Divendres passat vaig estar en una sessió d'informació i debat de l'associació de periodistes econòmics de Benín, el tema era: "Comerç i seguretat alimentària a l'Àfrica de l'Oest". Com a ponents hi havia un consultor especialitzat en temes d'agricultura i d'integració regional, i tres representants del Ministeri de Comerç.

En el context actual d'alça de preus, el tema era especialment interessant. A Benín, de moment, no hi ha hagut manifestacions violentes, però no per això els preus deixen de pujar i els mitjans de comunicació dediquen cada dia nombroses línies a comentar el fenomen. Per a l'Estat, la pau social és la prioritat i per mantenir-la pren mesures per pal·liar la crisi, com per exemple la venda de blat de moro a preu social, la reducció de les taxes a la importació o suports a la nova campanya agrícola... Difícil tasca per a un estat mantenir la població tranquil·la en una situació com l'actual, sobretot si pensem que el seu interès no és només disminuir l'impacte de l'alça de preus sinó també mantenir-se en el poder com més temps millor i amb el suport popular més ampli possible.

Així veiem mesures populistes com la promesa de llavors als productors d'arròs perquè augmentin la seva producció en la pròxima campanya, sense tenir en compte que al país no existeix una quantitat suficient d'estocs de llavors millorades i que el que fan els productors actualment és vendre les suposades llavors com a arròs normal, ja que no confien en la seva qualitat i prefereixen sembrar el seu propi arròs encara que no sigui llavor millorada.

En aquest context, el debat de divendres va ser interessant, però hi va haver dues intervencions dels representants del ministeri que em van preocupar profundament i així ho vaig fer saber a la sala. El representant del comerç interior es va oposar a la proposta del consultor d'aplicar mesures orientades als més pobres, com, per exemple, queviures per treball. D'acord amb el seu punt de vista, en aquesta situació tots els habitants de Benín pateixen, així que són més pertinents les mesures generalitzades. ¿Com es pot parlar d'aquesta manera i per part d'una autoritat pública, en un país en què més del 30 % de la població viu sota el nivell de la pobresa? ¿Com és possible que en un dels països més pobres del món la vulnerabilitat no es tingui en compte de manera sistemàtica?

Si a Benín, en una situació normal i en aquesta època, quan els graners començaven a buidar-se, ja hi havia gent que reduïa el nombre d'àpats diaris o la seva qualitat, en la crisi actual el marge de maniobra és mínim i la fam truca sense pietat a la porta.

Per la seva part, el representant del comerç exterior va relacionar les polèmiques negociacions comercials amb la Unió Europea (els Acords de Partenariat Econòmic) amb la situació actual. Una de les principals amenaces d'aquests acords en negociació és la pèrdua dels beneficis que es deriven dels aranzels, com a conseqüència de l'obertura dels mercats a la Unió Europea i com nombrosos estats renuncien a aquests beneficis per disminuir els preus dels productes bàsics al consumidor. En la seva opinió, aquest fenomen podria disminuir el recel dels estats de l'Àfrica de l'oest als APE.

¡No hi podia donar crèdit! ¿Com es pot comparar d'una manera tan frívola una mesura conjuntural amb una mesura estructural com els APE? ¿Com es pot parlar així sense tenir en compte les causes profundes de la crisi actual, en gran mesura lligades a l'obertura desmesurada dels països de la regió a l'exterior, situació que els ha sumit en un estat de dependència alimentària incomparable malgrat les seves capacitats de producció?

Ara més que mai el terme de sobirania alimentària cobra tot el seu sentit. ¿És sobirà un estat que depèn de les polítiques dels altres per alimentar-se? La resposta no és difícil.

Segons el meu punt de vista, cal analitzar les causes de la crisi actual i intentar resoldre la situació amb un canvi d'orientació econòmica profunda i, al mateix temps, en un context de vulnerabilitat com el de Benín, s'han de prendre mesures a curt termini per reduir el risc, sobretot dels més vulnerables. Aquestes dues mesures, a llarg i curt termini, sovint són contradictòries, ¿com es poden fer complementàries?