Les claus de Johan Cruyff

Ningú està exempt de perdre

jcruyff@elperiodico.com — Sun, 31 Aug 2008 14:10:00 GMT

El qui vulgui començar a fer sonar les alarmes que ho faci. Jo no. Per més que s'hagi perdut el primer partit de Lliga. Precisament per això, perquè és el primer partit i perquè ningú està exempt de perdre, no un, sinó més partits. Per petit que sigui el rival, tu ja saps que ells tindran almenys una ocasió. I que pot entrar, com ahir va entrar. I en un camp petit, amb 10 al darrere, costa Déu i ajut veure espais.
En el compte negatiu del Barça, dues evidències: abusar en excés de voler entrar pel centre, fent encara més petit i superpoblat el camp, i no aprofitar ni una de les ocasions que va tenir. Ara, 15 dies sense futbol de Primera. Dues setmanes per donar voltes i més voltes a aquesta primera ensopegada. Prou temps per parlar, veure, analitzar i ajustar peces i moviments. Res no es guanya ni es perd en els primers 90 minuts de competició. @MORE@
El Barça, o més ben dit, el vestidor del Barça, a la seva. Intensitat, bona execució i rendiment. Aquest és l'objectiu, independentment del resultat d'ahir. Aquí tot bascula molt ràpid. Bones sensacions en la pretemporada, classificats amb solvència a la prèvia de la Champions i un sorteig benèvol per a la lligueta d'aquesta competició. L'endemà del sorteig esmentat ja es palpava aquell ambient tan d'aquí, per com n'és d'extrem. Ni hem perdut la Lliga per caure a Los Pajaritos, ni hem guanyat la Champions per un sorteig de grup.

El cas de Robinho
Si el Xaktar ha agafat el relleu del Dinamo de Kíev no vol dir que siguin d'una altra galàxia, és cert, però sí que ens dóna la pista que no serà un rival fàcil. Ni l'Sporting de Lisboa. Si jugues sense intensitat, com en la tornada contra el Wisla, fins i tot el Basilea et podrà complicar la vida. No pels seus mèrits, sinó pels teus propis demèrits.
La història no és nova. Un jugador (Robinho) té contracte amb un club (Reial Madrid) i apareix un altre club (Chelsea) que vol emportar-se'l. I el jugador, encantat d'anar-se'n --faré i diré el que sigui per aconseguir-ho-- perquè la nòvia nova, a part de guapa, em paga més. Aquests casos se solucionen de dues maneres: de grat o per força. De grat, amb un acord entre clubs pel traspàs; per força, pagues la clàusula i compres la teva llibertat o et quedes i passes mig any sense jugar. I després ja veurem que passa. Potser algú el perdonaria i ja està. Jo no.
En el cas Madrid-Robinho- Chelsea no hi ha ni bons ni dolents. I sí la conseqüència d'anteriors comportaments gens honestos. Els anys et serveixen per adonar-te de moltes coses. Per exemple, que les maneres importen, i molt. Tant, que segons com tu tractis els altres, aquests et tractaran a tu. ¿Per què s'atreveix el Chelsea amb el Madrid marejant primer el jugador? Perquè exactament així ha vist actuar el Madrid amb Cristiano Ronaldo i el Manchester United. Si tu et comportes amb els altres amb normalitat, difícilment ningú s'atrevirà a ser deshonest amb tu. És una qüestió de qualitat humana per part dels dirigents.
Arribar a un dia com avui, amb la Lliga en marxa, pendent de si se te'n va o no el jugador en qüestió, es digui com es digui, només s'entén si abans s'han fet malament moltes coses. Sobretot si parlem de clubs grans. Els clubs petits sempre estan més exposats que passi alguna cosa.
L'Espanyol, per exemple, s'ha quedat sense dos jugadors (Zabaleta i Riera) poques hores abans d'iniciar-se la Lliga. Com que ja s'ho veia venir, ha reaccionat ràpid i ha incorporat com a mínim dos futbolistes. ¿Com queden els seus equips de procedència? No ho sé, però no és difícil d'imaginar que si allà els futbolistes eren importants, quedar-se sense ells en aquest moment no és cap bona notícia.
El període de fitxatges entre temporada i temporada ronda els tres mesos i, com he dit, si ets un club petit corres riscos, però si ets un club gran les entrades i sortides has de tenir-les clares tan bon punt s'acaba l'última campanya. Això de llançar-te a fitxar l'última setmana et delata. I a més et deixa en molt mal lloc si a sobre et donen carbassa (Cazorla i Villa). Quedes malament en l'àmbit esportiu --si els vols és perquè consideres que els necessites-- i quedes malament pel que he dit abans: la poca qualitat humana dels dirigents. Si tens tres mesos per trucar a una porta, no hi vagis a última hora.

