TEXT: Marc Marginedas     FOTO: Sergio Caro

Fa tan sols uns mesos Ama Ian, representant del Ministeri de la Dona a Kandahar, va ser cosida a trets. I 13 dies després, Rona Tareen, una afganesa en la trentena de proporcions amples, s'encomanava a Déu i assumia el mateix càrrec que havia costat la vida a la seva predecessora. "La meva família estava preocupada, però després de conversar amb ells em van donar l'aprovació", ens explica a la seva oficina sense permetre que la seva cara mostri cap emoció, mentre apunta anotacions personals en un quadern. Com era d'esperar, de la mà de la reactivació de la insurgència talibana en aquest últim any, han vingut noves i renovades agressions contra les poques dones que disfruten d'un cert grau d'emancipació a la província de Kandahar, antic reducte talibà, on el pes de la tradició sempre ha imposat més traves a la promoció femenina que a la resta del país.

En aquests primers dies de calor sufocant a Kandahar, un problema absorbeix l'atenció de Rona Tareen, un tema que l'obliga a anar gairebé diàriament a la presó. És el cas de Gul Shah, de 16 anys, només una adolescent, encara que en un país com l'Afganistan sigui una dona en edat de merèixer. Gul Shah va fugir de casa seva amb el seu enamorat per evitar un matrimoni convingut i casar-se amb la persona a qui estimava.

Llegir més

Dos agents verifiquen l'estat rüinós de l'escola Shamsuddin Kakar, a Panjwayec.

Texte: Marc Marginedas    Foto: Sergio Caro

La policia explica a Panjwayec, típica localitat rural del sud afganès situada a una vintena de quilòmetres de Kandahar, que aquí, la línia de front comença tot just travessar l'últim control. I no és que en aquest punt geogràfic forces governamentals afganeses i talibans posicionats al seu davant intercanviïn trets un dia rere l'altre, imitant les grans batalles que van tenir lloc al continent europeu durant el segle passat.

El que ens volen donar a entendre és que més enllà de les barreres de Panjwayec --no gaire lluny d'on van ser abatuts ahir 60 talibans-- els soldats i els agents només poden controlar el terreny que trepitgen. Que per penetrar en aquestes zones és obligatori formar grans combois militars que evitin el risc d'una emboscada. Que es tracta, en definitiva, d'un territori hostil per al Govern, rodejat de pobles fantasma de fang, plantacions de cascall abandonades i abrasades pel sol i magatzems agrícoles amb les façanes foradades per projectils. Però, sobretot, un lloc on abunden les escoles incendiades, centres als quals els rebels sembla que han declarat una guerra paral.lela.

Llegir més

Text: Marc Marginedas Foto: Sergio Caro

Primera regla d'or per a l'occidental acabat d'arribar a Kandahar: sortir al carrer només quan sigui estrictament necessari i en cap cas deambular sense rumb per la ciutat. Segona regla, també d'or: no entretenir-se en un lloc públic on un sigui fàcilment identificable, encara que sigui xerrant, fent innòcues entrevistes o bevent-se un te. Viatgers que havien recalat prèviament al bastió talibà fins al 2001 ens van advertir que una visita a la gran ciutat del sud no era un pla forassenyat, sempre que es respectessin les normes elementals de precaució i visibilitat.

I certament, hi ha alguna cosa que fa realment diferent Kandahar --450.000 habitants, encara que comparada amb Herat, que té 100.000 habitants menys, sembli una avorrida ciutat de províncies-- dels altres grans nuclis de població afganesos. Pot ser que sigui l'escassetat de dones caminant per les seves avingudes, dones cobertes, aquí sense cap excepció, sota burques de diferents colors; dones que equivalen a ombres furtives, amb pressa i sempre de pas. Pot ser que sigui l'hostil climatologia, amb un sol enlluernador que, a mitjans de maig, és capaç d'expulsar els seus habitants del carrer i recloure'ls a casa seva durant les hores centrals del dia.

Llegir més

Text: Marc Marginedas    Fotos: Sergio Caro

Al nostre diari sempre hem dit que donaríem prioritat a l'actualitat sobre l'agenda preestablerta. I tractes són tractes. Acabàvem d'aterrar a Kandahar, la principal ciutat del sud afganès, on es va gestar i va créixer el règim talibà, i mentre ultimàvem la nostra història pendent sobre un centre de rehabilitació de toxicòmans a Herat, hem rebut avui, a les 8.30 hores del matí, una trucada telefònica personal del governador provincial. Assadul·là Khaled ens donava la benvinguda al seu territori i ens convocava a una roda de premsa urgent que s'anava a celebrar en aproximadament 30 minuts.

