Machu-PicchuDes que vam arribar a Cuzco vam tenir la sensació que els nostres amics bolivians i els peruans de la zona eren la mateixa gent, per la seva parla i la manera de fer les coses. Quan vam visitar el Machu-Picchu i ens van informar que els inques provenien, possiblement, de Bolívia, les coses van començar a tenir sentit.

Al marxar de Cuzco cap a Puno en un llarg dia de tren (més de 10 hores amb concert al vagó de quenes i xarangues inclòs) i arribar al llac Titicaca (o Titijaja, com deia el guia que ens va portar a les illes Uros, Amantaní i Taquile), vaig confirmar que la cultura andina travessa fronteres i que els costums, encara que diferenciats, són semblants o es complementen.

Al llac, algú ens va explicar que algunes famílies creen llaços tan estrets amb altres, amb l’objectiu d’assegurar la supervivència en cas de mort d’algun membre important, que fins i tot arriben a tenir descendència compartida.

També al llac, a Amantaní, la família que ens va acollir a casa seva, una vivenda de tova, ens va deixar roba de gala per sortir a ballar junts aquella nit i, encara que segurament era una mica per als turistes, va ser una experiència molt entranyable, tot i que les danses eren un pèl llargues per als nostres petits pulmons a tanta alçada.

Ja de tornada cap a Puno, la barca que ens portava gairebé va naufragar, i es va quedar a la deriva enmig de vents creuats i grans onades --amb aigües ben fredes--, ja que va perdre el motor d’automòbil que portava instal·lat. L’incident no es va solucionar fins que quatre vaixells més ens van venir a rescatar, després d’uns llarguíssims 20 minuts.

Vam arribar a Copacabana, on només vam visitar el santuari, per seguir cap a La Paz, a Bolívia, on ens va acollir la família de Daisy, una amiga de la nostra amiga Dunia. Ens van tractar com si fóssim els seus parents i ens van portar des d’una penya a ballar i beure singani, fins al seu poble a Sud Yungas, baixant per la carretera de la mort i per uns camins amb precipicis on no hi ha cap més remei que tancar els ulls.

D’allà vam anar a Cochabamba, o més ben dit a Arani, on fan el famós pa d’Arani. Ens van acollir els pares de Dunia i ens van tractar tan bé que ens va costar anar-nos-en. De fet, no ens vam anar: Don Jorge ens va portar ahir fins a Santa Cruz, en un llarg viatge travessant muntanyes i baixant fins a la Ceja de Selva, passant per zones amb una vegetació mai vista. Aquí també estem convidats a casa de Juan i Dunia, encara que ells són a Barcelona. La generositat i l’amabilitat que hem trobat a Bolívia excel·leix, especialment quan molta gent encara no té gaire cosa per compartir.

Aquí, a Santa Cruz, esperàvem veure algun monument o record del Che, ja que és la zona on va passar els seus últims dies, però encara no ha pogut ser. De totes maneres, l’esperit del Che i les seves idees segueixen molt vius entre els bolivians i a totes les zones del país que hem visitat.

El cap de setmana anirem cap al Brasil, passant, per raons logístiques, un altre cop per la capital peruana. I encara que la ruta sembli una burrada, ens brinda la possibilitat de passar tot un dia amb Óscar --el cosí del marit de la meva cosina Rosa-- i la seva família, i segurament, de tornar a disfrutar del millor ceviche i de les millors papas a la Huancaína.