Ronaldinho, a l'entrenament del Barça. La capitania en una plantilla implica coses més importants que lluir el braçalet en els partits. Els capitans són els que han de vetllar per la convivència als vestidors. És una cosa que sempre he defensat.

Després de tot el que s'ha dit, vist i sentit a Can Barça, només hi ha una cosa que em crida verdaderament l'atenció. I no és el que va denunciar Edmílson. Em va sorprendre, per estrany, que fos Iniesta i no un dels capitans qui parlés en nom de la plantilla.
Per mi, aquesta decisió els autoritza a tots a parlar en nom del grup. I no és el cas. Per mi, que m'he passat més de mitja vida entre les parets d'un vestidor, primer com a jugador, després com a entrenador, els únics que de veritat manen al vestidor són el capità o capitans. No l'entrenador. Encara que pugui sonar estrany, allà només hi ha d'entrar l'entrenador quan hi ha un problema que els capitans no saben solucionar. Llavors, només llavors, hi ha d'entrar. Per acabar amb el problema.
En la meva etapa d'entrenador del dream team us asseguro que hi va haver, no una, sinó moltes reunions entre els integrants de la plantilla. I mai hi vaig ser present, com va fer Rijkaard. I si hi vaig entrar l'endemà, la situació ja era una altra, ja que es tractava del que jo en dic una reunió purament informativa.
La capitania o cocapitania d'un vestidor implica coses infinitament més importants que lluir el braçalet en els partits. Normalment el capità (i/o capitans) fa més anys que la majoria que es troba en aquest vestidor. Pot ser de la casa o haver arribat de fora. I més enllà de la qualitat futbolística que tingui o tinguin, aquí la seva vàlua és una altra. Si parlem de capitans en plural, ells són els que han d'estar atents davant de certs comportaments. Per més entrenador que hi hagi, ells són els primers a detectar-los. I la seva tasca, tallar- los. A les bones o a les no tan bones.
És cert que el que va denunciar Edmílson s'hauria d'haver tractat al vestidor, d'acord. Però jo no mataria el missatger, sinó que escoltaria el missatge. Perquè ni és un jugador acabat d'arribar ni és el primer cop que ell apunta coses en aquest sentit, ni ha estat l'únic a fer-ho públic en els últims mesos. Senyal que hi ha alguna cosa que no funciona i que els uns i els altres, començant pels capitans, no ho han sabut tallar... encara.

L'última polèmica
En uns dies en què qualsevol gest o paraula és sospitós d'amagar una segona intenció, jo no li donaria cap importància al fet que Ronaldinho entrés a la llista i que després en sortís. Un tipus que arriba un divendres al matí d'un viatge llarg, amb canvi d'horari, tenint partit l'endemà, és impossible que estigui millor que els que arriben abans, els que arriben de més a prop o els que ni tan sols se n'han anat. I m'avanço al que no va passar. Si s'hagués quedat fora de l'alineació, si hagués començat a la banqueta, un càstig, res. Per tot el que he exposat abans i perquè, una vegada més, molts obliden que els partits es juguen amb 14 jugadors, els 11 més tres canvis. Per això sempre va bé guardar-te pólvora a la recambra i disparar quan el partit ho necessita.
¿Bojan hauria d'haver jugat de sortida al no ser-hi Ronaldinho? L'únic cert és que Rijkaard va aconseguir l'efecte que buscava en cas d'haver-ne d'utilitzar no 11, sinó 14. I potser hauria passat el mateix amb Ronaldinho si hagués començat com a suplent. ¿Suplent? Suplent és el que no juga. El que ho fa, ni que sigui uns minuts, però que acaba sent decisiu, no és un suplent, sinó una peça absolutament bàsica.

El problema anglès
L'eliminació sonada --per haver estat a casa, en l'última jornada i valent l'empat-- d'Anglaterra per a l'Eurocopa em porta a insistir en el que fa temps que apunto. Massa estrangers en aquesta lliga. Un equip nacional sense davanters provinents dels seus equips punters i un equip nacional sense porters procedents dels seus equips punters té molts números per passar-ho malament. Tant de bo que l'èxit dels equips de la Premier a Europa no els embeni encara més els ulls. En el seu cas jo fins i tot diria que la política ha provocat la primera víctima. I per política entenc la llum verda, la legalitat a omplir les plantilles de jugadors no seleccionables, en aquest cas, per Anglaterra.

El futbol holandès
La desgràcia d'uns, alegria sempre d'altres. En aquest cas per a Rússia... i Guus Hiddink. Un altre èxit més en el seu sac ja ple. Un gran entrenador, sens dubte, i un èxit que, combinat amb altres, fa més gran el futbol holandès. Com és, si no, que un país tan petit pot portar fins a tres seleccionadors a l'Eurocopa. Hiddink (Rússia), Van Basten (Holanda) i Benhakker (Polònia) --el cas de Leo classificant Polònia per al primer Europeu de la seva història-- demostren que l'escola holandesa té una facilitat per sobre de la resta. Una facilitat que s'adapta a tot (països, cultures-) i que a la vegada se sap imposar. Com a holandès me'n sento orgullós.