De camí en el nostre cotxe llogat, hem pogut saber de què es tractava. El Govern de Kabul acabava d'anunciar la mort del mul·là Dadul·là, --el principal comandant de la insurgència talibana al sud del país i un dels 10 membres del consell directiu talibà, amb una importància similar a la que va tenir en el seu dia a l'Iraq Abu-Mussab al-Zarqaui-- i per aclarir qualsevol tipus de dubtes, mostraria el seu cadàver a la premsa que en aquells moments es trobava present a Kandahar.

Llegir més

Un afgà s'injecta crystal al costat del cementiri de Herat.

Text: Marc Marginedas    Foto: Sergio Caro

L'escena ens va arribar a commoure. Embolcallat amb altres drogoaddictes en un apartat racó del cementiri de Khaja Abdul.là Ansari, un barri de l'est de Herat, Merwais Rasuli s'injecta una xeringa a l'avantbraç esquerre i, un cop introduïda l'agulla a l'epidermis, la mou amb habilitat uns quants mil.límetres, de dreta a esquerra, sense pronunciar ni un gemec, fins que el tub clínic es torna granat i s'omple de sang. És el senyal que indica que, per fi, ha trobat un conducte sanguini pel qual introduir al seu castigat cos una dosi de crystal barrejat amb aigua.

Llegir més

El joven Safdar, de 10 años, observa como un adulto hace las incisiones para sacar el opio.

TEXT: Marc Marginedas     FOTO: Sergio Caro

Conversar amb Abdul-Rahman Mohamedi, parcer d'una plantació de cascall d'un miler de metres quadrats d'extensió a la proximitat de Shindand, a l'oest de l'Afganistan, va resultar bastant més senzill del que esperàvem. Havíem decidit caminar entre les roselles amb cautela, i havíem dissenyat una elaborada estratègia d'aproximació.

Llegir més

Un helicòpter de l'Exèrcit espanyol llança bengales antimíssils durant el viatge de tornada de Qala-i-Now, dimecres.

Text: Marc Marginedas     Foto: Sergio Caro

Tot just posar el peu a la pista d'aterratge de Qala-i-Now, una petita població de 17.000 habitants, cases de tova i carrers sense asfaltar, es constata que avui l'Afganistan són dos països en un: el primer, el de les províncies del nord, de majoria tadjik o uzbeka i al.lèrgiques de manera majoritària als talibans. Aquí, les tropes estrangeres mantenen bones relacions amb els locals i la reconstrucció avança al ritme que imposa el país occidental que està a càrrec de la tasca. El segon Afganistan es troba al sud, concretament a Nimroz, Helmand, Kandahar o fins i tot Farah, habitades per paixtus que simpatitzen amb els talibans, on es desenvolupa el gruix de les hostilitats i on, segons recollien els despatxos d'agència, les forces dels Estats Units havien provocat dimarts l'enèsima massacre de civils, al matar 21 dones i nens.

Espanya s'ha instal.lat al relativament pacífic nord. Relativament perquè aquí, qui més qui menys posseeix una arma i a més està disposat a fer-la servir. Badghis, la segona província afganesa més pobra, és on els espanyols despleguen els seus bons oficis humanitaris, aplicant el principi que en un lloc com l'Afganistan, per poder vèncer, primer s'ha de convèncer.

Llegir més

Un policía afgano ora en la gran mezquita de Herat.

Text: Marc Marginedas   Fotos: Sergio Caro

Per a uns acabats d'arribar, intentar descodificar l'estat d'ànim d'una població respecte a un esdeveniment particular constitueix una arriscada missió en què sempre es voreja l'abisme de les generalitzacions. I la tasca que ens vam fixar ahir, introduir-nos en el pensament del ciutadà corrent a Herat i conèixer la seva opinió sobra la presència d'un contingent multinacional en què estan inclosos 690 soldats espanyols --sobretot perquè som espanyols i, per tant, part interessada-- no va ser més que un intent d'aproximació, que en cap moment pot equivaler a un sondeig o una enquesta científica. Els resultats, malgrat tot, no donen cap indici a l'OTAN per permetre-li llançar les campanes al vol. L'estat d'opinió no sembla excessivament favorable al contingent militar, i les declaracions recollides van des d'un recel moderat fins a un rebuig frontal, per més que alguns enquestats diferenciïn entre països i vegin amb més simpatia alguns que altres, llegeixin aquí els Estats Units o el Regne Unit.

Llegir més
Més enviaments Pàgina següent >