Puyol y Robinho pugnan con fuerza por el balón, ayer en el Camp Nou durante el Barça-Madrid.El Barça va jugar mal posicionat i va cometre davant el Madrid els mateixos errors que a l'inici de temporada. Va actuar com ho fa per regla general fora del Camp Nou. Ahir es va acabar el temps per corregir errors.

Quan s'acaba un partit entre el Barça i el Reial Madrid i el que perd sap que no ha fet res per guanyar significa que la superioritat del vencedor ha estat total. No és necessari donar-hi gaires voltes. El Madrid va fer allò que sap fer i ho va fer bé. El Barça va fer justament el que fa per regla general fora del Camp Nou: jugar sense intensitat. I per jugar amb intensitat no entenc córrer com bojos, sinó executar les jugades amb velocitat. No obstant, això és impossible si no estàs ben posicionat al camp. Al Madrid no li pots donar tant d'avantatge perquè té qualitat. Segurament, els jugadors blancs se'n van anar del Camp Nou amb la sensació que aquest partit havia resultat senzill. Molt més que altres partits que han disputat aquesta temporada amb rivals molt inferiors.
Si el Reial juga amb Robinho, Baptista, Raúl i Van Nistelrooy, quatre jugadors amb vocació ofensiva, el que has de provocar és que hagin de fer el que més odien: perseguir la pilota. No obstant, el Barça no va omplir els espais. Miraves el camp i sempre hi apareixien dos o tres blancs junts. Pressionaven en defensa i sortien ràpid al contraatac. Estil d'equip petit però que amb jugadors de primer nivell et faran molt de mal. Com a exemple, el gol. Fantàstic en tot. El futbol és simple i el més important és conèixer els teus errors. Tots els equips, per molt grans que siguin, en tenen. Per això sempre hi ha marge per a la millora.

Esperar la genialitat
El Barça segueix arrossegant els errors del començament de la temporada. I no sempre s'ha de mirar fora. El que no hi és, no hi és. Primer Etoo, després Deco, Henry i ara Messi. ¿Que si hi haguessin estat tots i afinats des del principi les coses anirien millor? Probablement. Però un gran equip ho és justament perquè disposa dels jugadors suficients per mitigar les absències, cosa que els petits no tenen.
El Barça ha d'aprendre a fer una cosa bàsica si vol guanyar algun títol aquest any, i és jugar cada partit com si fos l'últim. Fins ara no ho ha fet, i si ho ha fet ha estat en comptades ocasions. La majoria de partits es basen a deixar transcórrer els minuts a l'espera d'una genialitat. Si ets capaç de jugar al màxim quan portes 85 minuts i estàs mort, com va passar ahir, ¿per què no ho fas al començar el partit?
La Lliga no és del Reial Madrid. Ni tan tan sols serveix allò que perquè la guanyi un altre l'ha de regalar el Madrid. L'enemic del Barça no són avui els set punts que li porta el Reial; l'enemic del Barça és el mateix Barça. El que és cert és que el temps d'aprendre dels errors es va acabar ahir. S'acosten un munt de finals i, en una final, si falles no hi ha una altra oportunitat.

Sorteig a la carta
Més enllà del partit del Camp Nou, els dos equips se'n van a celebrar el Nadal sabent qui els toca en els vuitens de final de la Champions. Fins llavors queden dos mesos i set partits de la Lliga. I, tan sols al gener, fins a cinc possibles partits més de Copa. Impossible avaluar ara com tornaran a la Champions els uns i els altres. El que sí que sé és una cosa: des del punt de vista culer, el de vuitens ha estat el millor sorteig possible. Gairebé a la carta. A tu te'n toca un d'assequible i bufetades entre alguns dels aspirants a campió. D'entrada ja saps que de l'Arsenal-Milan un en caurà. I que del Liverpool-Inter en caurà un altre.
Tots recordem que en el primer any de Rijkaard ja va tocar el Celtic a la UEFA i van passar ells. Perfecte. Sempre és millor tenir comptes pendents. Però el Barça d'aquella temporada no té res a veure amb l'actual. L'evolució, per millor, ha estat brutal. Si no passa cap cosa estranya --sempre hi ha accidents; rara vegada no hi ha com a mínim una sorpresa amb vuit aparellaments-- Barça, Sevilla i Madrid haurien de passar a quarts de final.
Tenir com tenen els tres el factor camp a favor significa que fins a la data has fet un bon torneig. Però serà ara quan comenci la Copa d'Europa de veritat. A eliminatòria directa. Anada i tornada. Un passa, cau l'altre. Cada un amb el seu estil, màxima intensitat des del primer minut dels 180 --o més-- en joc. El mateix que deia abans del partit contra el Madrid: o bé vas a mort o estàs mort.
I aquí, al tot o res, hi ha equips que parteixen amb avantatge. El que més, el Milan. Mires la seva plantilla i està plena de veterans amb experiència. Temporada que passa, any que sumen. La teoria que els cicles són de quatre, cinc anys com a màxim, amb ells no val. Han planificat la campanya a tres finals i ja porten dos trofeus aixecats: Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs. La Champions és un camí més llarg, però hi segueixen. Amb tant de jugador veterà, el seu èxit radica a dominar les competicions curtes. Treuen el màxim rendiment, encara que aquesta veterania els crea problemes en el torneig llarg, la Lliga.