València és una plaça difícil, però Koeman té un ampli bagatge com a tècnic i immens com a jugador. Diuen que el vestidor de Mestalla és complicat, però no més que el del Barça. I allà hi va passar anys.

Dissabte que ve, València- Barça. Un moment idoni per fer un cop d'ull, més que a l'equip, a l'entitat valencianista. Si han canviat d'entrenador --Koeman per Quique Sánchez-- a l'octubre, és obvi que ja hi havia un descontentament molt abans. I si és cert que Ronald és el quart tècnic en les últimes cinc campanyes, és evident que allà hi ha poca tranquil.litat.

Suposo que tot prové d'un mal concepte de les pròpies expectatives. Una cosa és aspirar a i l'altra tenir l'obligació de. Els únics que tenen l'obligació de guanyar la Lliga o un gran títol a l'any són el Barça i el Madrid. I si a aquests ja els costa, és evident que els costarà a la resta. La sensació que un té del València, sense ser- hi, és que s'autoimposa l'obligació de guanyar la Lliga cada dos o tres anys. ¿Partint de quina base? ¿Del fet que l'has guanyat puntualment algun cop? Ho van aconseguir amb Benítez i amb Cúper i ni ho van disfrutar ni els ho van deixar disfrutar donant-los continuïtat. Mal punt de partida. Perquè això els porta primer a l'engany i després a la decepció. La pressió que Mestalla exerceix sobre l'equip respon a aquesta idea, equivocada crec jo, que els seus han de guanyar sí o sí. I tan bon punt això no passa, apareix el debat sobre a què es vol jugar.

Sobretot, guanyar
¿Resultats o espectacle? Per un costat sembla que volen que el seu equip faci un joc atractiu, però jo crec que sobretot volen resultats. "Tant me fa el que em doneu, però guanyeu". I si això no passa, el futbol poc brillant però efectiu que un dia sí que et va donar resultats passa a semblar-te una llauna.

Això de sortir content amb l'equip, anar-te'n a casa sentint-te orgullós dels teus colors més enllà del resultat --cosa que jo defenso sempre--, allà no ha triomfat. Perquè crec que ni s'ha provat. Almenys en els últims anys. Espero que això canviï amb Koeman. La plaça és difícil, però Ronald té un ampli bagatge com a entrenador i immens com a jugador. Diuen que el vestidor del València és complicat. Us asseguro que no ho serà més que el del Barça. I allà Koeman s'hi va passar uns quants anys. Ningú li ha d'explicar el que es cuina entre aquestes quatre parets. Una altra cosa és que la seva idea de futbol tingui èxit. I per més complicat que sembli, ell no només sabia on es ficava, sinó que entenc que club i tècnic encaixen bastant. Perquè Koeman combina la faceta del defensa que va ser amb el futbol de combinació i control que va practicar. Tant de bo que li vagi bé i s'uneixi als Rijkaard, Valverde, Laudrup i Van Basten, perquè m'omple d'orgull que persones a qui he tingut com a jugadors ara es forgin no un futur, sinó un present com a tècnics.

¿Com podria jugar el València? Per exemple aplicant la versió ofensiva --o no-- del 4-3-3. Sí, la versió ofensiva. Perquè n'hi ha d'altres. En el futbol actual la diferència la marques al centre del camp. Digue'm quina línia hi ubiques i et diré a què jugues. Si aconsegueixes avançar la teva defensa al centre del camp, apliques la versió ofensiva. Si jugues a veure què passa, són els centrecampistes els que són a la medul.lar. I si allà hi ha els teus davanters, la versió és la defensiva.

Aleshores Koeman té cosa per triar. ¿Només els millors poden jugar amb el 4-3-3? No, qualsevol ho pot aplicar. El talent hi ajuda, i tant, però només és qüestió d'adonar-se d'una cosa: amb quatre al darrere, tres migcampistes i tres davanters, sempre tindràs molt més control i millors cobertures. A qualsevol punt del camp. ¿Quan ho comproves? Quan perds la pilota.

Millors cobertures
Si posicionalment el teu equip ocupa el camp de manera racional, cada jugador amb la seva àrea d'influència, les possibilitats que corregeixi l'error d'un altre amb una simple cobertura es multipliquen. I això et portarà a ser tu el que passi a recollir la majoria de rebutjos. I, amb això, sempre tindràs l'opció d'una segona o nova jugada. La qüestió és com omples el camp. I amb el 4-3-3, l'omples millor que amb el 4-4-2 de tota la vida i que amb el famós doble pivot del 4-2-3-1.

Equip partit en dos
I no cal dir que molt millor que amb el 5-2-3. El Brasil va ser campió del món amb aquest dibuix el 2002 i es va estavellar amb la mateixa fórmula en l'últim Mundial. ¿Per què? Perquè amb cinc enrere --sí, el Brasil amb cinc enrere--, tres centrals i dos carrilers (Cafú i Roberto Carlos), trenques l'equip en dos tan bon punt perds la pilota. Així, n'hi ha set que corren i defensen i tres que només ataquen. Al Mundial de Corea i el Japó (2002) es van imposar gràcies al talent dels tres de dalt (Ronaldo, Ronaldinho i Rivaldo). Quatre anys més tard, tot se'n va anar en orris perquè els tres de dalt (Ronaldo, Ronaldinho i Adriano) mai van marcar la diferència. Tres centrecampistes sempre tindran més control que dos jugadors al davant de la defensa amb molt espai per cobrir.