La mentalitat del culer és gairebé sempre pessimista. Ara ja està pensant en els gols que ens marcarà el Manchester United. Però l'equip d'Alex Ferguson també pensa que el Barça és molt fort.

El Barça no hi té res a fer. El Manchester United ens clavarà una pallissa... Sembla el concurs per trobar qui la diu més grossa. A veure qui és més pessimista. Sé que pensar així és molt del culer. A la balança hi pesa més la part negativa que la positiva. Per si serveix d'alguna cosa, no comparteixo aquesta opinió. ¿Que ens clavarà una pallissa? ¿Per què? No té cap explicació. Per poc bé que es facin les coses, el Barça té, com a mínim, les mateixes possibilitats que el United d'arribar a la final.

És que són molt bons. És veritat. Ho són. Dels tres anglesos de semifinals, per mi el Manchester és el millor de tots tres. És que corren molt. Compte amb aquesta afirmació. El seu estil de futbol --el de tots els anglesos-- dóna una falsa sensació que corren més que ningú. D'entrada, perquè malgrat tenir majoria d'estrangers a les plantilles, conserven la filosofia de pilota llarga i córrer un esprint de 40 metres. Molt vistós. Així exploten que hi hagi grans espais de mig camp cap endavant. Si juguessin habitualment en camp contrari, aquests espais serien molt més petits.

Després encara hi ha un altre detall. Tan bon punt perden la pilota i l'equip es replega, un mínim de dos dels seus davanters no defensen. I el que no cremen defensivament, ho exploten en accions d'atac. I els puc assegurar que cansen més molts esprints de 10 metres que pocs de 40, perquè de l'un a l'altre hi ha temps per descansar i respirar una mica.

Partit alliçonador
El Liverpool-Arsenal de l'altre dia va ser alliçonador. Armat enrere en el primer temps, el Liverpool va deixar que l'Arsenal toqués i toqués. No marcaven a sobre, sinó a dos metres. A la segona part, canvi de registre. El Liverpool va passar a marcar home a home. Sensació de pressió enorme, i en aquest punt ni els uns ni els altres l'encertaven a fer més de dos tocs seguits. D'aquí ve aquesta sensació que corren més que ningú. Perquè del no control del joc de posició en sorgeix el descontrol i a partir d'aquí trobem aquests partits d'anada i tornada. Fantàstic per a l'espectador. Però ho fan en guerres individuals que semblen col.lectives perquè allà ningú reserva res.

Jo ho veig d'una altra manera. Tot i reconèixer la seva entrega, a un equip anglès que pressiona i busca la passada llarga el pots desactivar tenint la pilota i movent-la ràpid. I si saps que treuen petroli d'un robatori de pilota i una sola passada en llarg, ja saps on has d'estar atent: a la teva passada horitzontal. Assegurar-la.

Igual que dic que dels tres anglesos el Manchester és el millor, estic absolutament convençut que ells pensen exactament el mateix del Barça. Que de tots els semifinalistes, els blaugranes són els més forts. I els que poden jugar més diferent del que ells estan acostumats. I molt diferent, també, de l'Arsenal, de qui molts diuen que té molta cosa del Barça. S'hi acosta pel que fa al bon tracte de la pilota, però més enllà del talent ofensiu d'Adebayor, l'Arsenal no té una cosa que sí que té el Barça: gent de banda. Gent que pot obrir el camp, crear espais i jugar-se-la en un un contra un. Aquí Messi és diferent de tots, Bojan, un talent en progressió, i Dos Santos, un recurs interessant.

Cuidar el millor
Per cert, respecte als mocadors de l'altre dia en el canvi de Bojan, dues coses. Primer, els canvis es fan pensant en alguna cosa, no per capritx. És que va treure el millor i va deixar Henry i Etoo, que estaven molt pitjor... Precisament aquest era el canvi. Amb l'eliminatòria resolta (2-0 en el global) és un encert mimar el que està millor (Bojan) perquè necessitaràs que segueixi així. I en el futbol hi ha una llei no escrita: si no has de remuntar res, si no perilla el partit, no fas sortir el que no té el dia. Perquè això mina més la seva confiança.

Un últim apunt sobre la final de Copa de demà passat. M'omple d'orgull que molta gent a qui aprecio i que he tingut al meu costat estigui implicada en la possibilitat de guanyar un títol.

Final entre amics
Em resulta impossible escollir entre Getafe (Laudrup i Milla) i València (Koeman, Bakero i Bruins), però més enllà del que doni de si el partit i el resultat final, el mèrit de tots és gran.

En el cas de Koeman i els seus, arribar a un equip amb la temporada iniciada i amb una situació convulsa no és l'ideal, però és allà. En el cas de Laudrup, el seu mèrit és encara més gran. Perquè suplir un que ja ho ha fet bé (Schuster) és més difícil que arribar-hi per remuntar el vol. Pel futbol del seu equip, per com està promocionant aquest esport a través del seu estil, tinc una cosa clara: el Getafe es pot quedar sense títols --només faltaria que hi estigués obligat--, però amb aquesta campanya Laudrup podrà anar on vulgui. Graduat i amb matrícula.