El març ja ha passat i jo no volia acabar el mes sense escriure alguna cosa en referència al Dia Internacional de les Dones, el 8 de març. Així que encara que tard... m'hi poso.

Aprofitant que érem a la capital amb companyes i companys de Veterinaris sense Fronteres de Barcelona, Hondures i Guatemala, vam anar a la manifestació del 8 de març que recorria la 6a Avinguda des de la zona 4 fins a la 1.

Devíem ser entre unes 1.000 i 2.000 persones, no ho sé, això de calcular números a les manis no és el meu fort. La majoria eren dones i indígenes. Una d'elles, amb un ampli somriure, ens va entregar un pamflet que deia: 'Moviment de dones... Jo també (en formo part)'. I, en aquell moment, vaig intentar imaginar-me quina deu haver estat la força necessària d'aquestes dones que caminaven al nostre costat per arribar a ser allà, cridant orgulloses consignes amb la veu ben alta.

I ho vaig comparar amb la vergonya que encara ens fa a alguna de nosaltres (europees de classe mitjana amb educació universitària) de proclamar-nos feministes en públic amb la mateixa veu alta. I em va fer riure comparar les dues lluites, per desiguals.

I és que aquí la història de la majoria de dones guatemalenques camperoles indígenes és molt similar i es resumiria en unes quantes línies: "El dia que jo vaig néixer, a la llevadora que va atendre la meva mare li van donar 20 quetzals menys que si hagués nascut nen. Així és el costum. Tampoc van matar un gall dindi per fer un bon caldo, no hi havia gaire cosa per celebrar. Només vaig anar a l'escola dos anys (dels 7 als 9), el just perquè aprengués a gargotejar el meu nom. Me'n van treure perquè ajudés la meva família en les tasques de la casa i del camp, érem nou germans. Als 14 anys, el meu pare va acordar casar-me amb un jove d'un poble veí a qui no coneixia. Ens vam casar al cap d'un mes. El meu dot va ser una caixa de coca-coles per al dia del casament. Com a dona, me'n vaig haver d'anar a viure a casa dels meus sogres, en un poble on gairebé no coneixia a ningú. El meu jove marit encara no tenia diners per construir casa pròpia, així que va decidir anar-se'n als EUA de mojado, i em va deixar sola amb dos fills acabats de néixer per alimentar. Amb 18 anys ja tenia prou experiència per saber el que és ser dona, indígena i camperola. Triple discriminació".

I recordant històries així, molt comunes, és que tornava a mirar aquestes dones de la manifestació cridant, i em tornaven a venir les ganes de riure. I tenia ganes d'abraçar-les una per una, i de felicitar-les per tots els esforços que han hagut de fer per ser allà aquest dia. ¡¡¡Elles sí que són feministes!!!