Iniesta abraça Etoo a la banda, dissabte al Camp Nou.Davant l'Atlètic vaig disfrutar com tothom. Pels sis gols, però més pel que transmet aquest Barça. El projecte de Guardiola va pel bon camí. Ara s'ha de seguir treballant i no creure-s'ho.

El Barça va pel bon camí. Que ja és molt. Però el camí no ha fet res més que començar. Ara, a pair els elogis. Prohibit creure-s'ho i a seguir treballant. Perquè valen el mateix els tres punts d'un 6 a 1 que els que guanyes en els últims minuts (Betis) o en el temps afegit (Espanyol i Xakhtar). És més, a mi em diuen molt més aquests tres partits seguits guanyats in extremis --partits que en ocasions anteriors potser ni s'arribaven a empatar--, que el festival de gols que l'equip va viure dissabte. Perquè això últim és conseqüència d'allò.

Pots estar de pega i, encara que juguis de cine, pots no aconseguir passar de l'empat (Racing). Pots merèixer golejar en un primer temps i acabar patint per imposar-te al contrari (Betis). T'infles d'ocasions i resulta que guanyes en el temps afegit i de penal (Espanyol). Proves una cosa nova a Ucraïna, i no et surt; rectifiques al descans, i acabes capgirant el marcador d'un partit lleig.

La qüestió és que saps a què vols jugar, com vols jugar i amb qui ho vols fer. ¿Que Guardiola té una flor? La flor és guanyar quan no t'ho mereixes. I el seu equip --ara jugant aquest, ara jugant aquell i repetint sempre els que estan més en forma-- s'hi està deixant l'ànima per guanyar cada cop que salta al camp. Amb alts i baixos, no- més faltaria, però demostrant l'ambició de voler guanyar des del primer fins a l'últim minut. I és aquest últim minut de glò- ria el que porta a la confusió. Guanyar in extremis no és flor. Guanyar in extremis és el premi a una idea, a una convicció: que pots guanyar encara que sigui en l'últim instant. I quan ho aconsegueixes, i no una vegada, sinó unes quantes de seguides, la confiança es dispara.

¿Qüestió de sort?
Fins que arriba el dia en què cosa que fas, cosa que et surt. Com dissabte davant l'Atlètic de Madrid. Córner i gol. Penal assenyalat i gol. Falta de murris i gol. 3-0 en vuit minuts. Però això passa molt de tant en tant. Podries haver tret el córner, i el remat de Márquez haver anat a fora. L'àrbitre podria haver passat per alt el penal. I Messi, haver fallat el seu llançament de falta. Unes jornades enrere, això hauria anat en consonància amb la sort obtinguda fins llavors. Però no hi ha possibilitat que el remat de Márquez arribi si abans no ataques per banda (Iniesta) i forces un córner. I no hi ha possibilitat de penal si abans no ataques i llances una bona passada (Xavi) a l'interior de l'àrea. I no hi ha possibilitat de marcar de falta si abans no armes una contra col.lectiva creant un caos tan gran als centrals rivals que no hi ha una falta, sinó que n'hi ha dues (a Etoo i a Messi) a la frontal. Després pots estar més llest o més encertat, però tu, en vuit minuts, ja has presentat les teves credencials: vaig pel partit. La pilota és meva i la mouré ràpid. Credencials que tu ja vas presentar en altres partits, però en què et va fallar el que dissabte semblava la cosa més fàcil del món: executar amb encert l'última passada i el remat final per poder cantar el gol. La diferència és aquesta, tan fina com decisiva. Res més. Així de fàcil.

Punt mitjà
Elogis, tots merescuts. Però l'excés mareja, atonta, distreu. El més important és quedar-te en el punt mitjà, ni tant (avui) ni tan poc (fa quatre dies). Perquè en el fons hem vist el mateix Barça. Més o menys encertat en el joc individual, però amb la mateixa idea de futbol en el col.lectiu. Sumant la prèvia de la Champions no hem jugat ni dos mesos de competició. 10 partits oficials. Set victòries, un empat i dues derrotes (una d'anecdòtica, la tornada a Cracòvia).

Amb els resultats a la mà, un rendiment espectacular per a un projecte que simplement ha arrencat i en què els uns i els altres estan acoblant peces, automatismes i assimilant conceptes. Resultats, a la mà, un rendiment espectacular. I més que ho sembla ara després del 6 a 1 a l'Atlètic de Madrid.
Del que estic convençut és que, si s'haguessin sumat tres punts, merescuts segurament, però en l'últim minut amb flor final, ara mateix seguirien sent molts els escèptics pel que fa al rendiment d'aquest equip. Cadascú és lliure de pensar i vaticinar el que vulgui.

Motiu d'optimisme
Dissabte vaig disfrutar com tothom. Pel que va entrar i el que no va entrar. Però el que em fa ser optimista no és l'escandalós resultat final. Tampoc el fet d'haver-se aconseguit davant un rival directe. El que em fa ser optimista és el que l'equip transmet cada vegada que surt al camp. Pots estar més o menys encertat en el gol, però la idea --i això és el que compta-- és anar-lo a buscar. Marcar-ne fins a cinc en mig temps gairebé és un accident, com ho és el fet d'encaixar-ne sempre un en dues, una o fins i tot mitja ocasió del rival. El marcador final és una cosa. I una altra de molt diferent és el que han fet els uns i els altres per merèixer-s'ho.