Darrere de la bellesa aspra i salvatge de les Galápagos s'hi amaguen equilibris delicats. Menys de 200 anys de presència humana han posat en entredit la viabilitat d'un paradís que l'evolució ha produït durant milers de mil·lennis. Contaminació, espècies invasores, pressió humana, escalfament global, són moltes les amenaces que planen sobre les illes. Deixar que es deteriorin no implicaria només perdre el "laboratori" de Darwin i un dels entorns més bonics del món. Seria també un pèssim senyal sobre la salut de tot el planeta. Les Galápagos són un banc de prova per al seny de l'espècie humana: els seus animals, les seves plantes, les seves roques ens miren.

Visitar Quito en un dia i resumir la visita en unes línies de bloc són dos reptes impossibles. Em limito a un parell de curiositats que m'han sorprès en la visita de la ciutat que hem fet avui.

Durant la passejada pel palau presidencial, no podem evitar l'explicació dels colors i els símbols de la bandera de l'Equador. Aquestes explicacions solen ser extremadament avorrides i totes semblants entre si (el vermell és la sang, el blau és el cel, etcètera), però em sorprèn una cosa en particular. A l'escut que apareix al centre de la bandera hi ha representades les muntanyes i els mars de l'Equador i ¡un vaixell oceanogràfic! El vaixell --explica el guia-- és un símbol de les Galápagos i una representació de la investigació científica que es desenvolupa a les illes.

Una altra característica sorprenent és que la ciutat és un excepcional laboratori de cultures. A la sala de ball on vam anar ahir a prendre una copa es creuaven persones negres, blanques, mestisses. Pels carrers de la ciutat és fàcil trobar dones i homes indígenes. En els cartells i en els anuncis de l'aeroport conviuen el castellà, l'anglès i el quítxua i al país segueixen vives nombrosíssimes llengües indígenes. El Museu  Nacional del Banc Central de l'Equador recull les traces que ha deixat aquesta diversitat al llarg de la història. Una de les parts més fascinants del museu és la que descriu l'encreuament de tres cultures al segle XVI --la indígena, l'inca i l'espanyola-- i l'extraordinària síntesi que van assolir en la cultura equatoriana. Potser les verges alades o embarassades de l'escola de Quito són un dels símbols més bonics i inquietants d'aquesta barreja. Un altre exemple és el sostre de l'església més antiga de Quito (1534), que és d'inspiració... ¡àrab!

En el vol de tornada a Quito tinc més sort amb la meteorologia que a l'anada: puc veure perfectament des de l'avió un dels representants més il·lustres del corredor dels volcans, el Cotopaxi.

Els cims de les muntanyes són els protagonistes d'"Alturas", la cançó d'Inti-illimiani que ens regala el grup "Siembra", a Quito. 

Hem sortit de les Galápagos des de l'antic aeroport militar de l'illa de Baltra. Des de la pista, just abans de pujar a l'escala, tinc temps de fer una ullada a Daphne Mayor, un illot petit però crucial en la història de la teoria de l'evolució. Aquí Peter i Rosemary Grant van observar durant 30 anys els pinsans de Darwin, i van descobrir una de les evidències més clares de la visió científica plantejada per primera vegada per Darwin i Wallace.

Els Grant van observar que els pinsans amb becs llargs se les arreglaven prou bé amb les llavors grans (el seu aliment) i que els de becs petits són més eficients amb les llavors petites. Les Galápagos estan subjectes a episodis de sequera en conseqüència del fenomen del Niño: en aquests anys les úniques plantes que aconsegueixen produir llavors són les que produeixen les grans. Els Grant van observar que els pinsans que sobreviuen a aquestes temporades eren els de becs grans i que aquesta característica es transmet a la descendència. Quan les condicions meteorològiques tornen a la normalitat i tenir un bec llarg ja no representa un avantatge, en poques generacions els pinsans recuperen la varietat de mides dels becs. El relat d'aquests descobriments excepcionalment clars i elegants va merèixer un Premi Pulitzer.

Ahir vam deixar les Galápagos. Sortim de Puerto Villamil, un moll natural que obliga els vaixells a navegar lentament per evitar les roques, però proporciona als viatgers l'oportunitat de veure una fauna increïblement rica: pingüins, lleons marins, mascarells camablaus, tortugues marines.