Respecte al rival
Un amic molt culer em comentava l'altre dia que li alegrava molt el que ell en deia les misèries --¿o eren les desgràcies?-- del Madrid. Que els que volia fitxar li deien que no i que un que tenen se'n vol anar. Ho entenc com a opinió d'aficionat. Ara bé, molt de compte amb això de riure't del contrari. El rival s'ha de tractar amb màxim respecte. Sempre. Si l'humilies, el fas més fort. Perquè els que hi ha allà no són coixos. Ningú guanya dues lligues seguides amb una sola cama. I segur que tenen amor propi. Fa dos anys que ho demostren.

Les claus de la Lliga 2008-09

jcruyff@elperiodico.com — Fri, 29 Aug 2008 08:27:00 GMT

1. L'EUROCOPA: El triomf ha de servir per valorar el bon futbol
El triomf d’Espanya hauria de ser molt positiu per a molts clubs i per al futbol en si. Durant moltíssims anys hi ha hagut una important influència estrangera i si penses que això t’ha servit per aprendre i millorar, i que has madurat, pot ser una gran empenta. Tots sabem que aquí manen els resultats i que gairebé sempre marquen més la línia que el futbol. @MORE@Però a l’Eurocopa hi ha hagut resultat i futbol. Així, esperem que aquest any es valori el bon futbol i que, només que falli una mica el resultat, la reacció automàtica no sigui: ‘anem per l’altra banda un altre cop’. S’ha iniciat un camí, que lògicament va començar el Barça. Per alguna cosa Xavi ha estat tan important, encara que al principi per molts no ho era. Una cosa és la velocitat del joc i una altra l’excés de protagonisme, és a dir, voler fer alguna cosa especial en cada jugada. El futbol no és això. El futbol és jugar amb ritme, tenir la pilota i, quan pots, intentar alguna cosa diferent, però no per obligació.

2. EL BARÇA: El canvi era obligat. No es podia seguir així
El canvi al Barça era obligat. Aquella situació no es podia aguantar més perquè tot s’estava deteriorant. No es podia seguir així. Fa temps vaig parlar d’un canvi de cicle, i es va malinterpretar, però és que es veia venir des de lluny. Veus que hi ha molts detalls que no funcionen i saps que passarà això. No hi ha un sol culpable, n’hi ha molts. Ara, la sensació que em transmet el Barça és que s’ha tornat als inicis. Guardiola ha deixat clar que per a ell el que més compta és l’equip i no l’individu. Si un no funciona, n’hi ha un altre per entrar. Segurament, hi haurà partits dolents i gent que dirà que falta espectacle i es parlarà de Ronaldinho, però que ningú oblidi tampoc els dos últims anys. Abans hi havia molta qualitat i poc rendiment, ara s’ha de buscar una altra vegada l’equilibri.

3. L’ESPANYOL: Valverde era el tècnic idoni. És una pena
Em sorprèn que Valverde no continuï a l’Espanyol. Però és una mica la tradició d’aquí. Estàs a punt de baixar a Segona o fins i tot baixes, o has de guanyar la Lliga. No hi ha terme mitjà. Crec que Valverde ha fet un treball a l’Espanyol molt bo, excel·lent. És una pena que un tècnic que en sap, que sempre intenta jugar bé a futbol, acabi així. ¿Per què? Al gener, al febrer, semblava que havia d’arribar a Europa, tothom treia pit, i després hi va haver la baixada, i llavors s’ha de buscar un culpable. ¿Per què sempre hi ha d’haver un culpable? El problema és que com més amunt puges, més ràpid baixes. Llavors, tingues els peus a terra, el club, l’afició... No parlem de Champions, de UEFA. Pensem a disfrutar cada setmana i a veure què passa. Valverde era idoni per a l’Espanyol. Ara, s’ha d’esperar com anirà amb Márquez, però existeix el risc que li acabi passant el mateix.

