Ruta 2FMNUZ

Com a casa enlloc

manel@elperiodico.com — Thu, 22 May 2008 20:33:00 GMT

Ja ha passat un mes des de la nostra arribada a casa... com passa el temps! Aquestes quatre setmanes hem intentat reprendre les nostres vides on les vam deixar fa ara deu mesos i, la veritat, no ha estat fàcil. Per a uns més difícil que per a altres, però per a tots, un canvi amb què comptàvem però al qual potser mai dediquem gaires pensaments. Algun amic ens ha dit "que no us agafi una depre postpart" -per allò dels nou mesos i viure'ls amb un objectiu molt clar, que ara ja no hi és... Doncs gairebé ens agafa.

@MORE@

Després de dies, setmanes i mesos recorrent més de 100.000 quilòmetres, durant més de 800 hores de viatge, en més de 10 mitjans de transport diferents, a través de cinc continents diferents, usant més de 20 divises, dormint en més de 100 llocs nous, llegint més de 30 llibres, escrivint més de 100 posts en dos blocs i un munt de correus electrònics i cartes manuscrites, coneixent centenars de persones i fent milers de fotografies mentre visitàvem llocs, pobles i ciutats que no coneixíem i on no havíem estat mai, tornar on ho havíem deixat tot no és possible. Tornar a casa, amb la família, amics, veïns i entorn sí, però ja no és el mateix, ara és diferent, nosaltres som diferents. Ni millors ni pitjors, diferents. Entre nosaltres ens coneixem moltíssim més, així com cada un a ell mateix, perquè aquest temps també ha estat un viatge cap a nosaltres mateixos, on la falta de pressió, la falta d'expectatives i la novetat diària ens ha permès absorbir-ho tot, el de fora i el de dins. I demà, si poguéssim i les circumstàncies es tornessin a donar, ho repetiríem, sens dubte, tots i cada un de nosaltres, però com que ja ho hem fet, doncs la pròxima vegada, si hi és, l'experiència ben segur que serà una altra.

M'hauria agradat que cada un de nosaltres escrivís sobre la seva visió ara que ja hem tornat, perquè jo tendeixo a idealitzar-ho tot i sempre que hi ha un got el veig mig ple, però part del retorn ha estat tornar a rutines anteriors. La Diana s'ha reincorporat a la seva escola i les noies, com que no tenen "obligacions" mentre esperen reprendre els estudis al setembre i busquen feina per a aquests mesos, han recuperat tot el "temps perdut": han vist les seves amistats tant com els ha estat possible i han disfrutat de la vida, sobretot la nocturna. Així, hem passat un mes sense escriure cap post nou per als blocs, de manera que us demano mil disculpes; a més aquest serà compartit entre les dues "https", o sigui que no fa falta que busqueu si en l'altre bloc surt una altra versió de la nostra benvinguda, perquè és la mateixa. Dic benvinguda, ja que això no és cap comiat de res, sinó el nostre retorn a la vida que pensàvem era la real, i evidentment ara en tenim molts dubtes.

Tot i que amb els amics d'EL PERIÓDICO donem per acabada aquesta col·laboració, que espero mantinguin oberta encara durant un temps, perquè tots pugueu llegir-nos, ens agradaria donar continuïtat a aquesta relació en el nostre altre bloc a http://www.carrerasdavid.blogspot.com/ i així mantenir-vos informats del que intentem fer d'ara endavant.

Amb afecte,

Manel, Diana, Ella i Blanche

Home, sweet home

diana@elperiodico.com — Thu, 22 May 2008 20:29:00 GMT

So, a month has passed "volando", as they say here, and we're settling back into life in Barcelona. Our return on the 23^rd was greeted by so many family and friends it was overwhelming and I, of course, couldn't help shedding a tear. And so it has continued. Every day, we bump into someone who doesn't know we're back and we recount just a small part of what we have experienced. "How was the trip?" I'm running out of adjectives as none of them seem to do justice to what was definitely the most incredible of adventures. What started as a ‘maybe we could do this ...' became the most fantastic of journeys and sharing it with the others was the best part. Incredibly, or possibly not, we have not yet started to repeat our stories because we had so many experiences. And we haven't even started to subject our friends to photo sessions!

@MORE@

What we did and what we experienced cannot be summed up. The question "which was your favourite country?" is impossible to answer as each was new and awaiting discovery. Some were easier and some more difficult, for various reasons, but we don't regret any of our choices and we left each having made new friends and in every case saying "we must come back here!" Hopefully we will.

