Podria servir l'article de fa 15 dies contra el Valladolid. Valdria tot, punt per punt. No ha millorat res, però això no és el pitjor. L'equip ha fet un pas enrere. Getafe es va convertir dissabte en el que pot ser el vídeo de la temporada. I això no és cap broma. Perquè si algú repassa amb deteniment aquest partit veurà el millor recopilatori dels errors tàctics que ha comès el Barça fora de casa des de la temporada passada fins avui. Seu còmodament, posa el vídeo i l'únic que has de fer és no mirar cap a un altre costat.

Tothom, tècnics i jugadors, tenen l'obligació d'examinar, desgranar, analitzar, el partit davant del Getafe. Ara ja no hi ha excusa. Cada fracàs fora de casa ha tingut una lectura diferent, però ara hi ha un partit que ho resumeix tot en un. Corregit i augmentat. Només hi ha una cosa positiva: és la jornada 12 i no hi ha res de perdut, però el crèdit d'errors en un campionat pràcticament està esgotat. Ara és el moment de fer un cop de timó.

Els centrals, 10 metres més amunt; les línies, més juntes, velocitat de pilota, joc de posició. Hem repassat tantes vegades tots aquests conceptes des que va començar la Lliga que sembla que sigui monotemàtic. Ho he dit al comen- çament de l'article. Tot el que he escrit fins avui serveix, però amb l'afegit que els jugadors que han de marcar la diferència no hi són. Per mi, els davanters són el punt final de tot. Si l'equip funciona, ells funcionen. I encara més, l'equip pot ser que no funcioni i ells salvar-se amb llambregades individuals. Malgrat això, si ells desapareixen, l'equip, com a concepte, també desapareix.

Un xollo per al rival
Ho vam veure a Getafe. Quan l'equip tenia la pilota no trobava ningú desmarcat. Tots quiets. Ni un moviment de ruptura. Un xollo per a la defensa. No hi ha res millor per a un sistema de contenció que l'absència de mobilitat. Llavors tot ha de resumir-se en la genialitat individual i aquest bé, avui, també és escàs al Barça. És a dir, en atac, sota mínims.

Aquest seria el gran problema per a molts i, sent-ho, fins i tot n'hi ha un altre de pitjor. És quan perds la pilota. Aquí comença l'horror. Els dos extrems no fan el més mínim gest de pressió ni d'ajuda defensiva i aquí és on l'equip es va dessagnant. Dues sortides fàcils per a la cobertura rival. Dues autopistes sense peatge. El centre del camp rival que es converteix en un moment en una marabunta. Tres contra cinc. Tres contra sis. Els laterals del Barça que dubten a sortir en ajuda del centre del camp. Els centrals que no saben si anar cinc metres endavant o cinc cap enrere. Tot fora de control. L'equip desapareix i entra en el joc que t'impedeix guanyar. O pitjor. Que et fa perdre.

Tenim el vídeo de Getafe. El de dissabte passat. I tenim una videoteca plena amb els partits de fa un parell de temporades. Molt bé, veiem què fèiem llavors i què fem ara, com corríem llavors i com correm ara, com pressionà- vem llavors i com ho fem ara, què feien els davanters llavors i què fan ara, quina velocitat de pilota aplicàvem i quina apliquem ara, quina distància hi havia entre línies i quina hi ha ara. A partir d'aquí, ningú es pot amagar.

El pes del Camp Nou
I una altra cosa, i aquesta va dirigida a la premsa. Diumenge passat contra el Betis no va ser cap meravella. No es pot parlar d'un gran Barça quan l'equip fins i tot està lluny de prendre el pols a la temporada. No es pot passar de l'elogi a cremar-ho tot de diumenge a diumenge. És més, aniré més lluny. No hi ha un Barça al Camp Nou i un altre fora. És gairebé el mateix. Només varia el valor futbolístic del rival que al Camp Nou no s'atreveix a fer gairebé res. Aquesta és la realitat i qualsevol dia d'aquests, si no se soluciona el dèficit de futbol col.lectiu que pateix el Barça, pot passar que el virus de visitant arribi al Camp Nou.

Potser el que ha passat aquest cap de setmana li acabi anant bé al Barça. Ho dic pel que ha passat a Getafe. No pas per la derrota, sinó pels detalls que va oferir la derrota. I per la victòria del Madrid. No perquè guanyin els blancs, que això no és mai una bona notícia per als barcelonistes, sinó perquè el més probable és que si ahir haguessin punxat amb el Mallorca, segur que allò de dissabte no faria tant de mal. Aquesta va ser la història de l'any passat. Falles tu, però també els altres. Un final conegut I així vas cremant jornades veient-te a dalt de la classificació, però passant de puntetes per sobre dels teus errors gairebé sense voler adonar-te que un dia el futbol et pot castigar. I un bon dia passa que tu tornes a fallar, però en canvi l'altre no ho fa. El final de la història ja el coneixem. Aquest és avui el nostre únic avantatge: sabem quin és el final que ens espera si no som capaços de fer les coses bé d'una vegada per totes.