El 15 d'abril d'aquest any, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO en la sigla en anglès), en la seva conferència regional anual a Brasília, va destapar totes les alarmes d'emergència: "L'alça dels aliments impacta fortament en l'Amèrica Llatina i el Carib". Això provocarà que el nombre de persones subnodrides augmenti en els pròxims mesos, en lloc de reduir-se, tal com està previst en els objectius del mil·lenni.

A l'estudiar les causes que expliquen aquesta pujada de preus, ens trobem que tots els analistes coincideixen en tres motius: l'increment de la demanda de països d'economies emergents, com són la Xina i l'Índia; les conseqüències del canvi climàtic i les sequeres actuals, i, finalment, l'increment de la producció de biocombustibles.

No sé si a vosaltres aquestes tres explicacions us permeten entendre l'arrel del problema, però a mi no. Considero que, per algun motiu especial, s'han oblidat de la causa que explica més bé la situació actual als països centreamericans, entre altres. Aquesta crisi és el resultat de molts anys de polítiques nacionals i internacionals destructives que han debilitat, gairebé fins a la seva pràctica eliminació, les produccions d'aliments als països, i han obligat la pagesia local a produir cultius comercials per a companyies multinacionals i els seus mercats als Estats Units i Europa.

Organismes com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o l'Organització Mundial del Comerç van forçar en les dècades dels 80 i 90 a disminuir les inversions nacionals en els suports a la pagesia i els petits agricultors, a canvi de poder accedir a crèdits per a altres interessos. A nivell mundial, la cooperació al desenvolupament rebuda pels països en via de desenvolupament va pujar de 20 a 100 milions de dòlars en els últims 30 anys. No obstant, l'aportació a l'agricultura va baixar de 17 a 3 bilions de dòlars en el mateix període de temps, i això sense analitzar detalladament on es van destinar aquests recursos. Dit d'una altra manera, les polítiques internacionals han obligat els països centreamericans, entre altres, a "liberalitzar" els seus mercats agrícoles: han reduït les taxes a la importació (¡cosa que ha estat una pèrdua important d'ingressos per als països importadors!) i han acceptat importacions d'almenys el 5% del seu consum intern, fins i tot sense necessitar-les. Al mateix temps, les multinacionals han seguit fent dúmping amb els excedents en els seus mercats, utilitzant totes les formes de subsidis directes i indirectes a l'exportació.

És per això que ens trobem amb països que any rere any segueixen perdent la capacitat de produir els aliments bàsics de la seva dieta (blat de moro, blat, arròs i mongeta) i, progressivament, van incrementant les importacions de països tercers, com els Estats Units i alguns d'Europa, que al tenir subsidis agrícoles poden tenir uns preus de mercat més econòmics que els locals, encara que no siguin èticament comparables. En dues paraules, països dependents de la voluntat de nacions terceres.