Sense Messi, els seus companys tenien l'ocasió de demostrar que són jugadors de primer nivell, però l'han enterrat en una sola nit. Si tot s'acaba en l'argentí, és que el problema futbolístic és molt greu.

Jo no en tenia cap dubte. Si pogués escollir, preferiria estar en la pell de Frank Rijkaard abans que en la de Bernd Schuster. El primer havia de gestionar el seu vestidor per jugar, competir i rendir en tres competicions. Al segon només li quedava un partit a la setmana per gestionar els egos i traduir-los en resultats. Amb unes plantilles tan àmplies, quedar-te amb una sola competició acostuma a portar problemes. Però la jornada en què els uns i els altres havien de demostrar on volien anar es va tenyir de blanc. El Madrid va guanyar amb poca cosa, però el Barça va punxar amb no res. L'opció de la Lliga ha tornat on era fa unes jornades i d'on semblava que no es mouria.

Sembla increïble que el Barça, després d'acorralar el líder, l'hagi deixat escapar. En el moment de l'ensorrament blanc, just en el moment de posar a prova l'estabilitat emocional de tots els integrants del Madrid, ha arribat la punxada blaugrana. D'entrada, tota la pressió era per als blancs. O guanyaven la Lliga o no guanyaven res. I quan t'has posat el llistó molt alt d'entrada, aquesta realitat no és ni agradable ni fàcil de portar. Dissabte van salvar el primer escull. Una altra vegada pels pèls i una altra vegada amb polèmica arbitral, però el van salvar. Si del que es tracta és de sobreviure com sigui, i encara més després de la garrotada de veure's fora de la Champions quan no hi havia cap més favorit que tu en aquella eliminatòria, objectiu de mínims complert.

Guanyar i agradar
Schuster s'havia ficat a la gola del llop. Pel que es veu en públic, per la seva manera de comportar-se, semblava una complicació més. Per al madridisme suposo que no és cap gran sorpresa. El van tenir com a jugador i molt a prop del Bernabéu com a entrenador del Getafe. Schuster no tenia i no té cap altra opció que guanyar la Lliga. Dissabte semblava un repte com a mínim complicat, avui tot ha canviat. Qui sap si ni tan sols li exigiran jugar bé, que va ser l'autèntic motiu del canvi de tècnic. Una decisió que jo vaig aplaudir, la de canviar d'entrenador fins i tot guanyant la Lliga, basant-se no en els resultats, sinó en una idea de futbol diferent: més atractiva i en consonància amb el que se suposa que volen veure els seus aficionats. Per guanyar com fos ja els anava bé Capello.

A favor de Schuster, una realitat inqüestionable: tot costa el primer any. Entrenador nou, jugadors nous... Aconseguir que la màquina funcioni a la perfecció necessita temps. I el temps que et donen de marge en un equip gran autoobligat a guanyar-ho tot no és mai generós quan es torcen les coses.

Dubtes al Madrid i dubtes al Barça. Més ben dit, dubtes en tot allò que envolta el Barça. Aquí, l'ai, ai, ai ha estat majúscul per la lesió de Messi. No hi és Messi, és cert. Doncs mirem d'aconseguir que quan torni ho faci per sumar en un equip endollat. Messi s'ha lesionat, però se suposa que ha de tornar per al millor, per al repartiment final de premis.

Vaig dir i repeteixo que és molt poc probable que el Barça faci un tres de tres, però si jo fos jugador del Barça ara mateix tindria un motiu extra per donar un plus. L'orgull. ¿Què és això que sense Messi ja no som res? Cal demostrar el contrari. I amb un plus meu més un plus d'aquest i de l'altre, el que en surt reforçat és el propi equip. Sense Messi es perd una opció de desequilibri individual que només es pot compensar d'una forma: jugar amb més intensitat. És l'única manera d'enterrar el pitjor escenari futbolístic, en què es mou l'equip: lentitud a l'hora de fer circular la pilota i nul.la profunditat.

Falta d'orgull
Tots tenien una oportunitat única de demostrar que eren un equip de primer nivell, però l'han enterrat en una sola nit. Ara el més fàcil serà mirar cap a Messi, però això és un error, perquè si tot s'acaba en l'argentí, és que el problema futbolístic blaugrana és greu, molt greu.
L'orgull ahir només va aparèixer uns minuts. Potser no és el final de la Lliga, però ho sembla, encara que el Barça tingui l'obligació de seguir lluitant cada punt que queda. El mort ha ressuscitat aquest cap de setmana, o dit d'una altra manera, el Barça ha fet ressuscitar un altre cop el Madrid. I Schuster. La Lliga no és un premi menor, és un dels grans títols per deixar-lo escapar així sense més ni més. El Barça i l'afició ahir es van quedar a casa, com si el d'ahir no fos un partit important. I tant si ho era.
Ja sé que és predicar al desert, però una vegada més seria bo fixar-se en Anglaterra. Tres equips i mig classificats per als quarts de la Champions. Una Premier de gran nivell i una Cup fantàstica. Aquesta setmana dos grans, Manchester i Chelsea, descavalcats en quarts per dos modestos. Tot a un partit. El gran no té marge d'error. Menys partits i intensitat al límit. El dia que el futbol espanyol copiï les seves fórmules de competició, l'afició ho agrairà.