Si conjuntar un equip de club ja és difícil, imagina't una selecció. Per això no entenc que sempre es critiqui el seleccionador. A més, l'excés d'estrangers als clubs no ajuda en gairebé res.

Pretendre que un equip nacional executi a la perfecció la seva aposta futbolística és gairebé una utopia. T'hi pots acostar en una Eurocopa o en un Mundial, però costarà horrors fer-ho durant una fase de classificació. Com a molt, al final d'aquesta.

Un equip nacional no és un club. Si ja costa engranar els mecanismes en una plantilla tancada que s'entrena amb regularitat, és lògic afirmar que encara és més difícil en una selecció, on els jugadors vénen amb els seus hàbits, s'entrenen un o dos dies i a jugar. I, després, adéu i fins a la pròxima. Conjuntar això és dificilíssim.

Les clàssiques crítiques
Classificada Espanya per a l'Eurocopa d'Àustria i Suïssa, no deixa de sorprendre'm que gairebé sempre es critiqui el seu joc. I per extensió, el seu entrenador. Sigui el que sigui. ¿Decebuts basant- nos en què? ¿Per què s'espera sempre tant del combinat espanyol? No hi ha palmarès que avali aquestes expectatives. En l'únic que Espanya és fiable és en les fases de classificació. Aquí és gairebé una experta. Passen els anys, se succeeixen els futbolistes, els seleccionadors i es repeteixen tres màximes. Una, Espanya es classifica per al gran torneig de seleccions. Dues, durant el trajecte es dubta que s'aconsegueixi. I tres, dels dubtes es passa a dir: "en aquesta Eurocopa o Mundial sí, perquè quina generació de futbolistes tenim".

Però de seguida que comença el torneig: "Ai, ai, ai, que com a molt tard ens fan fora a quarts". A l'interrogant de per què s'espera tant d'Espanya només hi trobo una resposta. Els èxits dels clubs espanyols a nivell europeu distorsionen la realitat. La gent veu que Barça, Madrid, Sevilla i València, i Deportivo fa uns anys, arriben lluny o fins i tot guanyen alguna UEFA i Copa d'Europa, i, de forma inconscient, s'aplica una màxima que no és lògica: si destaco a nivell de club, faré el mateix a nivell de selecció.

Crec que això és el que falseja la realitat i el que propicia que hi hagi unes expectatives per sobre de les possibilitats reals. Creure això seria lícit si els clubs aconseguissin els seus èxits amb majoria d'espanyols en l'equip titular. Però no és així. Sí, hi ha èxits amb certa regularitat, però només cal repassar el nombre d'estrangers que alineen per veure quina és la realitat.

Un problema general
La selecció anglesa és el viu exemple del que estic explicant. A dia d'avui, l'Arsenal acapara elogis. L'equip d'Arsène Wenger va líder de la Premier i el Manchester United està a l'aguait. I l'un i l'altre passaran ronda a la Champions. Com el Chelsea. I, no obstant, Anglaterra tenia un peu i mig fora de l'Eurocopa fins a la punxada de Rússia dissabte. Un cop més, una cosa són els clubs i una altra la selecció. Anglaterra té problemes enormes per trobar davanters. Entre Arsenal, Manchester United i Chelsea, tan sols un d'efectiu, Rooney. A part de Crouch (Liverpool), la resta d'atacants provenen a la força d'equips poc o gens acostumats a competir al màxim a casa i a Europa.

¿I Espanya? El Barça no hi aporta ni un davanter. El Madrid només en té un que no hi va. A l'última llista, els atacants surten de l'Espanyol (Tamudo i Riera), Mallorca (Güiza) i València (Villa, Joaquín i Silva). Sort que el València encara té una columna vertebral de jugadors seleccionables per Espanya perquè si no la problemàtica seria més gran i gairebé idèntica a la que pateix Anglaterra, amb una Premier saturada de no anglesos.

Parlant de l'únic davanter que té el Madrid i no hi va, jo sóc dels que sí que comptarien amb Raúl González. Més enllà de la seva qualitat com a futbolista i de ser un exemple dins i fora del camp, més enllà de la seva experiència, en un equip nacional sempre has d'intentar crear un grup. Pots parlar de si està millor o pitjor, però crec que sempre el pots tenir amb el grup per exercir de capità. En una selecció, plena de coses aïllades, és bo tenir poques coses fixes. No vull dir que sempre hagi de jugar, però sí ser-hi per sumar i aglutinar. L'opció de Valdés A més del capità, una altra de les coses fixes que sol tenir una selecció és el porter. Víctor Valdés podria estar sota els pals de la selecció. Ningú discuteix la seva qualitat ni la seva serenitat, però el gran desavantatge que té és que ningú pot discutir el mateix de Casillas i Reina. Si abans deia que una selecció està plena de coses aïllades, fer entrar i sortir porters no és el més adequat. Una selecció necessita unes referències, jugadors assidus que donin tranquil.litat. Començant pel porter. Casillas no defrauda, no és conflictiu, transmet tranquil.litat. Ara bé, tant Casillas com Reina ja han ju- gat molt. En algun partit amistós, Valdés sí que és un dels que podrien entrar-hi. I no perquè s'ho mereixi, que sí, sinó perquè en cas de lesió va bé tenir un o dos porters a la recambra.