Com s'acostuma a dir, ha passat un mes volant mentre ens reincorporàvem a la nostra vida de Barcelona. El dia del nostre retorn ens van rebre tants familiars i amics que no vaig poder evitar emocionar-me i, és clar, vessar alguna llàgrima. Aquesta rebuda continua cada vegada que ens trobem algú que no sabia del nostre retorn i li expliquem una mica del nostre viatge. "¿Com us ha anat?" Ja no em queden adjectius i cap fa justícia al que ha estat l'aventura més increïble de totes. El que vam començar amb un "potser podríem fer això..." s'ha convertit en el viatge més fantàstic, i compartir-lo amb els altres va ser el millor. Encara que sembli mentida, o potser no, encara no ens hem començat a repetir quan expliquem les nostres històries ja que hem viscut tantes experiències diferents. ¡I això que encara no hem començat a mostrar als nostres amics totes les fotos!

El que hem fet i viscut no es pot resumir. La pregunta "¿quin és el teu país favorit?" és impossible de respondre, ja que cada un era nou per a nosaltres i esperava ser descobert. Alguns van ser més fàcils i altres més difícils, per diverses raons, però tot i així no ens penedim de cap de les nostres eleccions i en tots hi hem deixat amics i sempre ens hem anat dient: "Aquí hi haurem de tornar algun dia". Espero que ho fem.

Diana

Arribada imminent

manel@elperiodico.com — Tue, 22 Apr 2008 17:46:00 GMT

23 d'abril, Sant Jordi, dia de la rosa i del llibre, patró d'Anglaterra, últim dia del nostre viatge: aquesta tarda aterrem a Barcelona.

Després de nou mesos exactes, avui tornem a casa. Després d'un munt de petites aventures, de visitar llocs a més de 15 països, de conèixer molta gent i de visitar uns quants amics i familiars, tornem a Barcelona, el nostre punt de partida i última casa.

@MORE@

Aquesta gairebé setmana al Regne Unit ens ha ajudat a tornar, a reprendre la realitat que vam deixar enrere fa tantes setmanes. La família i els amics ens han acompanyat, demanant detallats relats sobre els nostres dies de viatge, sobre cada lloc visitat, fent-nos moltes preguntes, volent saber tant les nostres preferències com les decepcions trobades en el camí. Cap en tots dos casos: tots i cada un dels llocs visitats té els seus atractius i ens ha deixat plens de records únics i especials, i com que no teníem expectatives no hi ha hagut sorpreses negatives, de veritat, tot ens ha agradat, tot ha estat interessant i edificant.

És clar que hi ha llocs on un vol tornar abans que els altres, però, sincerament, si tingués l'oportunitat, quan l'ocasió ho permeti, tornaria a tots i a cada un dels llocs visitats, encara que, és clar, n'hi ha molts més per descobrir als quals també ens agradaria anar... Tot no es pot fer, ja ho sabíem.

A partir d'aquesta tarda començarem a disfrutar dels records, desempaquetant lentament tot el que hem anat enviant a casa, distribuint petits records entre les nostres persones estimades, recuperant, a poc a poc, les nostres pertinences i amb elles la vida diària que vam deixar enrere. També deixarem de viure amb la motxilla a l'esquena, amb només unes quantes peces per triar cada matí, sense necessitat de ser tan ordenats, guardant-ho tot a l'armari. Dormirem al nostre llit i utilitzarem el nostre bany, tot i que ara crec que els apreciarem molt més. Reprendrem les converses de l'estiu passat amb família i amics, saludarem els nostres veïns, ens acostarem a les botigues del barri i, encara que potser ens preguntaran per la nostra experiència, de seguida tornaran a les seves feines, ja que tots ells durant aquests nou mesos han continuat les seves vides, i nosaltres ara haurem d'aprendre a continuar les nostres vides, amb normalitat, sense aquest gust tan especial que tenen tots els dies, quan totes i cada una de les coses és totalment nova i diferent.

Abans, però, en els pròxims dies, ens agradaria preparar uns blocs de comiat amb les reflexions que cada un de nosaltres vol compartir amb qui sigui que ens hagi seguit durant aquest temps, sobretot per fer durar una setmana més aquest viatge que ara s'acaba.

Retorn al Vell Continent

manel@elperiodico.com — Fri, 18 Apr 2008 10:18:00 GMT

Ahir vam aterrar a Londres, després de 13 hores viatjant apinyats en un vol de British Airways que, aquesta vegada sí, es va fer molt llarg.

