No conec ningú que hagi guanyat un títol abans de disputar-lo. Doncs el Barça semblava que ja havia aixecat i passejat el trofeu de la Lliga 2007-08. Que absurd. I quin perill. Veia una exageració enorme al voltant de l'equip. Si cada dia llegeixes que ets tan fantàstic, tan quatre vegades fantàstic, tan superàlbum de cromos i tan superplantilla, al final t'ho acabes creient. Aquí no hi ha superherois. Aquí hi ha futbolistes, persones. I l'excés d'afalac no excita, sinó que narcotitza. ¿Per què es va acabar la temporada passada en blanc? ¿Quant temps ha passat de la desil.lusió més absoluta a la il.lusió més irrefrenable? Dos mesos. D'una banda els demanem que es mirin al mirall, que s'apliquin, que aprenguin de la lliçó. I alhora els enviem, una vegada rere l'altra, un missatge enverinat: 'guanyeu, ¡com podríeu no guanyar! I feu-ho arrasant'. Benvinguts a can Barça.

Ni tan sols hi ha hagut arguments esportius per obrir aquest camí tan perillós. Una cosa és el que s'apunta, s'intueix, el que es desitja en definitiva, i l'altra el que havíem vist fins al dia d'ahir, que era res. S'ha fitxat bé i ràpid perquè es tenien les coses clares. Però només havíem vist simples partits de preparació.

I, és clar, arriba el primer partit i el món li cau a sobre al culer. No ha canviat res, pràcticament els mateixos actors, els mateixos errors. El camp immens, desenes de metres entre línies. Sense pressió. Ritme lent de la pilota fins a aconseguir que el rival se senti còmode. Transició defensa-atac desesperant. Puc entendre que juguin els mateixos homes de la temporada passada, però només per veure si han après dels errors que els van portar a regalar el campionat. Si aquesta és la reacció, és que no han après res de res. El pitjor no és que cometis errors, el pitjor, el que és realment perillós, és no saber en quines coses estàs fallant. No podràs solucionar mai un problema si no saps quin és el problema. No n'hi ha prou de tenir grans jugadors. En el futbol actual o tens velocitat d'execució en totes i cada una de les pilotes o et converteixes en un equip mediocre i previsible. Així de fàcil, així de trist.

Mala planificació Els extrems, per obrir el camp, perquè a l'hora d'enjudiciar els extrems sempre són dolents. Per a les coses bones i per a les dolentes. Tan equivocat era l'excés d'elogi al Barça com l'excés de crítiques al Madrid. D'entrada, el meu màxim respecte a la decisió de canviar d'estil. És més fàcil fer-ho com a perdedor que no havent sortit campió. Una cosa és el resultat i una altra de molt diferent la via per la qual vols arribar a aquest resultat. I al Madrid van arribar a la conclusió que volien una altra cosa. Un canvi. Un canvi que, tal com jo entenc el futbol, no em pot semblar mai malament. Una altra cosa és com el porten a terme.

Més enllà del relleu a la banqueta, no han gestionat bé ni el temps ni la inversió. La despesa que acumulen és una autèntica barbaritat. És més, s'han excedit en les xifres i en el volum de contractacions. Si la temporada passada no es va practicar un futbol més vistós no va ser perquè tots fossin dolents, sinó perquè l'aposta futbolística era una altra. Vuit de nous --o més, qui ho sap-- són massa.

El Madrid podria haver passat amb menys cares noves. I si hagués tingut més encert en el que es volia i en el que feia falta de debò, jo calculo que es podrien haver estalviat el 30% o el 40%, tant en el nombre de contractacions com en la despesa invertida. Fitxa tard i sempre pagaràs més car. I més si tots saben que, tot i anant amb temps, has acabat pagant una bogeria per un central. A partir d'aquí, t'estan esperant. Fitxa tard i molts jugadors i sempre et costarà més acoblar els uns amb els altres. Amb tants de nous, és normal que sobre el camp es vegin molts errors. Però en descàrrec d'aquest Madrid aplaudeixo el seu ritme de pilota. Molt alt. En el fons, sembla com si el campionat passat no s'hagués aturat. El Madrid remuntant, i el Barça, regalant.

No puc passar per alt la --per ara-- no sortida d'Alves del Sevilla. Primera reflexió: no hi ha cap lateral al món que valgui la quantitat de diners que el Sevilla ha rebutjat per ell. Segona reflexió: si sumes el temps que fa que és al club --quatre temporades-- i el rendiment que ha donat, ningú li pot prohibir que faci un salt de qualitat. Tercera reflexió: com a direcció de club, és un error enorme. ¿Què feia meravellosament el Sevilla? Treure talents del planter i fer-los lluir, comprar bé i vendre molt millor.

En els últims mesos li han plogut els títols, tots merescuts, i la seva filosofia era aquesta: pujar de baix, revaloritzar, vendre, comprar, revaloritzar i vendre. Si retens Alves, donant-te el que t'ha donat, oferint-te el que t'han ofert, ¿què li diràs al nou? ¿Que el dia que pugui millorar no el deixaràs marxar? El comportament de les persones és importantíssim. I en aquest punt el president del Sevilla falla.