La derrota del Barça a El Madrigal va ser tan clara que va deixar els blaugranes sense excuses. Millor que fos tan contundent per aprendre la lliçó i evitar que es repeteixin tants errors en el futur.

No hi ha ratxa victoriosa que sigui eterna. Perquè sempre hi haurà un dia en què tornaràs a perdre. Però hi ha formes i formes. I la derrota del Barça va ser de les inapel.lables. Ni un però al Vila-real. Tot al contrari.

Chapeau per als grocs, i gràcies per la lliçó. Va ser de tal magnitud, que el sac de les excuses va acabar buit. Perquè els el van rebentar. Ni absències ni cansament ni virus FIFA ni res. Millor així. Si vols aprendre'n per no rebre una bufetada igual, les coses, com més clares i evidents, millor.

Quan la teva defensa sembla de mantega, quan els que corren darrere de la pilota són els teus piloters, quan a dalt tot es resumeix al "jo sol contra el món" de Leo Messi, és que hi ha hagut una disfunció com a equip de l'alçada d'un campanar. Es va combinar i es va mossegar tan poc davant, es van perdre tantes pilotes al centre del camp, es va transmetre tanta inseguretat als defenses, que aquests no van saber mai on marcar la línia. Un ho feia un pas cap amunt, i l'altre, dos cap enrere. I en aquest escenari Robert Pires es va moure com un peix a l'aigua. Va ser el més llest de tots. El que ningú al Barça va saber veure, ell ho va veure més clar que ningú. Amb les distàncies enormes entre línies, amb espai per rebre i deixar- la anar ràpid, Pires va fer el que va voler i va ser la referència sobre la qual es va moure, ràpid, molt ràpid, tot el seu equip.

Un recurs
I això jugant amb el llibre d'estil que se suposa que tens mamat, però que per si mateix no funciona si el prives de la seva sal i el seu pebre. Rebaixa el ritme de pilota, prescindeix del teu joc de posició, fes gran el camp i no petit, i resulta que un equip que et surt amb un 4-5-1 és infinitament més perillós que el teu, que a la pissarra alinea tres davanters. Quan en el segon temps es va tornar a la fórmula del 3-4-3, pitjor encara. És veritat que és un recurs que pots usar si van mal dades, però jugar així és donar pals de cec si no l'apliques bé. I us asseguro que treure rendiment del 3-4-3 no és fàcil. Que ningú s'equivoqui amb aquest sistema: o ho fas perfecte o és un suïcidi col.lectiu. La temporada passada, l'equip només s'hi va moure còmode durant 45 minuts d'un partit. El de Copa a Saragossa. Els altres 45 minuts d'aquell dia i els altres intents en altres partits i escenaris, suspens en 3-4-3.

Podem discutir de moltes coses, però del 3-4-3 en sé tot el que pot oferir tant per bé com per mal. Aquí els forats estan en llocs diferents. Si els teus centrecampistes estan acostumats a moure's amb dos companys a prop i no amb tres, si estan acostumats a uns espais determinats que es redueixen al jugar amb quatre, llavors han d'incidir en un detall. Fonamental. Si n'hi fiques un més al mig, aquest haurà de tenir el seu espai. I només el crees si jugues no amb una línia de 4, sinó amb dues línies de 2. És tan fi aquest detall, que si no l'acompanyes movent ràpida la pilota i reduint el camp, els del darrere les passen de tots colors quan perds la pilota. Perquè darrere teu no queda un centrecampista que pugui actuar com un lliure defensiu.

Menys espais
Això, en l'aspecte defensiu. En l'ofensiu, sumar un davanter més a la nòmina de tres no implica més gol. Ni disposar de més ocasions. Amb un davanter més, els espais es redueixen. I es fan minúsculs si no te'ls crees tu. És a dir, movent ràpid i buscant els espais en l'únic lloc on estan: a les bandes. Obcecar-se a entrar pel centre només podia tenir el premi d'una falta a la frontal, i a veure si entra.

I pel que fa a Leo Messi, una reflexió. Un 10 a la seva implicació, però el 'jo sol contra el món' acaba per girar-se en contra teu quan ho intentes una vegada i una altra. Per l'equip, seria millor que aprengués a regular-se. És un crac, però encara pot millorar. Ha de saber quan l'ha de deixar anar ràpid i quan provar l'eslàlom impossible. De tant insistir en la segona opció, per ràpid i explosiu que siguis, al final acabes per perdre el factor sorpresa. I no falla: si tu en tens quatre a sobre, algú dels teus està sol. El dia en què domini aquest aspecte, no una pilota d'or, una col.lecció, en guanyarà.

Un últim apunt de l'Espanyol. I no per l'última victòria davant el líder i actual campió. Valverde em sembla un tècnic tan brillant com respectuós amb el talent dels bons futbolistes. Tant, que sempre alinea els millors, futbolísticament parlant, a l'onze inicial. D'acord que Riera i Tamudo estan en un moment espectacular. Si han arribat aquí també ha estat per la convicció del tècnic. Valverde és dels que creuen que atacant bé defenses millor. O sigui: pots alinear junts Tamudo, Riera, Luis García, De la Peña --i ara Valdo-- de sortida i tenir l'equip igualment armat en defensa i en atac. Guanyar el Sevilla, el València i el Madrid d'una tacada no és a l'abast de gaires.