Potser perquè ens van tocar uns dels seients que no es reclinen o perquè estàvem just al costat del vàter i sempre havia algú esperant el seu torn per usar-lo o potser perquè després d'aquest vol només ens en queda un altre per arribar a casa i s'haurà acabat el nostre viatge, el cas és que les hores passaven molt lentament. Era difícil agafar el son i fins i tot les pel·lícules que podíem veure a l'avió semblaven menys interessants que altres vegades.

@MORE@

Finalment, vam arribar a Heathrow cap a les cinc de la matinada d'un dia fred, amb 6 graus de temperatura, el cel clar i vent lleuger, i malgrat les prediccions el nostre equipatge també va arribar. Fins que no vam ser al metro, anant cap al centre de la ciutat, no vam acabar d'adonar-nos que ja érem a casa. Compartíem el vagó amb matiners camí dels seus llocs de treball que amb prou feines estaven desperts, mentre que nosaltres els portàvem unes hores d'avantatge (a Singapur era migdia).

Al sortir al carrer, al costat del riu, feia un fred per al qual no anàvem prou abrigats. Veníem del tròpic, on les temperatures són 25 graus més altes. Almenys, lluïa el sol i el nostre estimat Londres mostrava el seu millor aspecte. Vam deixar les maletes a casa d'uns amics, on vam recuperar una mica de roba que havíem oblidat que era allà des de feia nou mesos i, després d'un cafè calent --els últims que havíem pres van ser sempre amb gel--, ens vam acostar al Regency, un local on molts taxistes es reuneixen per esmorzar un autèntic full English breakfast: quin canvi i que agradable maltractar el cos amb dosis de colesterol com no ho havíem fet des d'abans de marxar de viatge. A migdia, hora local, vam anar a Victoria Station per agafar l'autobús que ens havia de portar a Gal·les, a Cardiff, on viu una de les meves cunyades i els seus fills... Tres hores i mitja d'autobús seguint el nostre viatge cap a l'oest ens van acostar a la família i a la realitat: ja som a casa, de tornada, hem tornat i el nostre viatge s'acaba. Bé, encara no del tot, perquè no arribarem a Barcelona fins dimecres que ve, per Sant Jordi, i tècnicament fins llavors seguim viatjant.

Una petita mostra d'Àsia

manel@elperiodico.com — Mon, 14 Apr 2008 09:32:00 GMT

Divendres passat vam deixar enrere el Japó per volar fins a Singapur. Ara sí que ja estem de tornada, volant un altre cop cap a l'oest, camí de casa. La nostra estada a Tòquio (i voltants) va ser molt agradable, i com deia en el bloc anterior, més o menys el que esperàvem.

La ciutat és molt manejable, malgrat les seves dimensions, cada barri té de tot i és diferent del del costat, i visitar-ne uns quants ens va permetre veure diferents cares de la ciutat. Des del menjar, que tant vam disfrutar, per la seva simplicitat i elegància en la presentació, fins a les botigues de roba que assorteixen un munt de gent amb gran varietat d'estils, ja que tot és acceptable en el vestir, fins al punt que farien girar més d'un a Espanya...

@MORE@

Destaca l'eficiència del transport públic i tot al seu voltant, amb màquines de begudes --calentes i fredes-- sempre a prop,i fins i tot els treballadors del metro sorprenen saludant els trens amb una reverència cada vegada que arriben a l'estació. En definitiva, són coses que ajuden en la convivència quan tanta gent comparteix espai. Fins i tot quan l'idioma i la falta de coneixement de l'anglès per part de molts empleats locals dificulten alguna situació, entre gestos, somriures i salutacions s'aconsegueix resoldre i acabar trobant una manera, més o menys, d'entendre's. Ens hauria agradat visitar més museus i tenir més temps per sortir una mica més de la ciutat i veure altres parts del país, però haurem d'esperar a una altra ocasió, que amb sort un dia arribarà...

A Singapur, sobretot, hi hem trobat amics. Només d'arribar-hi, les noies es van trobar, com havien planejat, amb una companya de Londres de primària i se'n van anar juntes de l'aeroport, primer a casa i després a ballar... Era la primera vegada que ens separàvem en molts mesos i encara que estigués previst, arribar a una ciutat nova i veure les teves precioses filles anar-se'n, doncs et deixa una mica...preocupat. A nosaltres dos ens va recollir la Karen, que fa nou mesos que viu a Singapur, i vam anar a casa seva, on ens esperava un altre cop un bon sopar, una mica de vi i el llit més còmode on hem dormit els últims nou mesos...

