"Déu sap que aquest món està ple de desgràcies", "Jesús va carregar amb la creu en un món de misèria". Així comencen dos himnes religiosos en llengua acholi, del nord d'Uganda. N'hi ha molts més de semblants. Cada vegada que els he sentit cantar no he pogut evitar un estremiment difícil de descriure, potser perquè durant 20 anys he vist molt de prop com de trista pot ser la vida per a qui cada jornada està teixida d'un entramat de carències i frustracions i es torna a Déu per trobar respostes o almenys un xic de consol.

Si la Bíblia està plena de referències a la religiositat dels pobres, poc estranya que en llocs com l'Àfrica la gent amb menys mitjans mostri una gran facilitat per desenvolupar un sentit religiós que ja per si mateix abunda en gairebé totes les cultures africanes. Aquí, no obstant, cal matisar-ho bastant: hi ha pobles de l'Àfrica que tenen creences monoteistes bastant marcades, tot i que semblen que són pocs els que creuen en un Déu personal que es preocupa pels éssers humans. En molts casos, entre Déu i les persones hi ha tot un núvol d'esperits i avantpassats que són el verdader centre dels rituals, cerimònies que per altra banda en molts casos només es posen en pràctica quan hi ha algun problema concret per resoldre, ja sigui una malaltia, una mort en la família o qualsevol altra contrarietat.

En el cas de la religió tradicional dels acholi del nord d'Uganda, la creença en un Déu creador no devia estar gaire ben definida quan els mateixos missioners --tant catòlics com anglicans-- no van tenir gaire fàcil trobar un nom adequat en llengua local per referir-se al Déu que predicaven.

Al final, a l'Àfrica com en qualsevol lloc del món on va ressonar per primera vegada el missatge de l'Evangeli, presentar un Déu que es fa home en Jesús de Nazaret i que és condemnat, mor i ressuscita, és un fet novedós que canvia la manera de veure el món i de relacionar-se entre els éssers humans. En alguns aspectes de la vida, les cultures africanes mostren una proximitat natural més gran a l'evangeli, i en altres segurament menys. En qualsevol cas, quan la gent que menja una vegada al dia, té dues camises gastades i, sovint, ha d'abandonar les seves cases per una guerra, es troben amb un Déu que pateix com ells i que els promet estar al seu costat, aquesta relació es manifesta en molts aspectes de la seva vida quotidiana que en les societats occidentals estan cada vegada més tenyides de laïcitat.

Per això, en tants llocs de l'Àfrica gairebé mai es comença una reunió del tipus que sigui sense una oració, ja sigui cristiana o musulmana, i la gent resa abans i després de qualsevol àpat, quan van al camp, quan comencen un viatge, un negoci i fins i tot un partit de futbol. I als nens se'ls dóna un nom africà que significa "Déu m'ha alliberat", "Déu és generós", "Déu em dóna la vida" i un llarg etcètera (quina pena que em feia cada vegada que em demanaven que bategés un Kevin Costner, un Bill Clinton o una Shakira). I per aquest mateix sentit religiós, moltes famílies africanes cristianes acaben el dia resant el rosari al voltant del foc al seu poblat i molts homes i dones a l'Àfrica llueixen rosaris, creus i medalles sense cap complex.

És possible que en algun cas hi hagi una mica de superficialitat en tot això, però quan veus gent molt pobra per als quals la fe cristiana significa respectar la dona, sacrificar-se pels seus veïns, perdonar els que els han fet mal i viure serenament enmig dels seus patiments sense desesperar-se, t'adones que la religiositat en la vida quotidiana és una riquesa que per als més pobres és un patrimoni que els sosté diàriament i de la qual tenim tant per aprendre.