Etoo cau davant de Varela, dissabte a l’Ono www.fundacioncruyff.org Estadi de Mallorca.Al Barça ara només li val guanyar. Això ja és important. Però el problema de l'equip no se soluciona només amb això. Tothom hi ha de posar el coll com fa temps que no es fa per tornar a l'essència de l'equip.

El futbol és senzill. Tan senzill com l'execució del segon gol del Barça a Mallorca. Velocitat de pilota, posició i desmarcatge. Res més. I això és el que encara avui no entenc del Barça. Si no fa gaire eres capaç de fer un futbol de nivell, jugant amb velocitat, obrint el camp amb la pilota i tancant-lo quan era del contrari, pressionant a dalt, amb passades d'eliminació, i avui tot això apareix amb comptagotes, és que alguna cosa no funciona.
Tots els protagonistes, tècnics, preparadors físics i jugadors han de tornar a veure què feien bé per saber exactament per què ara ho fan malament. Jo sempre he pensat que el millor és recórrer a la imatge per corregir l'error. El jugador sempre es pensa que la culpa no és seva, que ell està bé. Llavors, posa-li al televisor un partit de fa un any i mig, un altre de l'any passat i encara un altre d'ara. Que vegi tot el que feia ell i el que feien els seus companys.I el que fa avui.
Les errades, al principi, són individuals, però al final arrosseguen el grup. Això és com quan perds la pilota i comences a córrer d'un costat a l'altre i sempre arribes tard. El millor que pots fer és aturar-te, mirar què està passant i recuperar la teva posició. Si no ho fas, estàs perdut. Hi ha moments en què és molt important guanyar. I dissabte ho era. No obstant, el problema no s'arregla només guanyant, sinó que tothom hi ha de posar el coll com fa temps que no es fa per tornar a l'essència del Barça, que és jugar bé. Només a partir d'aquí es pot aspirar a guanyar títols.

Un mes molt exigent
S'ha superat Mallorca, però el gener no dóna treva. Ara arriba un rival potent i amb qui es té un compte pendent. Per mi és l'aparellament de vuitens de Copa perfecte: Sevilla- Barça. I si passes, un altre os: Vila-real. I dic en principi perquè en una eliminatòria directa a doble partit pot passar qualsevol cosa. En totes i cada una de les eliminatòries de vuitens. Ja dic d'entrada que m'encanta la Copa. El format podria ser millor --partit únic sempre fins a la final--, però no per això deixa de ser un títol al qual tinc un afecte especial.
Necessitat com està el Barça de tornar a creure en si mateix, res millor que un calendari exigent. Ja arribarà la Champions (20 de febrer). Ara mateix aquesta no és la prioritat. En aquell moment ja s'hauran resolt molts dubtes. Un, si l'equip s'ha espavilat --són set partits amb el de dissabte-- per lluitar per la Lliga. I dos, si és a les semifinals de Copa. Cap dels dos escenaris és senzill. Tampoc són impossibles, però els primers que hi han de creure de veritat són els futbolistes.
M'alegra veure que un home amb el pes i el rendiment d'Etoo està per la labor de no abaixar el cap. Tant de bo que el seu "guanyar, guanyar, gua- nyar", més enllà de la discussió del com, faci forat de veritat entre les quatre parets d'aquest vestidor. Aplaudeixo el seu caràcter i la seva decisió d'esgarrapar una setmana a la seva selecció en benefici del Barça. Se'n podria haver anat avui i ningú li hauria retret res. Lesionats Messi i Ronaldinho, el camerunès sap que l'equip el necessita. El que al seu dia va fer i vaig destacar de Thierry Henry --forçar la màquina fins i tot amb dolor per l'absència d'altres--, ara ho ha fet Etoo. Això és implicació. Ho és en els dos casos. Cap és aquí per passar l'estona i cremar una etapa. Tots dos volen donar alguna cosa extra al club.

Integració complicada
És cert que, en el cas del fran- cès, la seva adaptació no està sent fàcil. És molt difícil arribar nou i trobar el teu lloc en un equip que directament no acaba de funcionar. I encara més si arribes després de molt temps d'estar lesionat. Només si l'equip aconsegueix funcionar més bé de com funcionava abans, Henry serà més determinant. I confio que així sigui, perquè només amb la implicació de tots i cada un dels integrants de la plantilla es podrà tirar endavant aquesta temporada.
Els que segur que no donaran cap cop de mà són els noms dels futuribles per a la temporada que ve. Davant de la perspectiva que res surti bé es llegeixen les mateixes tonteries de sempre a la premsa: que si vindrà aquest, que si interessa aquell... No m'agrada, però és part del joc.

Treure l'orgull
Jo, si fos futbolista del Barça, em rebel.laria contra això. I trauria el meu orgull per intentar arrencar-me la creu que m'han posat --a mi i als meus companys-- des de fa un any i escaig. Si no compten amb mi per a l'any que ve, que no sigui perquè no ho he donat tot d'aquí fins al final. Que no me n'hagi d'adonar --com passa moltes vegades-- quan ja estigui fora del club o quan ja m'hagi retirat del futbol. Pots caure contra el Sevilla, perdre els títols a què encara aspires, però que no passi mai amb la sensació que podries haver fet més del que realment vas fer. Això és el pitjor. Perquè no hi ha marxa enrere.