Entre els companys de viatge ens preguntem si la pròxima vegada que passarem per aquí tornarem a veure aquest paradís. Julio, el guia que ens ha acompanyat a Isabela, ens ha explicat que fins fa uns deu anys a Puerto Villamil no hi havia aigua calenta, hi havia molt poca il·luminació, i electricitat només durant unes quantes hores al dia. La població estava igualment segura i confortable, però amb l'incipient desenvolupament turístic ha arribat l'electricitat durant les 24 hores, el poble s'ha omplert de fanals i els pocs hotels de l'illa han instal·lat aire condicionat i aigua calenta, amb el consegüent impacte d'infraestructures i consum energètic.

No obstant --Jordi ho remarca sovint i el portaveu del Parc Nacional ho va confirmar amb convicció en una conversa que vam tenir fa uns dies--, el turisme és vital per a la conservació de les Galápagos. Les illes pateixen la pressió interna de molts dels seus habitants que volen urbanitzar-les i cultivar-les intensivament i l'externa de molts equatorians que volen emigrar aquí en busca d'oportunitats. El Parc protegeix el 97% de les illes i una gran reserva marina (unes proporcions superiors a qualsevol altre espai protegit del món): si baixés l'interès turístic per aquest patrimoni, el Parc no sabria com aguantar les pressions per rebaixar els nivells de conservació.

Vam dedicar el dia d'ahir a l'ascensió de la Sierra Negra, un dels cinc grans complexos volcànics d'Isabela. Després d'haver superat el nivell humit de la muntanya (un dels pocs llocs on la flora autòctona de les Galápagos no ha estat desbordada per les espècies invasores), s'arriba a un enorme escut o plat de cap per avall format per les successives colades làviques. Aquí, es pot caminar durant hores a sobre de superfícies negres i vermelloses, de formació tan recent que l'erosió encara no ha cancel·lat les onades i els plecs del flux de lava. Són entorns tan inhòspits que cap ésser viu s'atreveix a travessar, a part les sargantanes de lava i alguns insectes. Per aquesta raó, en cada un dels cinc volcans d'Isabela ha evolucionat una subespècie de tortuga diferent de les altres, amb les quals mai s'ha arribat a trobar.

Julio, el guia que ens acompanya a Isabela, ens explica que fa anys un equip especial de l'Exèrcit de l'Equador es va disposar a travessar l'illa d'oest a est pel camí més curt, confiant d'arribar al cap d'un parell d'hores. Es van perdre en l'enganyós paisatge volcànic i els van trobar al cap de quatre dies, alguns morts per deshidratació: ¡sàvies tortugues!

La boca principal de la Sierra Negra és el volcà Grande, un cercle impressionant amb un diàmetre de 10 quilòmetres (el segon més gran al món després del Ngorongoro). Julio ens explica que fa tres anys una de les obertures laterals va entrar en erupció. Al veure la columna de fum, el pànic es va estendre a Puerto Villamil, el poble de 2.000 ànimes als peus del volcà on ens allotgem i la població més destacada de l'illa. Alguns van arribar a proposar de fugir nedant cap a Santa Cruz. De seguida, els experts del parc nacional van pujar al volcà i van veure que la colada anava des de l'obertura lateral cap a dins de la boca del volcà Grande. L'endemà, tota la població va pujar a la cresta del volcà per veure l'escena amb els seus propis ulls.

La Tintorera (Isabela) deu el seu nom al fet que en aquesta localitat hi ha una gran esquerda on els taurons van a descansar. Les tintoreres són l'única espècie coneguda de taurons que descansa immòbil. Les altres es mouen constantment.

Ahir vam passar de l'illa de Santa Cruz a la d'Isabela, la més gran de l'arxipèlag, però també una de les més salvatges. El seu aspecte és molt diferent del de les altres illes. La lava s'ha petrificat molt recentment i encara no es veu l'efecte de l'erosió. Les costes de l'illa a la zona de La Tintorera s'assemblen a un mar negre on les onades s'hagin congelat per un instant.

No obstant, aquest escenari és ple de vida: ¿quantes iguanes hi ha en aquesta foto?

Sempre a La Tintorera, veiem una cria de lleó marí que juga perseguint una iguana.