En quatre dies, ja hem destapat unes quantes ampolles de vi, tastant riberas i ruedas, entre altres, i disfrutat de menjar casolà. Després de setmanes d'haver de triar gairebé sempre menús, és molt agradable no haver-ho de fer.

Aquesta ciutat també és molt moderna, amb un bon metro i servei d'autobusos, i tot i que hi ha moltes coses dubtoses sobre ella, el pas del fred dels últims dies als 30 graus d'aquesta part del món ens ha complagut. Si teníem pensat fer una incursió a Malàisia, entre les botigues i les visites culturals i aixecar-se una mica més tard cada dia, ho deixarem per a una altra ocasió...

Demà és el nostre penúltim dia a l'Àsia, ja que dimecres tornem a Europa, a Londres primer i després, dimecres que ve, a casa, a Barcelona. Ja sabíem que aquestes últimes etapes del viatge serien diferents, veient amics i envoltats de botigues, amb la pressió de comprar nou vestuari, que ja ens fa falta, i altres coses que no necessitem... Les noies semblen conformar-se fàcilment amb les limitacions que el pressupost imposa i toleren sorprenentment bé els "no" que sovint reben. Abans de marxar de l'Índia vam enviar l'últim paquet de regals a casa, hi vam incloure dues de les motxilles que ens han acompanyat aquests mesos i a l'arribar a Hong Kong vam decidir reemplaçar les dues que quedaven per senzilles maletes amb rodes. Al marxar de Tòquio, ja vam haver d'utilitzar una de les motxilles una altra vegada... Esperem que els dos dies que ens queden aquí i l'estada amb la família del Regne Unit no ens obliguin a recuperar l'altra motxilla...

Ara sí que el que ens ve més de gust a tots és arribar, veure la nostra família i els amics, menjar i beure amb ells i, sobretot, dormir als nostres propis llits.

Tòquio

manel@elperiodico.com — Mon, 07 Apr 2008 00:37:00 GMT

El primer sopar a Tòquio, a casa d'uns amics, va consistir en un refrescant assortiment de peix cru acompanyat amb diverses amanides. Havíem estat somiant amb aquest menjar durant algunes setmanes: sabors perfectament definits que deixen el paladar net, ¡quin luxe!

Des d'aleshores, ens hem atipat de menjars així, de perfectes tempures, soba (fideus de gra fets a mà), anguiles caramel·litzades i galetes amb pasta de mongetes, entre altres coses. Tot deliciosos menjars delicadament preparats i espectacularment servits.

@MORE@

Arribem a Tòquio a temps per disfrutar dels cirerers en flor i les celebracions que això comporta per als japonesos, el hanami. Aquesta celebració consisteix en tiberis acompanyats de sake/cervesa/xampany, al parc, preferentment sobre un plàstic blau estès a terra sota els arbres en flor. Amb el vent a vegades sembla que estiguin nevant pètals, i tant joves com grans ho celebren, reunint-se en grups que omplen els parcs.

Aquest dissabte tots eren plens, i si algú no celebrava el hanani, segurament estava assistint a un espectacular casament en un altre parc o visitant algun temple. Durant el dia feia molt sol i suposo que això ha ajudat a fer-nos sortir a tots al carrer, encara que al vespre, quan el sol baixa, torna el fred, ja que aquí acaben de sortir de l'hivern i encara s'agraeix l'abric. Llavors és el moment de buscar refugi i enfilar-nos a un dels molts gratacels per contemplar el festival de colors que ofereixen els cartells lluminosos. Des de les altures, aquesta ciutat sembla que no s'acaba mai. Per ara, Tòquio és el que diu al paquet i això que només acabem de treure'n l'embolcall...

Gairebé a la Xina

Anonymous — Sun, 30 Mar 2008 09:33:00 GMT

¡Quin canvi! Vam arribar a Hong Kong fa quatre dies i gairebé només hem vist botigues, botigues i més botigues. De fet, hem sortit molt poc de l'hostal on ens allotgem, ja que l'un darrere l'altre hem anat caient malalts.
Potser és el canvi de menjar, d'aigua o el simple esgotament, després de mesos movent-nos d'un lloc a un altre. Malgrat que hem sortit molt poc, a cada cantonada hem descobert els venedors de rellotges falsos, els que t'animen a fer-te un massatge de peus o de cos complet i els sastres ambulants que insisteixen que necessitem vestits nous.

@MORE@

Si no sortíem, podíem disfrutar de les sessions de kung-fu que organitzen a l'hostal els dimarts i els dijous i, avui, mentre escric aquestes línies, m'acompanyen dues dotzenes de dones locals que es reuneixen els diumenges al nostre hostal per disfrutar d'una llarga sessió de karaoke.