4. ELS DIRIGENTS: En el futbol veig massa egoisme
És fonamental que els clubs espanyols recuperin el protagonisme a Europa, però a mi em preocupen molt els dirigents, perquè si veus el que està passant a València, a Madrid, a Barcelona, al Llevant... El futbol és un guió importantíssim per a la societat, i si els que hi són es comporten així, què pots esperar dels altres. És un mirall per als nens, per als joves. L’esport no és només resultat, és molt més seriós, i hi veig massa protagonisme i egoisme. Res a veure amb els Jocs. Allà veus les cares dels esportistes i et cau la bava. Allà hi ha il·lusió, entusiasme i molta feina.

5. EL PROBLEMA: S’ha de limitar ara el nombre d’estrangers
Als Jocs hem vist la importància dels països. Som Europa, però també som Espanya, Holanda, Itàlia... Això s’ha de mantenir. La FIFA, la UEFA, però sobretot la Comunitat Europea, han d’adonar-se d’aquestes coses i han de marcar un límit d’estrangers a la Lliga. No té res a veure amb el racisme, ni a posar limitacions a la teva feina. En el futbol s’ha de prendre de seguida una decisió sobre aquest tema.

6. EL MADRID: Està copiant el Barça amb tants holandesos
És curiosa l’aposta del Madrid pels holandesos. El que està fent una mica és copiar el Barça. Està fitxant gent del nord que té una mentalitat diferent de la del sud i que segurament sintonitza millor amb Schuster. També és una qüestió de qualitat i després hi ha un aspecte també pràctic. Si penses només en els partits de les seleccions, hi ha molta diferència entre anar a Amsterdam o anar al Brasil o l’Argentina. I, a poc a poc, el Madrid s’està traient de sobre els jugadors problemàtics.

7. CRISTIANO RONALDO: És molt bo, però és fàcil tornar-se boig
Amb qualsevol altre club, en el tema de Cristiano Ronaldo podries tenir dubtes. Però coneixent el Manchester i Ferguson, no. Si ells diuen que no se’n va, no se n’anirà. Fins i tot podrien dir: ‘mira, no et mouràs d’aquí i et quedaràs a la banqueta’. Aquí no manen els representants. I em sembla bé. Les lleis ara són molt diferents de les d’abans. Ara, els drets del jugador estan més que coberts, no són esclaus ni de bon tros. I no ho dic pels diners que guanyen, no parlo d’això. Tant que mirem el model dels EUA, i aquí el jugador no té ni veu ni vot. I tots els esportistes, fins i tot Tiger Woods o qui sigui, han de complir les normes, cuidar els patrocinadors, atendre la premsa... El que la gent tampoc entén és que Ronaldo és un bon futbolista, molt bo, hi estem d’acord. Però un noi de 22-23 anys, ¿quina educació té? I aquí al mig et tornes boig. Estan espatllant una cosa que és molt bonica perquè com vols que aquest noi es comporti d’una manera normal i sigui un exemple per als altres nens. És gairebé impossible. ¿Què deuen pensar els joves? És un mal exemple d’educació, de valors, de normes. Una vegada més, allà dalt ho estan trepitjant tot.

L'enorme experiència de Guardiola

jcruyff@elperiodico.com — Wed, 11 Jun 2008 13:11:00 GMT

Pep Guardiola ja domina els coneixements que ha de tenir el tècnic d'un club com el Barça: què representa el club, què esperen els seguidors de l'equip, com vol jugar. Coneix el vestidor i l'entorn.

