Els tècnics del Barça han de prendre ara decisions de forma freda i sense cap component emocional. Això és per als aficionats. El que es demana i exigeix és rendiment. Aquest és el barem a seguir.

Analitzar i prendre decisions. I d'aquestes, intentar minimitzar l'error, que sempre n'hi haurà algun. Analitzar sempre sense emocions. Aquesta és la tasca que li toca al Barcelona els pròxims mesos. El futbol és emoció, sens dubte. Això ho sabem tots. Però la reacció emocional ha de quedar sempre per als aficionats, mai per als que tenen la capacitat de decidir. Per a ells no hi ha d'influir res. Ni color. Ni amics. Ni noms... Res de res.
L'aficionat, i per descomptat també la premsa, reacciona només sobre el que ha passat. Dos anys sense títols, és cert. Hi ha garrotades per a tots. És així i s'accepta. La llista del que no ha funcionat és tan llarga i hi apareixen tants implicats, que, des del costat negatiu, ara tot sembla meridianament clar. Tant, que les decisions que cal prendre ara com ara són senzilles de tan evidents.
Però una cosa és reaccionar sobre la marxa pel que ha passat i una altra de molt diferent tenir la capacitat de preveure què et pot passar. Fa dos anys, després de la consecució de la segona Lliga i la Champions de París, les decisions que s'havien de prendre en aquells moments de glòria sí que eren difícils. Ara, no. Les decisions difícils es prenen quan tot sembla anar de cara i tens la sensació que no s'acabarà mai. Però sempre s'acaba.

Decisions, no emoció
I han de ser decisions sense emoció. ¿Impopulars? Digueu-ne com vulgueu, però quan el vent bufa a favor és quan has d'estar més fi i més atent per prevenir, per avançar-te al que et pugui passar. Ara les decisions es prendran partint del que ha passat, no del que pensaves que et podia passar. En això hi ha la gran diferència entre avançar-te als possibles problemes i topar-te un dia de cara amb ells.
Que consti per endavant que, a mi, aquesta faceta d'analitzar el que tens i el que et falta, analitzar on ets, d'on véns i on pots anar a parar, és la tasca que més m'agrada. Veure, analitzar i prendre decisions. Sempre m'ha agradat. Però ara, en contra del que molts puguin pensar, les decisions les prenen d'altres. No jo. Jo no decideixo, són uns altres. Hi insisteixo.
En el seu dia, i d'això ja en fa més d'un any --escrit està--, vaig apuntar que el cicle d'aquest Barça arribava al seu final. Em van qualificar de boig. No obstant, les decisions que es van prendre --i que jo no compartia-- van anar anunciant una altra cosa. Respectable i fins a cert punt comprensible. Respectable perquè els que es juguen el càrrec són uns altres, no jo. I comprensible perquè les decisions impopulars espanten. I més quan tot sembla anar de cara. I més encara quan l'experiència dels que decideixen, del primer a l'últim, és més aviat curta.
Les qüestions esportives, sempre per als tècnics. I al Barça fins i tot ho sembla. I dic que només ho sembla perquè, si s'hagués plantejat la sortida de segons quins jugadors fa dos anys, la junta s'hauria posat les mans al cap. I són els mateixos als quals ara no posaran cap dificultat perquè surtin.
La qüestió, una vegada més, no és com soluciono el que no va bé, que ja és això, sinó què puc fer per avançar- me als fets. En aquesta qüestió hi ha el gran què. ¿Culpables? Aquí hi ha devoció per aquesta paraula. És un qualificatiu que li agrada a tothom: aficionats, directius, periodistes.... Tothom. Han passat un munt de coses que no haurien d'haver passat mai. Però els uns i els altres ho han permès. A l'acabar la temporada és l'hora de les conclusions finals.

Anàlisis bimensuals
Però no hem d'oblidar que durant el curs toca fer anàlisi cada dos mesos. Però per a això has de saber on has de mirar. Quan es dóna el cas que tot el que t'arriba t'és nou, perquè només has conegut les coses anant bé, només veus el problema quan el tens literalment a sobre. I llavors ja vas massa tard.
Anàlisi cada dos mesos, és a dir, quatre o cinc vegades per temporada. Així estàs a sobre de tot i de tots. Què fa aquest, com funciona, com està en la seva vida familiar, quina influència té en la seva feina... Per jugar tants partits amb un rendiment continuat són molts els detalls que hi influeixen. Però no et serveix de res el control, l'anàlisi, si després no hi ha decisions en consonància amb les conclusions a què arribes. Per impopulars que siguin. Per això insisteixo en l'emoció zero a l'hora de prendre-les.

Sumar, no restar
Una última cosa. Per més decebut que estiguis, xiular ara el teu equip durant el partit no és intel.ligent. Sé que la gent reacciona emocionalment, però els mateixos que ara xiulen i treuen mocadors també volen que el seu equip jugui la Champions l'any que ve. I així es resta, no se suma. Per a la setmana que ve em reservo dos temes. La figura de l'entrenador i el canvi o no de sistema de joc.