El futbol és molt simple: és passar la pilota de l'un a l'altre. Un concepte bàsic que, ben aplicat, t'acosta al premi final: el gol. Però el futbol no és solament marcar. El gol només és la culminació del més difícil: la fabricació de l'opció de marcar. I aquí entra el que jo anomeno trobar l'equilibri. Equilibri en atac i en defensa. Sense aquest equilibri, el talent individual se'n ressent.

En un esport amb més d'un segle d'història tot està inventat. La qüestió és quina fórmula apliques per trobar aquest equilibri. El futbol és un joc d'equip. I el futbol que jo defenso es basa en uns automatismes col.lectius que estan per sobre de les individualitats.

De poc et serveix tenir el millor golejador, l'extrem més ràpid, si no ets capaç de fer-los arribar la pilota perquè juguin de cara i no d'esquena. El baròmetre està al centre del camp. Aquí és on decideixes què fas, si ataques més o ataques menys, si defenses més amunt o més avall. Per pressionar i fer un joc ofensiu has de controlar els rebutjos, que n'hi ha a cabassos. Aconsegueix el rebuig i aconseguiràs dues coses. En atac tindràs opció a una segona acció ofensiva, de combinació o de remat directe. En defensa t'evitaràs una contra.

Marcar la línia
Però aquest concepte s'ensorra si la teva defensa et traeix. Digue'm on se situa i et diré si tindràs problemes. En atac i en defensa. De poc et serveix tenir la millor parella de centrals si viuen perillosament a prop de la seva pròpia porteria. És una qüestió de 10, 15 metres. Tampoc més. Però són els més importants, els que et condicionen la forma de jugar. I més si ets el Barça. La correcta transició defensa- atac, atac-defensa està supeditada a aquests pocs metres en què se situa la teva defensa. La qüestió no és si juguen Thuram-Oleguer o Márquez- Milito o Puyol amb un altre. La qüestió és on marquen la línia.

Tothom està esperant que es reediti la millor versió del Barça de Rijkaard: equip molt junt i molt de robatori de pilota. ¿Defensiu perquè es roba? Al contrari, ofensiu perquè la premissa era fer-ho al camp del rival. Així s'aconseguien dues coses. Estar sempre a prop de la porteria contrària, de manera que el desgast per arribar-hi és menor, i forçar el rival perquè sigui el que hagi de córrer metres i més metres per arribar a la teva porteria. Impossible reeditar el millor Barça de Rijkaard si la teva línia de darrere recula més del que és prudent. Ja sigui per por, per desconfiança o perquè sempre és més còmode retrocedir uns metres i que no vinguin a pressionar-te la sortida de pilota. Però tot el joc del Barça està condicionat per aquest aspecte.

La qüestió no és tant si Ronaldinho ha de jugar de fals 9 o a la banda. Tampoc si Henry ha de fer d'Etoo o caure més a l'esquerra. O si Messi ha de jugar 60 minuts i Giovani els altres 30. O de si li has de donar canxa a Bojan. Per mi és molt més prioritari arreglar abans aquest concepte defensiu i aplicar bé el que jo anomeno "defensar cap amunt". Si s'aconsegueix, el rendiment individual de tots els davanters pujarà molts punts. I per extensió, passarà el mateix amb el rendiment individual i col.lectiu dels centrecampistes.

Fixem-nos en la zona del camp per on s'ha estat movent Touré Yaya. Doncs aquí és on s'haurien de situar els centrals. I Touré, uns metres més amunt, on ara es mouen Deco i Xavi. I aquests, uns quants metres més amunt. Un efecte dòmino de baix cap amunt que ajunta les línies, estreny el camp i et permet pressionar, robar i dominar els rebutjos. ¿Ens encanta la potència de xut de Touré? Quan tens una qualitat, s'ha d'explotar. Aplica bé el concepte de "defensar cap amunt" i t'asseguraràs, entre altres coses, que pugui tenir més opcions per deixar anar la cama.

¿Què feia Koeman al Barça? Jugar dos, tres, cinc metres màxim darrere de la línia del centre del camp, i quan avançava uns metres l'equip en bloc passava a utilitzar tan sols mig camp. Desgast mínim, rendiment enorme. I després de Koeman, ¿sabeu qui era el segon millor defensa que vaig tenir en aquell equip? ¿Qui iniciava la pressió? Romário.

Sí, l'home amb més pinta de gandul que he conegut però més ràpid d'execució que ningú. Quan el porter agafava la pilota, anava immediatament a tapar-lo. D'aquesta manera aconseguia dues coses. Una, en benefici de l'equip: molestant el porter, que no podia xutar de seguida i teníem temps d'organitzar-nos al darrere. Si treia llarga la pilota generalment era per a nosaltres. I si la treia curta tots estaven ja al seu lloc per pressionar i intentar robar. L'altra cosa que aconseguia Romário anava en benefici propi: pressionant el porter, sabent que passaria el que abans he dit, s'estalviava haver de córrer aquells 30 metres cap enrere per després haver de fer-ho a la inversa. El futbol, com jo el veig, és així de simple.