No hi ha cap club igual com no hi ha cap públic igual. L'aficionat anglès vol un tipus de futbol que li és propi. I el mateix l'alemany, l'italià o l'holandès. A partir d'aquí, hi entren les diferències, els detalls. Per exemple, Liverpool i Manchester. Ciutats i públic anglès en els dos casos, però el que volen les seves tribunes de futbol només coincideix en l'objectiu final: títols, resultats. La manera d'aconseguir-los ja no té tantes coincidències. Amsterdam i Rotterdam. Ciutats i públic holandesos; però, com en el cas anterior, el gust de les aficions i, per tant, l'aposta futbolística del mateix club són molt diferents.
A Itàlia, paradigma del resultadisme, la gent accepta d'arribar-hi encara que els seus estadis no s'omplin mai. Tot i així, també tenen les seves diferències. Hi ha detalls que es veuen a la gespa que provenen de la grada. I no és la mateixa al nord que al sud. A Espanya, amb l'excepció del Barça i el Madrid, també podríem dividir el país en dos. Històricament els equips andalusos han tingut un estil diferent dels del nord. I això està lligat a la manera de ser dels uns i dels altres. ¿Què vull explicar amb això? Que en el futbol hi ha un munt de matisos a tenir en compte.@MORE@

Coses que cal saber
Què representa el teu club, a qui representa, com et presentes tu al capdavant, com tractes la premsa, el vestidor... Hi ha tantes coses que ha de saber i dominar l'entrenador d'un club de talla mundial, que, sincerament, l'apartat purament futbolístic potser ni arriba al 40%. A què vull jugar i com vull fer-ho, per a qui estic jugant, qui m'estarà veient, què se suposa que s'espera de mi i dels meus... Sense adonar-te'n, ja entres en el 60% restant d'aquells coneixements que ha de tenir un entrenador en segons quins clubs, més enllà de l'elecció d'un onze titular.
Dono per entès que a Guardiola difícilment l'agafarà per sorpresa aquest 60% de coses no tan futbolístiques. Pel que fa a l'altre 40%, el que inclouria l'apartat més tècnic --com entreno, a què jugo i amb qui jugo--, jo no cauria en l'error de sentenciar-lo d'entrada.
Els seus pecats, sembla ser, són la joventut i la inexperiència. Molt bé. ¿Algú em pot explicar què és experiència i què no? Experiència de vestidor, què és pressió, què és un partit important, quin peu calça l'entorn... Si has viscut tot això com a jugador, la teva experiència és enorme. Deien el mateix de Rijkaard i Van Basten quan van arribar per dirigir la selecció holandesa. De Van Gaal, no. ¿I sabeu què? Aquests dos joves i inexperts van classificar Holanda per a la fase final a la qual optaven. El veterà i expert va deixar Holanda fora del Mundial.
Canvi d'entrenador... ¿canvi d'estil futbolístic? ¿Perquè fa dos anys que no es guanya res? ¿I els dos anys anteriors? Dues Lligues, una Champions. Si parlem de manera de jugar, allò va ser de pel.lícula. ¿Qui es queixava llavors? Ningú. ¿I si provem de canviar? I jo em pregunto per què. ¿Només per provar- ho? Una cosa és la manera de jugar i l'altra, la tàctica. Tàctica és fer una variació un dia. Poso Messi o Iniesta d'extrem esquerre. Són tan diferents que, fins i tot jugant amb un extrem esquerra en els dos casos, elegir-ne un o l'altre condiciona tot el meu equip amb la mateixa manera de jugar.

