L'Atlètic de Madrid va començar molt bé el partit d'ahir, però quan va encaixar un gol i va entregar la pilota va aparèixer el Barça que, amb l'argentí en pla crac, et mata tard o d'hora.

Els partits no es poden analitzar a trossos. Bé, sí que es pot fer, però corres el risc d'acabar cometent l'error de creure que un sol detall ho decideix tot. És cert que els primers 15 minuts de l'Atlètic van ser perfectes, tant en velocitat de pilota com en joc de posició.

El Barça, marejat, arribava un segon tard a cada acció; Iniesta, inexistent, i Messi, d'espectador. Passava tot el que havia pensat Aguirre. Però el futbol és tremendament capritxós i ofereix oportunitats a tothom.

El regal del porter de l'Atlètic va col.locar l'1-0, és veritat, però que ningú s'equivoqui. El que desequilibra el partit no és el gol de Deco, és el mateix equip blanc-i-vermell. No val el "m'han marcat un gol i no m'ho mereixia". Cada jornada deixa partits on es veu que aquesta excusa no val. Dissabte l'Espanyol l'hi va demostrar al València i ahir el Mallorca, per segon cop consecutiu a casa, va remuntar dos gols. I no es tracta només de remuntar, sinó de continuar jugant igual, assenyali el que assenyali el marcador.

L'Atlètic va passar de fer-ho tot bé a entregar la pilota, perdre la posició i deixar d'anticipar-se. I aquí el Barça o Messi t'acaben matant. Poden trigar més o menys, però ho acaben fent. Perquè Messi o, més ben dit, l'estat de forma que està travessant, no necessita res per rematar-te.

Talent innat
Leo encarna el jugador que té totes les condicions per ser un crac, però que a més a més ho vol ser i treballa per aconseguir-ho. Hi ha jugadors que treballaran com ningú, però no seran mai uns fora de sèrie perquè això es porta a dins. Pots millorar-ho, però no crear-ho. I això també es dóna a la inversa. El Barça d'ahir, globalment, en l'anàlisi dels 90 minuts, va estar bé. Potser ens va agradar més com es va desenvolupar contra el Saragossa, però no es poden comparar els partits, ni els equips, ni els contraris. Cada partit és una història i el Barça, amb bons moments i amb alguns titubejos en altres instants, va saber tirar endavant amb nota un partit que últimament se li entravessava. I alerta que aquest Atlètic té ingredients suficients per lluitar per la Champions.

I si abans parlava de Messi, no seria just oblidar-me ara d'Iniesta. És clar que la seva millor versió està a l'altra punta del camp, molt a prop de l'àrea rival. Però les circumstàncies manen i avui no n'hi ha cap altre que pugui moure l'equip des del darrere com ho fa ell. No sé si va ser vertigen, pànic o alguna altra sensació el que en algun moment va provocar aquest jugador al Camp Nou amb la seva fredor. Hi ha molt pocs homes capaços de resistir la pressió d'un, dos i fins i tot tres contraris sentint que si perd la pilota és mig gol. Però el més gran d'Iniesta és que té la virtut de fer el mateix a qualsevol punt del camp sense que res el faci tremolar. És d'aquells casos flagrants que apuntàvem al principi de temporada: tenint en compte el seu extraordinari moment, és impossible avui prendre-li la titularitat.

La Lliga s'agafa un descans amb el Madrid de líder, però sense convèncer. Schuster té raó quan diu que els números són boníssims i que van primers, però no és menys cert que això no et garanteix res. Tornem al mateix: qualsevol anàlisi és sobre el que has fet i el que has aconseguit. El Reial Madrid podria tenir fàcilment dos, tres o quatre punts menys i el seu joc i els seus partits no haurien estat millors ni pitjors. No obstant, només ha cedit un empat, aquesta és la realitat. Ara bé, no detectar els teus errors i les teves limitacions perquè vas primer és una trampa en què han caigut molts equips. I si no, que l'hi preguntin al Barça.

Res és el que sembla
Segurament avui es llegirà o se sentirà que tot ja apunta a una Lliga de dos, com gairebé sempre. El Sevilla ha perdut un munt de punts i aquest cap de setmana el València i l'Atlètic van perdre després de moltes victòries seguides. No fa falta gaire per canviar d'opinió. El Madrid estava mort abans d'arrencar la Lliga, el Barça i el Sevilla semblaven piconadores i el València era gairebé un desastre. En tres jornades, el Barça era un desastre, el Madrid una màquina, el Sevilla va passar de millor equip d'Espanya a perdre i perdre, el València a amenaçar tothom i l'Atlètic a ressorgir de les cendres. Avui es dubtarà de la força del Madrid i el Barça apareixerà com el que apuntava abans de començar el campionat. I els altres semblaran comparses. Res d'això és veritat. És tan sols la història de set jornades en què petits detalls han provocat molts terratrèmols.

I mentre totes les estrelles se'n van amb les seves seleccions, el calendari imminent ens fa mirar de reüll la pròxima jornada. Espanyol-Madrid i Vila-real-Barça. Per a alguns, aquesta jornada pot marcar moltes coses. Tampoc serà així. La Lliga és tan llarga que cap gran victòria o cap dolorosa derrota acabarà determinant per si sola la teva sort en el campionat.