Holanda és el gran planter del futbol europeu. Als joves se'ls forma amb la idea que perfeccionin la seva tècnica i disfrutin jugant, dos aspectes que no es cuiden tant en altres països.

A Holanda a la mainada se li inculca un concepte: disfrutar està per sobre del resultat. No sé qui el va implantar, però jo mai he viscut una altra cosa. Deu ser el caràcter holandès, no ho sé, però allà ens exigim disfrutar jugant.

Recordo quan vaig debutar en el primer equip de l'Ajax. Hi havia partits que guanyà- vem per 4-0 en el descans i a la segona part ens xiulaven perquè no hi havia més gols. Aleshores, a les escoles i en el futbol base s'ensenyava als joves a partir d'un sistema predefinit: tres al darrere, quatre mitjos i tres al davant. Els quatre del centre, en rombe per alternar marcatges zonals i individuals. ¿Tot segueix igual? No exactament. Els últims anys han aparegut entrenadors que busquen el resultat. Una escala de valors que no va amb mi i menys si parlem de nanos en fase de formació.

L'escola holandesa té data de naixement. Molts creuen que va ser al Mundial-74, a Alemanya. Allà es van encunyar els termes "taronja mecànica" i "futbol total" per definir un estil vistós, ofensiu i al seu dia revolucionari. En cap altre Mundial s'ha tornat a parlar tant del segon. És a dir, del perdedor. Però el fet és que l'escola holandesa es gestava des de feia anys. El 1969, l'Ajax va arribar a la final de la Copa d'Europa i vam perdre per 1-4 contra el Milan. L'any següent, el Feyenoord va ser el primer club holandès a guanyar-la. Després van venir les tres Copes d'Europa consecutives de l'Ajax, amb la sort que vaig formar part d'aquell equip.

Un producte de planter
Dubto que hi hagi un altre club a Europa que històricament hagi treballat millor amb els joves. Jo mateix vaig ser un producte del planter de l'Ajax. Des d'aleshores s'han passat èpoques millors i pitjors. I la present no és de les millors. D'uns anys ençà, el primer equip s'ha anat omplint de futbolistes estrangers --ara són gairebé la meitat de la plantilla--, i fins i tot la filosofia del futbol base ha perdut pes. Es tractava de formar els joves en base a la tècnica. De córrer, corren tots els nanos. Del que es tracta és que acabin tenint un bon domini de pilota.

No és estrictament del treball de planter de l'Ajax del que vull parlar. Moltes vegades em pregunten per què surten tants futbolistes joves a Holanda i tan pocs a Espanya. O a Itàlia. O a Anglaterra. O a Alemanya. Països més grans i amb més llicències i, no obstant, són excepció puntual que en les seves seleccions absolutes hi hagi un bon grapat de joves. A Holanda és habitual que es convoqui diversos jugadors de menys de 21 anys per a un Mundial o una Eurocopa.

El talent no ho és tot. El talent s'ha de polir, i per polir- lo s'ha de jugar. De joves ho són tots, però no és el mateix estar en el futbol base d'un club que només juga tornejos nacionals a fer-ho en un altre en què, de molt jove, ja t'enfrontes a rivals estrangers. Un bon futbolista és un bon futbolista sempre. Aquí i allà. Només hi ha una diferència, enorme, bàsica, entre la Lliga holandesa i les grans Lligues europees. A Espanya s'ha d'anar al cent per cent cada setmana. De les 38 jornades, en 32, per no dir en totes, s'ha de rendir al màxim per guanyar. A Holanda només cal posar-se realment les piles en 8 o 10 partits.

Primar l'experiència
Físicament és més fàcil sobreviure en la Lliga holandesa que en l'espanyola. O en la italiana. O en l'anglesa. Pujar els joves al primer equip és molt més fàcil. Hi ha molts partits desequilibrats que es presten a donar minuts als nanos. A Espanya això no hi és. Aquí es necessiten dues coses: despuntar molt i, més important encara, que els que decideixen s'atreveixin a alinear-te. Aquí prima més l'experiència dels que ja estan formats que la formació dels que tenen talent. I l'experiència la compren.

Una altra qüestió diferent és si aquests talents estan preparats per fer el pas a una Lliga més important. Als joves de l'Ajax sempre els aconsello jugar tres anys com a mínim abans de sortir. El primer any de pujar, sorprens. En el segon acostumes a baixar i és en el tercer quan has de reafirmar-te. I és ideal esperar als 22-23 anys per anar-te'n. Una premissa que, per exemple, van complir Rafael van der Vaart (Hamburg) i Wesley Sneijder (Reial Madrid). Tot futbolista, fins i tot el de més talent, necessita temps per desenvolupar-se, per agafar equipatge. I aquí l'equipatge és l'experiència.

Aquesta mateixa experiència és la que t'ha d'ajudar a decidir on vols anar, si és que pots escollir. Tu ja saps que, si fitxes per un equip estranger, d'entrada hi ha un canvi de cultura (idioma, horaris, costums), altres exigències i una altra filosofia futbolística. Adaptació a part, has de tenir clar a quin equip vas. Qui és el seu entrenador. Quina és la seva mentalitat. Com juga aquest equip. Sempre et pots equivocar, però el marge d'error és més curt si tens clar tot això.