Isla de PascuaEls últims dies al continent els hem passat a Te Pito te Henua, també coneguda com a Rapa Nui o illa de Pasqua. El seu nom significa el melic del món, el segon melic que visitem. Va ser un comiat d’Amèrica del Sud que recordarem sempre, encara que exactament l’illa no forma part del continent americà, ja que està enmig del Pacífic, a milers de quilòmetres de qualsevol altra part, tot i que pertany a Xile.

La immensitat de l’oceà envoltant el petit tros de terra em va fer pensar en la dificultat per als seus primers habitants d’arribar fins allà; que atrevits que devien ser els que es van embarcar --des de no se sap on, segurament d’alguna altra illa de la Polinèsia-- per viatjar cap al desconegut, potser aprofitant algun corrent o víctimes d’una expulsió. Vés a saber… Hi ha teories per a tots els gustos.

A Te Pito te Henua vam disfrutar de molt bon temps --que no semblava assegurat-- i de l’hospitalitat de la seva gent, dels seus extraordinaris moais i d’altres pedres. Fins que no els veus no és possible apreciar la magnitud de les peces ni de l’esforç realitzat, tant en la seva talla com en la seva distribució per tota l’illa.

Evidentment, vam fer massa fotos, mentre contemplàvem a gairebé tothom i cada un d’ells. Ens vam més o menys banyar al Pacífic --encara fred en aquella part del món-- i vam caminar molt, enmig de paisatges solitaris únics i postes de sol extraordinàries. La força de la naturalesa va dominar la visita i em va fer sentir agradablement petit i vulnerable.

Com que tot paradís té un preu, el d’aquesta illa és alt, tant per als turistes, que han de pagar preus realment exagerats per als productes i serveis, com per als illencs, atrapats en aquesta meravellosa i exigent illa que domina cada moment de les seves vides. Per mi, ha valgut la pena, i tant que sí.

Dimarts, vam tornar a Santiago. Hi vam arribar de nit i vam passar un mandrós dimecres empaquetant i esperant l’hora de marxar. Vam visitar una interessant mostra d’art coreà al Museu d’Art Contemporani. ¡Quina pena que haguem deixat Corea fora de la nostra ruta!

El vol a Austràlia va ser molt llarg… unes 17 hores, amb parada inclosa a Auckland a les dues del matí. ¿O eren les dotze del migdia? Vam arribar a Sydney cansats, però amb ganes de veure el nou continent. Sembla mentida que de veritat estiguem a Austràlia, potser tot això és un somni i en qualsevol moment sonarà el despertador i tornarem a la nostra quotidiana realitat. Mentrestant, aquí plou constantment, però ens diuen que fins a la setmana passada han tingut la sequera més llarga dels últims 100 anys. Quina casualitat.