Prestigi i respecte
¿Canviar de manera de jugar? ¿Per dos anys sense res? Els últims 20 anys s'han guanyat més títols que els 40 anteriors. Els últims 20 anys t'has guanyat un prestigi i un respecte molt superior al que tenies abans. I ho has fet amb un estil que et fa reconeixible i admirat. Mal aplicat és ineficaç, previsible, vulnerable i fins i tot resulta tediós. Ben aplicat, combina diversió i rendiment.
¿Deixem que tot se'n vagi en orris per dos anys dolents? Rijkaard va portar el vestidor d'una manera, a la seva manera, i va funcionar tres anys... i dos no. ¿Tot horrorós? No, pel que sigui, la gent s'ha passat en aquestes últimes dues campanyes. Rijkaard segueix sent el mateix de fa cinc anys. És l'únic al vestidor que s'ha mantingut fidel a si mateix. Molts dels futbolistes no poden dir el mateix. Només s'ha de mirar què feien fa tres anys i què han fet després.
Tot entrenador necessita una plantilla en què tots treballin junts en tots els sentits. Rijkaard no ha canviat per empitjorar. Però sí que ho han fet molts dels qui ha tingut a les seves ordres. Pitjor per a ells. Han perdut crèdit i també respecte. Rijkaard, no. El que desperta la seva persona és una barreja de respecte i d'admiració. Dubto que ningú en pugui parlar malament. Ha respectat, respecta i respectarà sempre els contraris. Ni una paraula dolenta per a ningú. Ha representat el club d'una manera impecable. I tot això, simplement sent fidel a si mateix. Malgrat tot, en un moment o un altre, acaba passant una cosa: hi ha un final.

Els tennistes de la Davis, ignorats

jcruyff@elperiodico.com — Sun, 18 May 2008 15:10:00 GMT

¿Com pot ser que el president de la federació de tennis, Pedro Muñoz, no escolti les recomanacions dels seus jugadors de cara a l'eliminatòria de la Copa Davis davant dels EUA? Em rebel.len aquestes situacions.

La final de la Lliga de Campions entre el Manchester United i el Chelsea a Moscou, la llista de Luis Aragonés per a l'Eurocopa d'Àustria i Suïssa, la construcció d'un nou projecte esportiu al Barça... El futbol acapara gairebé sempre la meva atenció. És el meu esport, però per sobre de tot em considero esportista. Sento i penso com a esportista. Per això em rebel.len els casos que atempten contra els esportistes. Aquesta setmana aparco la pilota de futbol per denunciar una cosa que trobo absolutament escandalosa: el cas del president de la Federació Espanyola de Tennis, Pedro Muñoz.

¿Com es pot tenir tan poca idea i tan poc respecte pels esportistes? Poca idea perquè no escoltes els que han de jugar. Poc respecte perquè et passes els seus arguments pel forro. ¿Com es pot fer tan flac favor al teu propi esport? Tot esportista vol aprofitar al mà- xim els mitjans de què disposi per acabar victoriós. I com més amunt estàs, tot està tan disputat que són els petits detalls els que marquen la diferècia. Si els tens però no els veus i no els aprofites, és el teu problema. Però si veus aquests detalls, els vols aprofitar, i és el teu mateix president qui t'ho impedeix. És per deixar-ho córrer. @MORE@

Detalls importants
De detalls a favor teu per tenir en compte en el món de l'esport n'hi ha molts. En el futbol, per exemple, jo feia tallar la gespa al matí del dia en què hi havia partit i després el feia regar. Això anava en benefici del meu equip pel tipus de futbol que practicava. En el golf, el vent i la humitat de l'aire, ser al costat del mar o de la muntanya, et condiciona l'elecció d'un bastó o un altre. En el billar, la temperatura de la taula i de les boles és determinant. Són detalls que han de tenir en compte i sospesar els esportistes, mai els directius, perquè ells no són els que juguen.

En el cas del tennis, els detalls, i per tant, que tinguis o deixis de tenir tu el teòric avantatge, surt de l'elecció del tipus de superfície, de pilotes, i altura o no de la pista en què jugaràs. I això ho dominen els esportistes, els que han de sortir a jugar, no els directius, que s'ho miren des de la grada.

Si els teus jugadors de tennis et diuen que és millor competir a nivell del mar no és per capritx. Evidentment. És perquè són esportistes. Perquè, per sobre de tot, volen guanyar. Tan senzill com això. Volen vèncer o tenir el màxim de possibilitats, legals, per aconseguir-ho. Tu no t'hi pots negar per qüestions eco- nòmiques. Perquè et retrates. Perquè primes els diners per a tu, no per a ells, i amb això poses en perill el principal: l'èxit esportiu, la victòria. A més, tractant-se de tennis, el cas encara és més flagrant. Els jugadors, en desconec la classificació en el circuit encara que és evident que són entre els millors del món, guanyen un munt de diners ja no al mes, sinó a la setmana.

