma ràpida i amb un mandat clar. Que els ho preguntin si no als soferts habitants de Sierra Leone, on la que va ser possiblement la guerra més cruel de tot Àfrica va acabar a primers de l'any 2002 amb una intervenció decisiva de l'exèrcit britànic que va desfer la guerrilla del Revolutionary United Front (RUF) i va obligar els pocs que van quedar a acceptar acords de pau amb el govern. La qüestió en un cas així seria no per què es va fer, sinó per què es va trigar tant a fer-ho, ja que la guerra va començar l'any 1991 i va deixar centenars de milers de morts, milers de nens segrestats i una ingent legió de mutilats. La part dolenta és que aquest tipus d'intervencions rarament es realitza per motius verdaderament humanitaris. ¿O és casualitat que les principals companyies que tenen concessions per a les mines de diamants a Sierra Leone siguin britàniques? Una vegada més, la trampa dels recursos.