Avui ha començat un dia com un altre qualsevol. És a dir, semblant a cap anterior. Després de despertar-me amb aquesta, tan saborosa per a ells com detestable per a mi, olor de peix fermentat fregit em dirigeixo al lavabo. A l'obrir la porta del meu dormitori un dels diversos gats que han fet seu el lloc on visc ha sortit corrents.

He d'admetre que, malgrat el disgust que tindrà la meva germana al llegir això, odio aquests gats perquè miolen a mitja nit i no han trobat cap lloc millor per marcar el seu territori amb orins i excrements que una de les dutxes, i només n'hi ha dues. No obstant, també s'ha de trencar una llança a favor seu ja que des que s'han instal·lat aquí ja no hi ha rates ni ratolins, tan comuns per aquestes contrades i que ja s'havien menjat part de les ronyoneres de la meva motxilla.

Ara bé, aquest matí els he odiat més que mai. Al fugir el gat ha deixat pel camí el cap d'un gueco. Aquí els gats són gats de veritat, no d'aquells que només beuen llet i mengen pa. No, aquí els ratolins i els llangardaixos surten com uns esperitats al veure uns d'aquests felins mioladors i bruts. Particularment, estic encantat que es mengin les rates, però ¡els 'guecos' no! Són uns llangardaixos enormes, d'un pam o més, de colors diversos que fan un soroll increïble a la nit, i la gran qualitat per la qual són apreciats és que es mengen molts, però molts insectes. I els gats, ho sento germaneta, no es mengen els mosquits.

Després del disgust del gueco de cap blavós me n'he anat al gimnàs. Com cada matí, hi ha una dona amb pijama, i no és que no es canviï si no que aquesta és la seva roba d'esport. I dic esport perquè ella l'entén com caminar a la cinta a 4 km/h, que és la velocitat normal a què es camina. Cada vegada que la veig (a ella i altres molts esportistes de pijama) penso: "¿No creus que si anessis caminant de casa al gimnàs ja hauries fet més esport que a la cinta de córrer?". Després hi ha el senyor que camina cap enrere (en realitat, un parell), el que al caminar sacseja els braços al doble de velocitat que mou les cames i sembla un personatge de l'època del cine mut i el que corre recolzant gairebé tot el cos a les baranes, i així és moltíssim més fàcil. Quan li vaig dir, al veure la seva cara de satisfacció per córrer a 8 km/h, que provés de córrer sense recolzar-se a les baranes gairebé surt disparat de la cinta. En fi, encara no m'explico com en aquest gimnàs hi ha una taula d'estiraments amb les instruccions ¡en castellà!

Després de la dutxa, em dirigeixo al banc. Estan apareixent sucursals bancàries com bolets a mesura que el país es desenvolupa. És el millor lloc per estar de tota la ciutat: tenen aire condicionat. Porto només la cartilla. El passaport l'he deixat a casa ja que mai m'han demanat identificació. Omplo el paper corresponent i em poso....¿a la cua? Hi ha un passadís creat amb pals i cintes, com als aeroports, un modern cartell de wait here i una ratlla pintada a terra davant de tres taulells. Davant d'ells som uns nou, amuntegats els uns amb els altres i dividits més o menys igual.

Fregant-me la cara apareix un braç i una mà que entrega la llibreta a l'oficinista. ¿Per a què serveix la línia? ¿No deu ser que els que estan al darrere mai seran atesos? Allà junts provo, en va, de mantenir la meva privacitat. Tothom intenta mirar el saldo de la teva llibreta i l'import que vols retirar. De res serveixen els meus esforços, perquè en veu alta algú diu: "¿Qui ha demanat quatre mil dòlars?". Totes les mirades es dirigeixen cap a l'únic estranger que hi ha. És a dir, cap a mi. "¿És que algú més ha demanat aquesta quantitat?", penses sulfurat i amb el cap cop. Intentes fer-los veure que els estrangers no som rics (perquè sempre et veuen com un bitllet ambulant) i l'home tira les teves esperances per terra. És inútil explicar-los que els diners no són per a tu.

Recuperat d'aquesta irritació momentània i per un dia (ja en són uns quants, la veritat) decideixo esmorzar a la manera cambodjana. No, no menjaré sopa de menuts amb fideus d'arròs i verdures potser mal rentades. És un esmorzar especial, que he assumit molt bé: pa amb llet condensada. ¡Quins records! Al primer contacte del paladar amb la untuosa llet dolça em sobrevé el comentari de rigor que em fan molts: "Javi, ¡que malament que deus menjar a Cambodja!". Cert, cert, penso, escurant el final del pot amb molta més llet condensada que pa, fent cas omís de les recomanacions de la meva àvia. Tot això m'ho menjo al cotxe, és clar, perquè tot i que he sortit mitja hora tard, ja són les vuit; no hem tingut temps d'esmorzar.

