lunes, 17 de diciembre de 2007 0:08
jcruyff
El Barça recupera el millor estil
El partit de Mestalla va deixar un bon regust de boca a excepció de la lesió de Messi. Davant del València el Barça va recuperar el joc col.lectiu i la pressió davant, un bon senyal per esperar el Madrid.
Els gols de Samuel Etoo, l'actuació de Gudjohnsen, el rendiment de Giovani, la lesió de Messi... El partit de Mestalla ens va deixar un munt de coses --i gairebé totes bones-- que es poden analitzar de manera individual. Jo em quedo amb l'actuació que va tenir el col.lectiu. Dels 14 futbolistes que van jugar. Per primera vegada aquesta temporada fora de casa, el Barça va aplicar correctament sobre el terreny de joc aquella frase que la millor defensa és un bon atac. I no pas anant a l'atac així com així, sense solta ni volta. Tal com jo entenc aquest esport, canviaria la frase per una altra que amaga un concepte millor: defensar cap endavant.
¿Què significa defensar cap endavant? Jugar amb totes les línies avançades. La defensa, lluny de la teva pròpia porteria. Els centrecampistes, trepitjant més temps el camp rival que no pas el propi. I els davanters, a sobre de la defensa contrària i, si pot ser, obrint el camp amb dos homes que caiguin a les bandes. El concepte, molt holandès, és ben senzill. Saps que els pitjors jugadors de l'equip rival són els que juguen darrere. Els defenses. Per tant, una bona pressió provoca errors en la passada del rival, poc dotat per a això. Per tant, un robatori de pilota. Per tant, el teu rival comença a tenir problemes. És fàcil de dir i molt difícil d'aplicar. Per això aplaudeixo que el Barça ho aconseguís aquest dissabte en moltes fases del partit contra els valencians.
Joc de posició
Fer-ho bé implica una bona organització d'equip --el que jo en dic "joc de posició"-- i el manteniment d'una alta circulació del ritme de pilota. Equilibri, talent i domini. Tres virtuts que van agafades de la mà.
Res d'especular. Sense equilibri d'equip, el talent individual segons com no arriba a ser efectiu. I l'equilibri de l'equip, sempre enfocat a dominar el joc. En altres paraules, la pilota la tinc jo i jo marco els temps. A Mestalla, des del minut 1. I ho puc fer perquè domino el ritme de pilota i el joc de posició, fonamental no només quan tens la pilota, sinó també quan la perds. Disposar d'una bona capacitat física hi ajuda, sens dubte, però crec que aquí no resideix el secret. ¿Per què ens va semblar millor Gudjohnsen? Perquè tot l'equip va moure ràpid la pilota. I això va implicar que es creessin més espais. I gràcies a això, més possibilitats d'incorporar-te des de la segona línia --així va marcar el seu gol-- o de caure a la banda amb avantatge i temps per controlar i encarar els rivals.
¿Tan fantàstic va ser tot? No, però sí que va quedar patent que amb els que estan millor de forma el rendiment global en surt reforçat. I no, perquè en els primers quinze minuts del segon temps el Barça va repetir l'error de sempre. Va passar de defensar cap endavant a defensar cap endarrere. És a dir, pilota enrere als centrals i quan aquests la tornaven, adéu al tocar i tocar. En lloc d'això, tots corrien amb la pilota, ni una passada, i adéu als espais al coincidir tots pel centre. I tan bon punt es perdia la pilota, tots a córrer cap enrere perquè s'havia perdut el joc de posició. Afortunadament, la diferència era de dos gols, però si vas guanyant per la mínima, un error com aquest combinat un encert puntual del contrari que va al tot o res, et pot costar un disgust. I comencen els problemes.
Un partit aïllat
¿I ara què? ¿Que vingui el Madrid que el guanyem segur? La confiança sempre és bona, però un Barça-Madrid sempre és un partit aïllat. No serveix ni el que has fet ni el que acabes de fer. Sigui bo, regular o dolent. I això és així per a tots dos. L'únic avantatge de l'equip de Rijkaard, el factor camp. El mateix que disfrutaran en els vuitens de final de la Champions. Per això, sincerament, tant me fa qui toqui en el sorteig. Més enllà de com estigui tothom a finals de febrer, principis de març, l'avantatge de disputar el segon partit a casa és, per mi, el factor que, d'entrada, hauria de fer del Barça el favorit per passar ronda.
Pel que fa a la lesió de Leo Messi, mirem el costat positiu. Posats perdre't un mes de competició, millor ara. Sense Champions i amb l'aturada de Nadal. Es perd el Barça-Madrid, és veritat, però calendari en mà, no és --o no hauria de ser-- terrible. Perquè els que estan sans estan rendint. Perquè Etoo --gol amb una cama, gol amb l'altra-- desprèn confiança en si mateix. I perquè si tot va bé, Henry no hauria de trigar a tornar.
Això sí, més enllà de l'explosivitat del seu físic per explicar el perquè d'aquestes lesions musculars, jo tindria present que a Messi no l'ajuda la gran quantitat de deures que té. Sumar un Mundial sub-20, un altre Mundial amb l'absoluta, viatges i més viatges --els seus, llargs-- i atendre els compromisos publicitaris mentre juga aquí i allà, acaben per passar factura. El seu cos també necessita repòs. Per molt jove que sigui. Jo veig la seva lesió com una saturació de tot.