Sempre defensaré les seleccions, però els equips tenen motius per queixar-se perquè cedeixen els jugadors sense rebre res a canvi. Les seleccions juguen molts amistosos només per fer diners.

Passen els anys, se succeeixen els tornejos i les fases de classificació i, tard o d'hora, reapareix la mateixa pregunta: ¿què li passa a la selecció espanyola de futbol? I després d'aquest interrogant, més. ¿Per què no convenç? ¿Problema de jugadors? ¿Problema d'entrenador?

És molt difícil veure un equip nacional, sigui quin sigui, funcionar de manera fluida. Més enllà de classificacions de la FIFA, més enllà del nom o el potencial que es posseeixi, aconseguir que una selecció jugui com a tal és el més difícil de tot. Si ja costa a nivell de club, com no ha de costar a nivell de selecció, on gairebé no hi ha entrenaments de tots els jugadors conjuntament.

Els mateixos dubtes
Excepte si hi ha un desastre majúscul, Espanya serà a l'Eurocopa. A dia d'avui només hi ha seleccions descartades però ni una sola selecció classificada. En tots els grups encara queden per disputar tres o quatre jornades, les que de veritat són decisives. Per mi, la qüestió ja no és si Espanya es classifica o no. Si ho fa, només haurà superat una fase més, perquè després es produiran els interrogants de sempre: ¿passarem la primera fase? ¿Ho farem per acabar caient una altra vegada en quarts?

Mentrestant, un munt de dubtes pel camí. I moltes asseveracions per explicar-ho tot que no comparteixo. Per exemple, que els futbolistes espanyols no rendeixen prou perquè no senten la selecció com altres. Com a exinternacional us asseguro que el 95% --i em quedo curt-- dels esportistes estan orgullosos de ser els elegits per disputar els grans tornejos a nivell de selecció. Si no fos així, Espanya no sumaria tantes fases de classificació superades. Aquí gairebé és una especialista.

L'altra excusa recurrent quan les coses es torcen apunta sempre a la figura de l'entrenador. Si repassem la llista dels tècnics que han dirigit el combinat espanyol, arribem a una conclusió molt simple: amb el seleccionador X, Y o Z, el resultat final és gairebé idèntic: es compleix en els mínims --classificar-se--, però no es dóna la talla que s'espera en els màxims, és a dir, en la fase final d'una Eurocopa o un Mundial.

El tècnic, la clau
I en un moment o altre, la mateixa queixa: és que el joc d'Espanya no enganxa, avorreix. Aquí sí que entra en joc el perfil del seleccionador que s'elegeixi perquè d'ell en dependrà l'estil. Si de veritat has arribat a la conclusió que la idiosincràsia, la forma de ser de la gent del teu país està en la línia d'intentar una altra cosa, jugar de forma més atractiva o atrevida, elegeix un entrenador que combregui amb això.

Si abans explicava que és difícil que un equip nacional funcioni bé, això em porta a la següent reflexió: per conjuntar un combinat, ¿és necessari fer-ho a l'altra banda del món? Si aquest no és el fi, llavors l'objectiu és un altre: guanyar diners. Si la meta és fer caixa, doncs que tots hi guanyin diners.

Sempre defensaré que els equips nacionals són importants, però en el cas de partits amistosos, vés a saber on, a canvi de molts zeros, els dono la raó als clubs, que paguen i cedeixen els seus jugadors a canvi de res. O sí, a canvi de llargs viatges, cansament i risc de lesions. Exemple: ¿algú es creu que l'Argentina reuneix 18 jugadors a Europa i se'ls emporta als antípodes per conjuntar l'equip? Mentida. Si el volen conjuntar, n'hi ha prou amb una estada de 10 dies. Però no. La federació argentina en va vendre els drets a una empresa i aquesta ha de recuperar la inversió. És la prova que els clubs tenen raó per dir prou. Això sí que és una presa de pèl. Seleccions sí, però només per a objectius esportius.

Ara bé, aquí ningú té la veritat absoluta. Com en tot problema, totes les parts hi tenen la seva part de raó. Els equips nacionals són importants i s'han de nodrir de jugadors perquè el futbol també necessita ídols que portin la samarreta de cada país. I això engrandeix el futbol en si. Però tot és millorable. A més a més d'una possible compensació econòmica, aniria més enllà. Des d'un punt de vista futbolístic, ¿què es pot fer per millorar el rendiment del futbolista? Es pot pactar que es limiti el nombre de partits amistosos i aplicar-hi el sentit comú: si tens 10 dies per a la selecció, no juguis un dimecres si ho pots fer el dissabte previ. D'altra banda, alleugereix el calendari.

Sistema absurd
A Espanya, per exemple, és absurd jugar la Supercopa i la Copa a doble partit. Si fas aquest pas, com no tindràs dret a fer el que deia abans: amistosos internacionals sí, però pocs. I no perdem de vista el més important: l'esport és més que guanyar o perdre un partit, més que guanyar-hi diners. L'esport és passió, és crear ídols per als més petits. És integració, educació física i una via perfecta per combatre, per exemple, el sobrepès infantil.