Em sorprèn sincerament que no hagi tacat la tapisseria del cotxe amb tant de pot. Sé que és reiteratiu, però estic convençut que si provessin de fer una carretera més amb sots serien incapaços de fer-ho millor que com ho fan les pluges i aquests camions tan carregats que fan que els eixos cruixin abans de trencar-se. Si plou així tres dies seguits a Catalunya, s'acaba la sequera.

S'ha acabat la calor seca asfixiant (¡quin gust!) per deixar pas a una humitat que s'enganxa a la samarreta, i amb aquest temps temo els eixams nocturns d'insectes de totes mides i els brunzits contra els quals no hi ha insecticida suficient. ¡I jo sense gueco! Maleïts gats.

Al cotxe hi anem cinc: Sor, mutilat de mina en les dues cames que condueix la moto com Sito Pons en els seus temps; Path, mutilat de mina en els dos braços i una mica sord per l'explosió i a qui un dia hauré de preguntar com aconsegueix fer anar aquesta ràdio tan petita amb tants botons; Kimlieng, afectada de pòlio que no arribo a entendre com camina sense que li rebentin els genolls per com els flexiona lateralment; Theara i jo, que som, en minoria, els únics sencers. A Path, a qui portem a casa perquè hi passi uns dies, l'hem de lligar amb el cinturó perquè amb tants sotracs, pobre, no para de botar i no té on agafar-se. De cop i volta, després de gairebé 50 quilòmetres i enmig del no-res, apareixen 10 quilòmetres perfectament asfaltats. ¿Per què aquí si no hi ha cap poble? "Javi", em dic, "no facis preguntes d'estranger".

A l'arribar a casa seva, a la de Path, on fa cinc mesos que no va, el primer és baixar els 250 quilos d'arròs de bona qualitat que ha comprat com a regal (com les xocolates que un porta de suïssa per a la família), els 30 quilos de fruita i el petit arbre del mango. Vaja, el primer que jo portaria a casa. La següent cosa és que ningú, absolutament ningú, saluda. Ell arriba al porxo i s'asseu. El que va a comprar el pa quan torna sol cridar un "ja he tornat" ben clar, almenys, però això és més com el que se n'ha anat a l'habitació del costat i ha tornat, encara que faci cinc mesos que va marxar. Els gossos surten a rondar, gossos escanyolits i amb puces que semblen tots iguals (aquí no hi ha gats perquè aquí els gossos sí que persegueixen els gats) i que fan de gallines llepant i menjant-se tot el que cau a terra. El nombre, en una casa qualsevol, és gairebé sempre una incògnita però no sol baixar de tres.

Al seure veig escrit a les bigues de la casa en guix i amb lletres grosses E-mail i la seva corresponent traducció en khmer, per no oblidar-te d'enviar un missatge a algú la pròxima vegada que vagis al cibercafè. Només falla un detall: en algunes desenes de quilòmetres a la rodona no hi ha cable de telèfon ni electricitat. És un costum molt cambodjà anotar tot tipus d'indicacions amb guix als murs i les bigues de la casa. Particularment els números de telèfon. No els anoten enlloc més. Quan estan en un altre lloc i et demanen per trucar a la seva mare i els preguntes: "¿Et saps el número?", veus que comencen a rumiar i rumiar. Et demanen el telèfon i fan el primer intent. Després, un segon i un tercer (així entens que et truqui tantes vegades al mòbil gent que no coneixes). Finalment, acabes preguntant: "¿Et saps el número de telèfon de la teva mare?". "L'he oblidat. Però em sé el del cap del poble, que coneix el veí del meu oncle". ¿Ha quedat clar? Hores més tard, en la nostra ronda de visites haurem de localitzar així un dels xavals a qui volem veure. ¿S'h menjat l'agenda telefònica el gat? ¡Maleïts gats!