Com en tots els esports, uns més que altres, però en el tennis em sembla que qualsevol jugador que estigui entre els 100 primers pot viure, i molt bé, d'aquest esport.

No tot són els diners
Per tant, les seves inquietuds no són econòmiques. ¡Si per a la Davis potser fins i tot hi anirien de franc! Si van a l'e- quip nacional, tractant-se del tennis l'equip de la Davis, no és per diners sinó per simple orgull personal o per defensar el seu país.

Volen ser-hi, volen jugar contra els Estats Units, volen posar en joc el seu prestigi i volen guanyar i fer-ho a la pista, l'hàbitat on es mouen més bé. I saben que no és el mateix jugar contra els americans en pista ràpida que en pista de terra. Ni fer-ho amb aquestes pilotes o amb aquelles altres. Ni fer-ho a nivell del mar o no. Més lent, més ràpid, més amunt, més avall... Tot és tennis, però els detalls sí que compten quan ets al màxim nivell.

Com a esportista intentes treure el teu avantatge, aquest percentatge petit que potser no és res, però que potser ho és tot, i arriba el teu president i t'obliga a fer una altra cosa. Perquè sí, perquè ho mano jo. Per quatre duros. Jo no en sé la xifra, deu tenir uns quants zeros, però tenint en compte el que guanyen els tennistes professionals, setmana sí, setmana no, deuen ser quatre duros.

Èxit o fracàs
En el futbol, la diferència està en aquest mig segon que arribes abans. La diferència està en pal i a fora o pal i a dins. ¿Qüestió de sort? No, qüestió d'arribar mig segon abans a la pilota, al regat, a la passada, a la recuperació, al xut...

En el tennis d'elit, al mà- xim nivell, la diferència són mil.límetres, ni tan sols cen- tímetres. Pilota a dins o pilota a fora per mil.límetres. El president de torn pot guanyar 10 jugant a Madrid i cinc jugant en un altre lloc a nivell del mar. ¿De què et serveix? Entre aquests 10 i aquests cinc potser et surten aquells mil.límetres. Pilota a dins o pilota a fora. ¿Quan hi ha eleccions en aquesta federació?

Jo no prenc decisions, són d'altres

jcruyff@elperiodico.com — Sun, 04 May 2008 14:24:00 GMT

Els tècnics del Barça han de prendre ara decisions de forma freda i sense cap component emocional. Això és per als aficionats. El que es demana i exigeix és rendiment. Aquest és el barem a seguir.

Analitzar i prendre decisions. I d'aquestes, intentar minimitzar l'error, que sempre n'hi haurà algun. Analitzar sempre sense emocions. Aquesta és la tasca que li toca al Barcelona els pròxims mesos. El futbol és emoció, sens dubte. Això ho sabem tots. Però la reacció emocional ha de quedar sempre per als aficionats, mai per als que tenen la capacitat de decidir. Per a ells no hi ha d'influir res. Ni color. Ni amics. Ni noms... Res de res.
L'aficionat, i per descomptat també la premsa, reacciona només sobre el que ha passat. Dos anys sense títols, és cert. Hi ha garrotades per a tots. És així i s'accepta. La llista del que no ha funcionat és tan llarga i hi apareixen tants implicats, que, des del costat negatiu, ara tot sembla meridianament clar.@MORE@ Tant, que les decisions que cal prendre ara com ara són senzilles de tan evidents.
Però una cosa és reaccionar sobre la marxa pel que ha passat i una altra de molt diferent tenir la capacitat de preveure què et pot passar. Fa dos anys, després de la consecució de la segona Lliga i la Champions de París, les decisions que s'havien de prendre en aquells moments de glòria sí que eren difícils. Ara, no. Les decisions difícils es prenen quan tot sembla anar de cara i tens la sensació que no s'acabarà mai. Però sempre s'acaba.

