El futbol és per a l'espectador. Per tant, cada un de nosaltres s'hauria de fer aquesta pregunta: ¿Què vull que faci el meu equip? Jo, que mani al camp. Que intenti atacar sempre.

El futbol és per a l'espectador. Per tant, cada un de nosaltres s'hauria de fer aquesta pregunta: ¿Què vull que faci el meu equip? Jo, que mani al camp. Que porti la iniciativa. Que intenti atacar sempre. Per mi, aquest és el punt de partida. Atacar bé per defensar millor. La qüestió consisteix en el com.

De la derrota a Sòria ja fa una setmana, i aquell 1-0 a Los Pajaritos seguirà al cap de molts una altra setmana més. És el que té arrencar la Lliga i haver d'esperar dues setmanes per a la jornada següent. Si la gran referència del nou projecte de Guardiola és aquest únic i solitari partit davant el Numància, ja s'ho farà cadascú amb les conclusions que n'hagi tret. Per mi, només n'hi ha una i inapel.lable: són tres punts no guanyats. A partir d'aquest fet, l'únic per al qual no hi ha marxa enrere, només veig marge de millora. I una vegada més, la qüestió consisteix en el com.

Com jugar millor amb els elements de què disposes. I per jugar millor em refereixo a com portar la iniciativa, com manar al camp, i traduir la teva qualitat en rendiment. Perdre, sempre pots perdre. Com a Sòria on, encara sense jugar bé, es van crear ocasions. El Barça va fallar i ells no: van ficar la que van tenir.

Posició i molt ritme
El que li demano a l'equip, a aquest grup, el que espero d'ells --perquè ho poden fer bé-- és que s'apliquin en dues facetes: en el joc de posició i en el ritme de pilota. El ritme de pilota només s'augmenta si es juga a un o dos tocs. I això comença des de darrere. Si es va ràpid, el rival no té temps a organitzar-se. Òbviament, que això es pot provocar per la via directa amb una passada llarga, però si jugues contra un rival amb 10 al darrere --¡que hi haurà molts Numàncies!--, la via per aconseguir els espais és una altra.

No es tracta de córrer molt i per lliure, sinó de córrer just el que calgui en un joc d'equip. Per mi, intensitat mai és córrer més, sinó fer bé el que has de fer en cada moment. I això és ritme de pilota i joc de posició. Jo tinc la pilota, toco i condueixo; la passo i segueixo. Mal fet. Jo tinc la pilota, la passo i em quedo. I la passo tan bé com puc --difícil perquè és a un o dos tocs-- i em concentro en dues coses: en la passada i a mantenir la meva posició en el camp. Quan això es repeteix en més d'un jugador, sorgeixen els espais, i amb aquests, la possibilitat d'una passada més vertical, d'una paret màgica, d'una aparició des de la segona línia o de provar el xut des de lluny.

És que falta un jugador de banda esquerra... Tant de bo tot fos tan senzill com això. Jo no buscaria un culpable en aquesta absència, perquè el futbol és un joc d'equip i en el cas del Barça, encara més. Sense anar més lluny, l'Espanya-Bòsnia de dissabte pot aportar llum en aquest sentit. Pensem en Diego Capel, extrem titular per l'esquerra. Ràpid, descarat, buscant sempre l'un contra un... No obstant, la seva obstinació per agradar en la seva estrena va incidir negativament en el joc de toc i mobilitat de tot l'equip.

Ningú li pot retreure falta d'intensitat, tot al contrari, però aquest excés de conducció --fins que la perdia o li feien falta-- va tallar el ritme habitual del campió d'Europa. Una cosa és buscar-se la vida per lliure, com a recurs, de tant en tant, per així intentar sorprendre. I una altra és fer-ho de forma sistemàtica. Així, difícilment sorprens ni ajudes els teus companys. Potser en surt una, però els companys es converteixen en simples espectadors i acaben per no saber què fer: si acompanyar, si quedar-se, o començar a mirar cap enrere per si l'hi roben. La selecció espanyola movia la pilota com s'havia acostumat a l'Europeu, però quan l'hi arribava al sevillista, aquest se la quedava en propietat. Així no es juga en equip. Pecat de joventut.

Des del punt de vista del Barça, no és una qüestió de tenir o no tenir extrems, sinó d'obrir o no el camp. No és una qüestió de jugar o no amb extrems purs, sinó de mantenir el joc de posició a la banda i deixar anar la pilota ràpida. La qüestió no és lamentar-se pel que no hi és, sinó intentar encaixar les peces amb què entrenes. Hi ha qualitat. Miro la nòmina de davanters i no em sembla curta: Messi, Henry, Etoo, Bojan, dos joves del planter amb perfil més d'extrem (Pedro i Jeffren) i dos tipus que sempre et poden aportar coses a la banda sense ser davanters nats (Hleb i Iniesta).

Una plantilla de 21
Podries tenir una plantilla de 26, segur, però jo prefereixo l'actual de 21 --tres porters inclosos-- més dos jugadors del planter. Així, ningú s'escapa de ser observat. Ningú es pot amagar. I tots saben que han d'estar preparats per jugar en qualsevol moment. Perquè hi haurà sancions i lesions. Entrena amb 21 i sempre hi haurà intensitat. Entrena amb 26 i canvien les coses: la intensitat no és la mateixa. És impossible anar al darrere de tanta gent.