Encara que abans hem parat a menjar; ja és la una i és tardíssim. L'elecció del restaurant és bastant senzilla en aquests casos: el primer local que veus amb les característiques cadires de plàstic (els restaurants de cadires de fusta massissa de 10 quilos només a la capital, per favor). Des del cotxe preguntes si tenen menjar (ja se sap, és la una). Si la resposta és afirmativa baixes, vas als fogons i obres les tapadores de totes les cassoles a veure si t'agrada el que veus. Només que aquesta vegada no hi ha la meva mare, la meva àvia o la cuinera de torn per picar-me la mà i dir-me que no hi fiqui el nas. Per a desgràcia nostra en el primer restaurant no hi ha arròs i, com als anuncis de La Casera, "si no hi ha arròs, ens en anem".

Després de recórrer diversos quilòmetres i veure un parell de restaurants més, tornem al primer (gairebé ja són les dues) a esperar que bullin l'arròs. Sobre una graella reposa un pollastre amb molt bona pinta. S'assembla molt a les broquetes morunes i és deliciós, si no fos per una petita i incòmoda reserva: els ossos. Tenen el costum d'aixafar i esmicolar el pollastre de manera que els ossos queden reduïts a la mida de còdols o de petites pedres. Evites fer-hi una bona mossegada, ja que el cartell del dentista de l'altre costat del carrer no inspira gaire confiança. Quan et queixes d'això, es miren entre ells i diuen: "És veritat, que és estranger: no li agraden els ossos". Doncs no, no m'agraden els ossos. Al final, cansat de separar carn i ossos com si estigués menjant pipes i no atret per la sopa picant de curri verd i herba llimona, el meu plat acaba ple fins dalt d'arròs i de salsa de soja. Avui no hi ha grills, escarabats o llagostes per condimentar-lo.

He de fer un incís sobre aquests insectes. Una altra vegada esmentaré la decepció que tindrà un membre de la meva família: ho sento, mare, però sí, he menjat escarabats. Són exactament cruixents, com el soroll que fas al trepitjar-los, però aquesta vegada no és amb els peus, com quan vas descalç a casa, sinó amb les mans. He menjat insectes de diversos tipus: llargs, grossos i menuts. En resum, una cruixent i oliosa... decepció. Ho desmitificaré: ¿qui no ha menjat gambes? Doncs gairebé, gairebé igual: els peles, els treus les ales i te'ls menges. Amb all i espècies, com les gambes amb allada (i no estic demanant que em serveixis sofregit de formigues amb all, mare, quan et vingui a veure), però és tan i tan oliós tot, que al final no té més gust que l'oli de palma mil vegades refregit.

A la taula assisteixo a una altra conversa purament cambodjana. M'emprovo les ulleres de sol del meu company Sor i se sent un "loi" a un parell de metres. Loi es tradueix com "que bé que et queda, que guapo que estàs", però també significa diners. Com saat és net i al seu torn bonic, i acró és brut i lleig. En aquest cas entenc que, en el fons, hi ha una relació entre tenir diners i ser guapo: que qui té diners és guapo. Entre que sóc estranger, que és igual que ser ric, i sóc blanc, segur que sóc "loi", "loi", "loi".

Després d'una brevíssima sobretaula (costum espanyol que es troba molt a faltar) ens aturem a la nostra última parada en un temple per visitar una noia de 18 anys mutilada de mina. Apareix carregada d'uns petits i saborosíssims plàtans i amb el front tan suat que ni tan sols fa el gest d'assecar-se amb la màniga de la camisa de franel·la (increïblement). Un parell de monjos, vestits amb vistoses i gairebé fluorescents túniques taronges, ens saluden, un home ja gran construeix cistelles de vímet, una àvia li treu els pols al seu nét i un parell de nens corren al voltant jugant amb els mànecs trencats d'un paraigua a manera d'espases, mentre les vaques pasturen i un parell d'ocells piulen. Miro al voltant i, capturat per tanta tranquil·litat i bellesa, em resulta gairebé inconcebible l'infern a la Terra que va ser aquest paradís. No obstant, al recordar com Sor, antic soldat, ajudava Path, antic khmer roig, mutilat amb mutilat, sé que almenys alguna cosa s'està fent bé.

A la tornada del nostre passeig per la fi del món, ja que així m'he sentit amb el fangar que són aquests camins entre turons de boscos i palmerars encara per talar (això vol dir que encara queden mines), tots dormen amb aquest brusc massatge que és la carretera i el silenci del sotragueig incessant. El meu telèfon sona una vegada, només una vegada. "Algú s'ha tornat a equivocar", penso mentre observo el sol, filtrant-se entre les escletxes que deixen uns voluptuosos núvols de cotó, caure sobre uns arrossars negats d'aigua tímidament verdejants.

"No vull res més que un altre dia a Cambodja", somriuen els meus llavis.