Decisions, no emoció
I han de ser decisions sense emoció. ¿Impopulars? Digueu-ne com vulgueu, però quan el vent bufa a favor és quan has d'estar més fi i més atent per prevenir, per avançar-te al que et pugui passar. Ara les decisions es prendran partint del que ha passat, no del que pensaves que et podia passar. En això hi ha la gran diferència entre avançar-te als possibles problemes i topar-te un dia de cara amb ells.
Que consti per endavant que, a mi, aquesta faceta d'analitzar el que tens i el que et falta, analitzar on ets, d'on véns i on pots anar a parar, és la tasca que més m'agrada. Veure, analitzar i prendre decisions. Sempre m'ha agradat. Però ara, en contra del que molts puguin pensar, les decisions les prenen d'altres. No jo. Jo no decideixo, són uns altres. Hi insisteixo.
En el seu dia, i d'això ja en fa més d'un any --escrit està--, vaig apuntar que el cicle d'aquest Barça arribava al seu final. Em van qualificar de boig. No obstant, les decisions que es van prendre --i que jo no compartia-- van anar anunciant una altra cosa. Respectable i fins a cert punt comprensible. Respectable perquè els que es juguen el càrrec són uns altres, no jo. I comprensible perquè les decisions impopulars espanten. I més quan tot sembla anar de cara. I més encara quan l'experiència dels que decideixen, del primer a l'últim, és més aviat curta.
Les qüestions esportives, sempre per als tècnics. I al Barça fins i tot ho sembla. I dic que només ho sembla perquè, si s'hagués plantejat la sortida de segons quins jugadors fa dos anys, la junta s'hauria posat les mans al cap. I són els mateixos als quals ara no posaran cap dificultat perquè surtin.
La qüestió, una vegada més, no és com soluciono el que no va bé, que ja és això, sinó què puc fer per avançar- me als fets. En aquesta qüestió hi ha el gran què. ¿Culpables? Aquí hi ha devoció per aquesta paraula. És un qualificatiu que li agrada a tothom: aficionats, directius, periodistes.... Tothom. Han passat un munt de coses que no haurien d'haver passat mai. Però els uns i els altres ho han permès. A l'acabar la temporada és l'hora de les conclusions finals.

Anàlisis bimensuals
Però no hem d'oblidar que durant el curs toca fer anàlisi cada dos mesos. Però per a això has de saber on has de mirar. Quan es dóna el cas que tot el que t'arriba t'és nou, perquè només has conegut les coses anant bé, només veus el problema quan el tens literalment a sobre. I llavors ja vas massa tard.
Anàlisi cada dos mesos, és a dir, quatre o cinc vegades per temporada. Així estàs a sobre de tot i de tots. Què fa aquest, com funciona, com està en la seva vida familiar, quina influència té en la seva feina... Per jugar tants partits amb un rendiment continuat són molts els detalls que hi influeixen. Però no et serveix de res el control, l'anàlisi, si després no hi ha decisions en consonància amb les conclusions a què arribes. Per impopulars que siguin. Per això insisteixo en l'emoció zero a l'hora de prendre-les.

Sumar, no restar
Una última cosa. Per més decebut que estiguis, xiular ara el teu equip durant el partit no és intel.ligent. Sé que la gent reacciona emocionalment, però els mateixos que ara xiulen i treuen mocadors també volen que el seu equip jugui la Champions l'any que ve. I així es resta, no se suma. Per a la setmana que ve em reservo dos temes. La figura de l'entrenador i el canvi o no de sistema de joc.

Imposar l'estil propi

jcruyff@elperiodico.com — Sun, 27 Apr 2008 13:22:00 GMT

Estic convençut que demà pot ser un gran dia per als barcelonistes. Però per aconseguir-ho el Barça haurà d'imposar l'estil.

Tant si arribes a la final de Moscou com si no, el partit de demà a Old Trafford marcarà la convivència a Barcelona, i al Barcelona, fins al final de temporada. Si caus, ¿què et queda? En el millor dels casos, intentar assegurar el segon lloc de la Lliga. En el pitjor, no caure més avall del quart lloc. I això, més enllà dels temors d'alguns, estic convençut que no passarà. El Barça, amb final de Moscou o sense, no acabarà més avall del quart lloc. @MORE@

El partit de Riazor no és referència de res. A tres dies vista del "partit" entenc que et deixis mig equip titular a Barcelona. I que l'altre mig jugui poc o gens. I que et plantis a Riazor amb un onze que no és l'equip tipus i que en surtis escaldat. Però una cosa és fer- ho quan falten 72 hores per jugar-te una final de la Champions i una altra de molt diferent continuar fent el mateix d'aquí fins al final.

