Si la referència són els partits fora de casa, es va millorar a Lió i una mica més, a ratxes, a Montjuïc. Però alerta a treure conclusions. S'han d'esperar els partits que queden d'aquí a Nadal.

Els extrems, per obrir el camp. A l'hora d'enjudiciar, els extrems sempre són exagerats. Quedem-nos en el punt mitjà. No hi ha un Barça d'abans de Getafe ni hi ha un Barça de després de Getafe. Si la referència són els partits a fora de casa, es va millorar a Lió --tampoc tant-- i es va millorar encara més --això sí, a ratxes-- a Montjuïc. Però alerta a treure'n conclusions de seguida.
Primer: venint d'on venies, només podies millorar. Segon: un derbi és, per si mateix, un partit diferent de la resta. I més si hi arribes igualat en gairebé tot. Podem desgranar el derbi, però jo ho faria en clau del que és: un partit amb identitat pròpia. Anar més enllà seria un error. Per a una anàlisi més seriosa i rigorosa haurem d'esperar els partits que queden d'aquí fins a les festes nadalenques.
En un partit sempre hi ha moments clau en què marcant un segon gol et pots distanciar. No ho va fer el Barça en el primer temps i, en el segon, va tenir dificultats. Llevat del gol de Coro, Valdés va haver d'aturar ben poca cosa, o res, però la sensació durant molts minuts era que el derbi podia caure perfectament de la banda espanyolista. No obstant, el Barça va acabar com va començar: acostant-se al gol. I no en una ocasió aïllada. Això et dóna una pista. El problema no és físic, sinó de bona execució o mala execució del teu estil futbolístic.

Reacció de l'Espanyol
Mentre el Barça va tenir la pilota i la va moure amb rapidesa --per la via directa de Messi o per la via col.lectiva-- el joc de l'Espanyol va estar desactivat. ¿Què és el millor que tenen els de Valverde? Els tres de dalt. Però si ningú alimenta de pilotes Riera, Tamudo i Luis García, la seva capacitat resolutiva és zero. Una vegada més, el manejament del ritme de la pilota i del joc de posició van jugar en un principi a favor dels homes de Rijkaard.
Però hi ha una tercera pota en aquest concepte bàsic: la profunditat en el joc. Mentre el Barça va saber jugar en profunditat gràcies als moviments de Bojan, l'equip es va mantenir junt i lluny de la seva pròpia porteria. Quan es va perdre aquesta profunditat, ¡adéu! al control i ¡hola! a l'Espanyol.
¿Què va passar en aquella mitja hora inicial del segon temps perquè el partit fos un altre? Amb el marcador en contra i jugant a casa, era lícit esperar un plus per part de l'onze de Valverde, però aquell plus via orgull, grapa o intensitat va brillar encara més per errors propis comesos pel Barça en la concepció del joc. D'atacs llargs es va passar a atacs curts amb tres o quatre tocs màxim abans de perdre la pilota. I pilota que tu perdies, pilota que ara sí que podia arribar als tres de dalt de l'Espanyol.

Bona decisió
El dèficit per part blaugrana va ser encara més evident amb la marxa de Bojan. Sense els seus moviments, el Barça va perdre profunditat en atac. I sense adonar-se'n es va fer enrere. Només uns quants metres, però van ser suficients per entrar en el joc de l'Espanyol. Messi anava a buscar la pilota al peu, però cap enrere. Com també ho feia Iniesta. I Ronaldinho. De sobte, el camp es va fer petit. Tots, davanters i centrecampistes a la mateixa zona d'influència. ¡Adéu! als espais i ¡hola! als xocs físics. I en la lluita cos a cos, ja sabem tots que el Barça sempre ho passarà malament.
Pel que fa a la suplència de Ronaldinho, entenc que ara mateix és bona per a ell i per a l'equip. Si vols treure el màxim rendiment d'algú que físicament no està bé, el millor és no deixar-lo començar sinó fer-lo sortir quan el rival està menys en forma.
Més enllà que al sortir contribuís --però no va ser l'únic, insisteixo-- a la pèrdua de profunditat en atac, la seva aportació final va ser bona. I ho va ser entre altres coses perquè davant d'un rival desgastat sempre tindràs més possibilitats de treure'n algun avantatge. Un cop vist tot plegat, i arribat a aquest moment de la temporada, actuant d'aquesta manera amb Ronaldinho, el protegeixes a ell i a l'equip. Si no està bé, que no ho està, ¿què fas? ¿El deixes jugar els 90 minuts perquè tothom vegi que no està bé i així el matin? ¿O el fas sortir només una estona, uns quants minuts, al final, perquè faci alguna cosa i t'ajudi a guanyar el partit?

Dosificar per millorar
Per mi --i veig que també per Rijkaard--, no hi ha dubte. Dosificar per millorar. Ell i el col.lectiu. Dosificar per tornar a créixer. Per sumar. Dosificar Ronaldinho i aturar Henry. Aplaudeixo aquest futbolista en l'activitat i en la inactivitat. En l'activitat, per la seva mentalitat d'ajudar fins ara l'equip jugant amb dolor. I en la inactivitat, per haver aguantat i aturat pensant una altra vegada en l'equip. S'atura just quan sap que tornarà Etoo. Tal com jo ho veig, és com si li donés el relleu. Sense casualitats. El criticaven i estava donant més del que podia oferir. Un altre hauria baixat del carro molt abans.