Ja ha passat un mes des de la nostra arribada a casa... com passa el temps! Aquestes quatre setmanes hem intentat reprendre les nostres vides on les vam deixar fa ara deu mesos i, la veritat, no ha estat fàcil. Per a uns més difícil que per a altres, però per a tots, un canvi amb què comptàvem però al qual potser mai dediquem gaires pensaments. Algun amic ens ha dit "que no us agafi una depre postpart" -per allò dels nou mesos i viure'ls amb un objectiu molt clar, que ara ja no hi és... Doncs gairebé ens agafa.

So, a month has passed "volando", as they say here, and we're settling back into life in Barcelona. Our return on the 23^rd was greeted by so many family and friends it was overwhelming and I, of course, couldn't help shedding a tear. And so it has continued. Every day, we bump into someone who doesn't know we're back and we recount just a small part of what we have experienced. "How was the trip?" I'm running out of adjectives as none of them seem to do justice to what was definitely the most incredible of adventures. What started as a ‘maybe we could do this ...' became the most fantastic of journeys and sharing it with the others was the best part. Incredibly, or possibly not, we have not yet started to repeat our stories because we had so many experiences. And we haven't even started to subject our friends to photo sessions!

Llegir més

23 d'abril, Sant Jordi, dia de la rosa i del llibre, patró d'Anglaterra, últim dia del nostre viatge: aquesta tarda aterrem a Barcelona.

Després de nou mesos exactes, avui tornem a casa. Després d'un munt de petites aventures, de visitar llocs a més de 15 països, de conèixer molta gent i de visitar uns quants amics i familiars, tornem a Barcelona, el nostre punt de partida i última casa.

Ahir vam aterrar a Londres, després de 13 hores viatjant apinyats en un vol de British Airways que, aquesta vegada sí, es va fer molt llarg.

Potser perquè ens van tocar uns dels seients que no es reclinen o perquè estàvem just al costat del vàter i sempre havia algú esperant el seu torn per usar-lo o potser perquè després d'aquest vol només ens en queda un altre per arribar a casa i s'haurà acabat el nostre viatge, el cas és que les hores passaven molt lentament. Era difícil agafar el son i fins i tot les pel·lícules que podíem veure a l'avió semblaven menys interessants que altres vegades.

Divendres passat vam deixar enrere el Japó per volar fins a Singapur. Ara sí que ja estem de tornada, volant un altre cop cap a l'oest, camí de casa. La nostra estada a Tòquio (i voltants) va ser molt agradable, i com deia en el bloc anterior, més o menys el que esperàvem.

La ciutat és molt manejable, malgrat les seves dimensions, cada barri té de tot i és diferent del del costat, i visitar-ne uns quants ens va permetre veure diferents cares de la ciutat. Des del menjar, que tant vam disfrutar, per la seva simplicitat i elegància en la presentació, fins a les botigues de roba que assorteixen un munt de gent amb gran varietat d'estils, ja que tot és acceptable en el vestir, fins al punt que farien girar més d'un a Espanya...

El primer sopar a Tòquio, a casa d'uns amics, va consistir en un refrescant assortiment de peix cru acompanyat amb diverses amanides. Havíem estat somiant amb aquest menjar durant algunes setmanes: sabors perfectament definits que deixen el paladar net, ¡quin luxe!

Des d'aleshores, ens hem atipat de menjars així, de perfectes tempures, soba (fideus de gra fets a mà), anguiles caramel·litzades i galetes amb pasta de mongetes, entre altres coses. Tot deliciosos menjars delicadament preparats i espectacularment servits.

¡Quin canvi! Vam arribar a Hong Kong fa quatre dies i gairebé només hem vist botigues, botigues i més botigues. De fet, hem sortit molt poc de l'hostal on ens allotgem, ja que l'un darrere l'altre hem anat caient malalts.
Potser és el canvi de menjar, d'aigua o el simple esgotament, després de mesos movent-nos d'un lloc a un altre. Malgrat que hem sortit molt poc, a cada cantonada hem descobert els venedors de rellotges falsos, els que t'animen a fer-te un massatge de peus o de cos complet i els sastres ambulants que insisteixen que necessitem vestits nous.

Llegir més

Aquesta última setmana l'hem passat a prop d'Almora, a les muntanyes més baixes dels gegants Himàlaies. Arribar-hi ha sigut un llarg viatge, com ja és costum, primer en un tren nocturn de Delhi fins a Ramnagar i després en un vell autobús durant set hores més.

Malgrat que a vegades el viatge se'ns ha fet molt llarg i que els passatgers no paraven de vomitar per les finestres del bus, poder veure aquestes grans muntanyes de prop ha sigut espectacular. Sortir de la ciutat, novament ens ha ofert la possibilitat de disfrutar de l'aire pur, passejades pel bosc, silenci, arbres i flors reclamant l'arribada de la primavera.