Mohammad demana perdó als soldats dels Estats Units, als seus antics enemics, per haver-los trucat perquè curin el seu fill. No s'atreveix a portar-lo a l'hospital, els militars xiïtes el matarien. Mohammad és un home que ha anat a menys. En els seus bons temps, els de Saddam Hussein, va treballar com a diplomàtic i va conèixer al rei Joan Carles. Era un privilegiat, un sunnita en règim de sunnites. Però ara Mohammad viu en una casa modesta, en un barri de majoria xiïta on està condemnat a mort.
Admhed és l'altra cara de la mateixa història. Vivia en un barri de majoria sunnita i un dia van picar a la seva porta, li van dir: ets xiïta, però ens caus bé així que tens una hora perquè toquis el dos o estàs mort. Va sortir corrent i es va refugiar en un barri on els seus ja s'havien desfet de tots els sunnites. Un barri on les milícies són el poder. Un Estat dins de l'Estat.
Jano és cristià i ja no surt de casa seva. Viu entre dues mesquites, una de sunnita i una altra de xiïta, que tots els dies es cusen a trets. Mohammad, Admhed i Jano viuen tots tres en un pam de terreny, al sud de Bagdad. En una àrea controlada per una unitat nord-americana que ha plantat la seva base en un seminari catòlic. Fins fa ben poc aquests tres iraquians podrien haver compartit un te, però ara aquell univers de convivència ha saltat pels aires. Ara ja només queda la guerra civil i els cadàvers de les seves víctimes.