Esperant menjar a Birmània.Una vegada més es repeteix la desgràcia: el clamor dels pobres no troba un ressò en aquells que estan més obligats a escoltar-lo, els seus representants polítics. Davant una tragèdia de gran magnitud com la que està tenint lloc a Myanmar, el govern d'aquell país impedeix l'entrada de les organitzacions humanitàries i fins i tot les Nacions Unides decideixen suspendre l'ajuda una vegada que s'ha confirmat que el govern l'ha confiscat i no la reparteix... amb amics així ¿qui necessita enemics?

La indefensió de totes aquestes persones terriblement vulnerables en la seva adversitat és manifesta i totes les persones i institucions de bona voluntat veuen amb impotència com els recursos humans i materials estan allà preparats però no poden ser utilitzats a causa de la deliberada obstrucció d'un règim que, en l'intent de mantenir-se en el poder i evitar qualsevol intent de subversió o revolució política, no té cap inconvenient a deixar morir milers de persones.

Això, per desgràcia, no és cap excepció. Podríem parlar de múltiples governs de la mateixa mena que es giren contra la seva pròpia població, com si fossin els enemics a derrotar i impedeixen l'accés d'aliments i béns de primera necessitat a certes zones, que s'aprofiten de la fam com a arma de guerra o que bombardegen els seus propis súbdits simplement perquè estan a la "zona equivocada."

De la meva experiència al Sudan, en recordo la ràbia i la impotència de veure caure les bombes llançades pel mateix exèrcit que en teoria vetllava per la seguretat de la gent. Per desgràcia, no els estic parlant de l'any de la picor... bombardejos similars estan tenint lloc aquests dies al nord de Darfur i sembla que ningú s'atreveix a dir ni piu al Govern de Khartum. Tots els governs miren cap a una altra banda, començant per aquells que s'estan aprofitant del cobejat petroli sudanès.

En situacions com aquestes em pregunto fins a quin punt el nostre sistema de no ingerència en els "afers interns" dels Estats és defensable quan hi ha situacions com aquestes que realment clamen al cel i que demanen una solució immediata. El mandat humanitari, reflectit en diferents documents, sembla que sempre està limitat per la legitimitat d'un país per decidir si s'actua o no... i aquí és on crec que falla el sistema. Més d'una vegada, quan aquests països estan liderats per governants sense escrúpols, no hi ha cap problema a l'hora d'intentar forçar la situació encara que això tingui un altíssim preu en vides humanes. En la nostra jurisdicció internacional ningú s'atreveix a posar un article en què es prevegi actuar fins i tot contra la directriu d'un país en situacions límit que amenacin la vida de milers de civils desarmats i indefensos. No hi ha Convenció de Ginebra que ho aprovi (ni s'aprovarà, tal com està el pati internacional).

Quina pena que alguns governs siguin tan inhumans que no mostrin ni un gram de compassió.

Quina pena que hi hagi lleis que defensin uns pocavergonyes sense escrúpols com aquests.