Iniesta, en el Molinón.Guardiola aposta en ocasions per plantejar un 3-4-3. Com ho feia el dream team. La comparació pot resultar fàcil, però és incorrecta. Encara més, no té ni punt de comparació.

Guardiola, que ahir va poder celebrar una victòria tan contundent com convincent a Gijón, aposta en ocasions per un sistema 3-4-3. Com ho feia el dream team. La comparació pot ser fàcil, però és incorrecta. Encara més, no té ni punt de comparació. Per demostrar-ho, agafem com a referència el Barça-Sporting de Portugal de la setmana passada a la Champions League.
Els tres del darrere que va col.locar Guardiola són tres centrals (Piqué, Márquez i Puyol). En la meva època, els tres del darrere eren, no obstant, dos laterals (Ferrer i Sergi) i un lliure (Koeman). Els quatre del migcamp que va alinear Guardiola (Alves, Keita, Xavi i Iniesta) estaven situats a l'ample. En la meva època, en canvi, el migcamp dibuixava un rombe: amb Bakero a la punta de dalt i Guardiola a la punta de sota d'aquest rombe.
Abans, el jugador clau era Bakero. El seu fort, les arribades des de la segona línia. Tenia un bon xut i era un gran rematador de cap, malgrat la seva estatura. La figura de Bakero no existeix en l'actual plantilla i en la meva època era en canvi clau. Entre els futbolistes que utilitza ara Guardiola, Xavi seria aquest Bakero quan aconsegueix trepitjar l'àrea --veig que es vol incidir en això--, però les qualitats d'un i l'altre són molt diferents.

La mateixa filosofia
On sí que hi ha coincidències és en la filosofia de joc. Fins i tot sense extrems naturals (sempre que no jugui Pedro), la idea consisteix a obrir al màxim el camp. ¿On són els espais? A les ales. I aquí, has de jugar-te-la puntualment en un un contra un. Dic puntualment perquè en la dosificació i l'elecció del moment per encarar l'un contra un és on sorgeix justament la capacitat de sorpresa.
Desbordar amb un driblatge el teu marcador és espectacular, i segons com sigui la teva posterior centrada o xut, pot ser fins i tot determinant. Si tens el dia, perfecte. No defugis mai les teves bones sensacions. Però el millor acostuma a ser madurar la jugada, rebent, tornant amb un o dos tocs. Com més circulació de pilota, més espais. I a més espais, més possibilitats de fer mal, ja sigui amb una simple paret o amb una passada orientada a la pujada d'un company.
La base del futbol que defensa Guardiola --i que jo comparteixo-- és ben senzilla. Quan vols atacar, et toca obrir el camp. I quan toca defensar, a tancar espais. Aquí, tant el ritme de la pilota com el joc de posició són determinants. Si el domines --i en això està Guardiola-- ho tens tot per guanyar un partit.

Matisos
El seu punt de partida amb el 4-3-3 o el 3-4-3, tenint en compte que Alves acaba per convertir-se en un migcampista més amb l'arribada per la banda que té, em sembla la millor opció possible. Els sistemes, no obstant, estan plens de matisos en funció de les característiques de cada un dels jugadors que treus al camp.
Malgrat la impaciència d'alguns --s'està construint un nou projecte, un nou equip, i això no s'aconsegueix en dos dies-- jo rebutjo de ple la sola idea de jugar amb un 4-4-2. Em refereixo al Barça. Els altres, que facin el que vulguin. Per molts motius. Perquè jugant així la circulació de pilota és més lenta i la interrelació entre els jugadors, més difícil.

Jugar per les bandes
Si abans deia que els espais són a les ales --òbviament els has de madurar, fabricar-- el Barça està gairebé obligat a jugar per les bandes. I l'obligació sorgeix dels mateixos equips rivals. Tres partits de Lliga (Numància, Racing i Sporting), tres rivals que surten a armar-se descaradament darrere. Si fossin majoria els que et sortissin a jugar de tu a tu, llavors et podries plantejar l'intercanvi de cops.
Aquests dies sento molts comentaris sobre que vistosos que arriben a ser els partits de la Premier. Corren molt, és cert, però atenció amb aquesta sensació. Corren molt per dos motius: perquè els uns i els altres no fan més de tres passades seguides abans de perdre-la, i perquè en aquest ring hi ha dos que es volen pegar. El Barça no té aquesta sort.

Dominar i divertir
Utilitzant el símil pugilístic, en la gran majoria dels casos el rival es conforma a anar- se'n al racó, tapar-se la cara i el cos, interrompre el combat com sigui --faltes, pèrdues de temps-- i a confiar en un o dos cops esporàdics per veure si sona la flauta. Per això s'ha de buscar la vida el Barça com se l'està buscant fins ara. Per això, i perquè no veig la raó de per què hauria de canviar ara. Perquè vols ser tu el que mani, el que domini, el que miri de divertir els teus. I, què coi, perquè fa tres anys ja es va guanyar i molt amb aquesta mateixa aposta de base. Saber executar-la bé o malament ja és tota una altra història.