Hong Kong, a més d'un paradís de botigues, és una ciutat moderna enmig d'un entorn estrany. Som a la Xina, però aquí funciona el capitalisme més calculador, els grans bancs i els cotxes de luxe dels seus directius omplen els carrers de la ciutat. També els omplen els milers de petits restaurants que cuinen davant del visitant totes les parts imaginables i les inimaginables de tot tipus d'animal.

Per a nosaltres ha sigut un gran canvi, després de mesos de menjar vegetarià. Ens ha sorprès que, malgrat la gran herència anglesa que es veu i es respira per tot arreu, el nivell parlat de l'idioma és molt limitat i, en ocasions, dificulta seriosament la comunicació al voler fer una comanda de menjar o preguntar com anar d'un lloc a un altre. Això ja ens va sorprendre a l'Índia, on també esperàvem trobar més habilitat amb l'anglès entre els locals... És clar que no és la seva primera llengua i que, al cap i a la fi, nosaltres tampoc parlem les originals del país...

Aquesta ciutat és molt més que els grans edificis i les botigues. Hong Kong està compost per diverses illes i algunes reuneixen una gran varietat de flora i fauna que esperem veure els pròxims dies. També esperem acostar-nos al sud del continent per veure, encara que breument, alguna ciutat de l'altra Xina, la que, entre altres coses, organitza els pròxims Jocs Olímpics.

A l'aterrar, ja ens vam adonar que havíem deixat enrere un tipus de països per entrar en un món semblant al nostre, on les preocupacions que exterioritzem depenen de la publicitat i del que porta posat el veí i on només ens fixem en els altres per comparar-nos-hi. Mentrestant, el vol que ens va portar des de l'Índia ens va mimar, durant un llarg temps, amb una extraordinària i privilegiada vista de gran part dels Himàlaies i de l'Everest, en un dia especialment clar, una imatge que ens acompanyarà sempre.

Holi, un festival de color

manel@elperiodico.com — Sat, 22 Mar 2008 13:08:00 GMT

Aquesta última setmana l'hem passat a prop d'Almora, a les muntanyes més baixes dels gegants Himàlaies. Arribar-hi ha sigut un llarg viatge, com ja és costum, primer en un tren nocturn de Delhi fins a Ramnagar i després en un vell autobús durant set hores més.

Malgrat que a vegades el viatge se'ns ha fet molt llarg i que els passatgers no paraven de vomitar per les finestres del bus, poder veure aquestes grans muntanyes de prop ha sigut espectacular. Sortir de la ciutat, novament ens ha ofert la possibilitat de disfrutar de l'aire pur, passejades pel bosc, silenci, arbres i flors reclamant l'arribada de la primavera.

@MORE@

Avui aquí és la festa de Holi, que, entre altres coses, precisament celebra el final de l'hivern. La gent surt al carrer vestida de blanc i se saluda acariciant-se amb pólvores de color i mullant-se amb aigua també de colors. A la ciutat, la celebració es limita a aquest dia al matí, però a les muntanyes comencen les celebracions uns dies abans i les fan durar gairebé una setmana. A Papparshli, mentre tornàvem a l'hostal on estàvem allotjats després de fer una volta, vam tenir la sort de ser convidats per un grup de dones a compartir la celebració de Holi a la casa d'una d'elles; ens van rebre amb la salutació de la festa, marcant-nos la cara amb pólvores de color rosa i verd, i escampant aigua rogenca sobre les nostres vestimentes per després oferir-nos dolços. Quan ja hi havia unes trenta dones i una dotzena de criatures van començar a cantar cançons tradicionals i, suposem, d'altres que feien subtils referències a la presència d'un home (jo) en la seva celebració femenina.

Aquí a Delhi les festes han sigut una mica diferents. A partir de les vuit del matí els joves s'han dedicat a llançar-se una gran quantitat de pólvores de colors i aigua --en globus i amb pistoles-- i especialment a intentar embrutar el màxim nombre d'estrangeres possible, intentant, quan podien, fer-los grans abraçades. La policia vigilava els carrers, per provar de limitar aquestes abraçades quan alguns aprofitats posaven les mans més enllà d'on no tocava, i sense gaires contemplacions repartien plantofades amb unes llargues vares de bambú. No obstant, tothom s'ho ha passat molt bé i ningú s'ha escapat de la pluja de color, incloent-hi les sagrades vaques índies.