El Barça va dimecres que ve a Glasgow per jugar davant un rival incòmode com és el Celtic. La clau per tornar d'Escòcia amb un resultat positiu serà moure la pilota molt més ràpid que el rival.

Hi ha resultats, però no hi ha joc fluid. Estàs viu en tot, però no has aconseguit res. En tres mesos exactes es liquida tot. ¿La meva il.lusió? Que els integrants del vestidor del Barcelona no es conformin sabent que ho tenen tot a l'abast. Perquè per agafar-ho hauran de fer més del que han fet fins ara. I aquest més l'entenc en termes purament futbolístics..
Números a la mà, defensivament, gairebé perfectes. Pocs, poquíssims gols encaixats. Una altra cosa és l'organització ofensiva. I aquí el marge de millora és enorme. Puc arribar a entendre que, en algun moment, o moments, de la temporada, per mil raons, et tiris una mica enrere. Com que no estic gaire fi en fase ofensiva, més val que miri de rearmar-me en fase defensiva.

Una idea perillosa

El dubte sempre et fa fer un o dos passos enrere. I més si et volta pel cap una idea certa, però perillosa: amb tant de talent al davant, sempre hi haurà algú que faci alguna cosa. És evident que hi ha talent i efectius al davant, però jo, a la vegada, començaria per facilitar-los les coses perquè es multipliquin les possibilitats reals de "fer alguna cosa".
Sense tornar a entrar en el joc de posició i el ritme de pilota, en com ha de ser el centre del camp, que doni o no dinamisme als partits, doni o no millors o pitjors avantatges als seus davanters, doni
o no una tarda amb més o menys tranquil.litat als seus propis defenses, hi ha detalls --no pas certeses-- per mirar de ser positius.
Per una banda, la retallada de punts --i retallada significa que m'acosto i punt-- respecte al líder. Per l'altra, que Henry i Ronaldinho hagin marcat els seus gols. Sense entrar en les decisions arbitrals --són més antigues que el futbol--, perquè a favor o en contra ja estan preses, em quedo amb la idea que els seus gols a Saragossa els poden donar un plus extra de confiança en ells mateixos. Totes les coses bones, per petites que siguin, sumen. Torna Etoo, torna la Champions, després, tot seguit, les semifinals de Copa del Rei... Hi ha un munt de partits gairebé jugant setmanalment dimecres-diumenge en què espero alguna cosa més que efectivitat i rendiment al darrere.

La Champions

D'entrada, dimecres que ve, a Glasgow, davant el Celtic, és obligat tenir la possessió de la pilota. I si vull que corrin al darrere, hauré de moure-la més ràpid del que ho estic fent últimament. Perquè si no és així, anirem al xoc. I, al xoc, ells sempre seran més forts. I no hi ha ritme alt de pilota sense un bon joc de posició. I per a això també hauré de fer-ho millor del que ho estic fent.
La pel.lícula l'hem vist mil vegades. Cada falta a un jugador que rebi i la baixi d'esquena a la teva porteria, cada córner, cada servei de banda, cada falta penjant la pilota a l'olla, et pot crear perill. Evitar-los tots és impossible, però sí que et pots estalviar uns quants ensurts aplicant bé el que hauria de ser l'abc del teu estil futbolístic. Si el Barça sap adormir i activar aquest partit a la seva conveniència, difícilment pot tenir més història.
El Madrid, en canvi, haurà de lidiar a la Champions amb un rival incòmode i a la vegada amb qualitat. Personalment, el Roma no és Totti i 10 més. Hi ha més d'un jugador amb qualitat, hi ha gent amb capacitat de jugar la pilota a la vegada que dominen el que dominen tots els italians: el tempo dels partits. ¿Opcions del Madrid? Moltes. ¿Passarà fàcil? Fàcil no.

Una bona mesura

Algú com jo, que sempre ha defensat els contractes de curta durada en els futbolistes, no puc exclamar-me quan llegeixo que a Raúl i a Casillas els han ofert un contracte "de per vida". Més enllà del fet que no es tracta de contractes "de per vida" --hi ha una data d'expiració i uns mínims a complir a partir de llavors--, reitero que, en els dos casos, em sembla bé. Pel que són i pel que representen en el seu club. Pel temps que fa que són al peu del canó, pel rendiment que han donat, donen i poden donar --un més que l'altre per edat--, i perquè no fa falta tenir gaire perspicàcia per saber una cosa: quan es vegin malament seran els primers a retirar-se. Sempre estaré a favor dels vincles de curta durada entre club i futbolista. Fins i tot entre club i entrenador. Es paga en funció del rendiment. Però sempre hi ha excepcions. I els tipus que són un exemple dins i fora del camp; els tipus que uneixen rendiment i fidelitat a uns colors, per mi sempre tindran l'ocasió de tenir un reconeixement. I el que llegeixo que els dóna el Madrid ho és. A partir d'aquí, que ningú obri l'aixeta. Perquè una cosa excepcional deixa de ser-ho quan se li afegeixen més noms.