Les declaracions del president del Senegal sembla que deixaven fora tota mena de dubtes. Saltant-se l'exquisida diplomàcia que adorna les maneres i actituds de certs polítics, l'estadista no va dubtar a posar la FAO al punt de mira de la present crisi alimentària que està afectant fins i tot els productes més essencials dels països més pobres i fins i tot va fer una crida perquè s'eliminés aquesta agència que, segons la seva opinió, no estava fent la seva feina tal com toca.

Crec que, tot i que l'afirmació del president pugui ser atrevida, és cert que en el terreny més d'una vegada ens trobem amb organitzacions dependents de les Nacions Unides que, a causa de gestors incompetents, de polítiques a vegades inadequades i de situacions d'una administració deficient, no proveeixen de serveis adequats les persones que més ho necessiten. Crec que això no depèn tant de la mala voluntat o la desídia de l'organització com d'elements individuals que a vegades, amb el seu entusiasme o la seva fluixesa, marquen clarament la diferència entre un programa exitós i un de calamitós.

És just reconèixer el paper que moltes d'aquestes agències estan jugant en la lluita contra la pobresa, però també seria just afirmar que la gestió i els resultats en el terreny d'aquestes organitzacions haurien de ser controlats perquè hi hagi un producte final molt millor, més efectiu i més transparent... Aquest producte no hauria de ser una altra cosa que la millora de les condicions de vida de les persones més desafavorides i, en casos d'emergència aguda, la supervivència d'aquells que es veuen amenaçats pels desastres naturals o humans.

Alguna vegada hem trencat una llança en aquest bloc perquè l'ajuda alimentària sigui eficient, suficient i ajustada a necessitats. És curiós veure en les partides d'ajuda alimentària oli de gira-sol nord-americà quan hi ha països africans que podrien proveir d'oli aquestes operacions... però això no interessa quan els gegants econòmics decideixen que l'ajuda alimentària és una vàlvula d'escapament ideal per poder aconseguir els seus objectius d'economia nacional i desfer-se de molestos excedents (i trobant així també una excusa per poder continuar els subsidis als seus agricultors) Quan s'arriba a aquests extrems, un perd la innocència sobre la rectitud i el desinterès de l'ajuda humanitària i comença a preguntar-se maliciosament allò de... ¿a qui ajuda en realitat aquest menjar? ¿als beneficiaris o als donants? ¿hi hauria els mateixos nivells d'ajuda si aquesta ajuda alimentària no estigués feta dels residus de la producció agrícola occidental?

Per tot això, em sembla que la queixa del president té una justificació ben clara i es mereix una reflexió més profunda sobre l'ésser i el sentit de l'ajuda, sobre l'efectivitat de les organitzacions que la porten a terme i sobre un món que, atret pels biocombustibles i preocupat pel futur energètic, sembla despreocupar-se del creixent nombre de famolencs que, en diferents llocs del món, es manifesten perquè a causa de l'increment de preus no poden pagar els seus aliments bàsics.