Si demà caus a Manchester, fixos, dubtosos i descartats --proporcionalment de més a menys-- hauran de competir sí o sí per no fer més el ridícul del que ja l'han fet a la Lliga. I els que hauran d'estirar el carro seran els fixos. Si demà elimines el Manchester, tens cinc partits en tres setmanes. Quatre de Lliga. ¿Tres setmanes reservant aquest i aquell pel fet d'haver arribat a la final de la Champions? Segur que no. Hauràs de fer exactament tot el contrari.

La rutina de jugar
Per preparar bé un partit el més important és jugar partits. I no hi ha manera més senzilla per estar en forma que jugant. La rutina dels que juguen més és jugar, no descansar en excés. I encara menys clavar-se una aturada de tres setmanes. I només si no hi ha res en joc en l'última jornada (Múrcia) entendrem que es pugui repetir la història de la Corunya.

Fixos, dubtosos i descartats. A aquestes altures de la temporada, els tècnics ja saben de quin peu calça cadascú. Els fixos són clars. També els descartats. Però la llista dels dubtosos encara balla. Aquesta sempre balla fins a l'últim dia. I els interessats ho saben. O ho intueixen. Jo, si fos ells, intentaria sumar en lloc de restar. Cinc partits en tres setmanes que dissiparan els possibles dubtes que hi hagi. Posem per cas que arribes a la final de Moscou. Posem una xifra de dubtosos ara: set, per dir alguna cosa. Set que poden ser cinc si guanyes la final. O set que poden ser 10 si la perds i a sobre no dónes la talla en la resta de partits de Lliga. Si saps que t'hi pot anar sortir del Barça o quedar-t'hi pel que facis en els pròxims cinc partits és de necis desaprofitar l'ocasió i no donar el màxim d'un mateix.

El partit de demà és una altra història. Un cas aïllat. A Old Trafford no hi ha favorit. I sí una pilota en joc. I mentre tu la tinguis i juguis a la teva manera, ells difícilment faran res. Les normes bàsiques que cal seguir són les mateixes que a l'anada al Camp Nou: res de tonteries (tipus mans i penal com va fer Milito), res de perdre pilotes horitzontals (Iniesta en va perdre una i gairebé costa un gol o un penal i expulsió) i res de tancar-te. ¿Por que surtin com feres? Si tu tens la pilota, les feres acabaran traient la llengua. Si tu tens la pilota, la passada i el toc sempre cap endavant, no cap al teu porter. Si l'endarrereixes a Valdés i aquest la treu d'una puntada de peu, la pilota serà gairebé sempre per a ells i hipotecarà el teu joc de posició.

El ritme de la pilota
¿El Barça pot jugar a Manchester com ho va fer al Camp Nou? És a dir, ¿jugant gairebé sempre en camp rival, tocant, pressionant i robant? No només pot, sinó que ho ha de fer. Però millorant, i molt, en un aspecte: el ritme de pilota. Perquè això determina la profunditat i els espais que et crees. Desconec si Ferguson anirà directament a buscar el partit o si sortirà amb precaucions per anar madurant el matx. Amb un empat a zero de sortida tot és possible. ¿Massa defensiu a l'anada? Jo crec que el Barça va caure en la trampa. Tan enrere, Ferguson va aconseguir dues coses: minimitzar la possibilitat de concedir llançaments de falta al caire de l'àrea i crear una falsa sensació de domini local.

Flotant, no pas entrant, el Manchester va invitar els de Rijkaard a rebre, aixecar el cap i tocar una, dues, tres, quatre, cinc vegades abans de deixar-la anar. I així de l'un a l'altre. I així tot es va tornar més lent, sense espais, i per tant, més fàcil de defensar. El grau màxim de la tècnica no és tocar-la cinc vegades, sinó tocar-la una, dues màxim, i deixar-la anar.

Si abans de l'anada ja creia en el respecte del Manchester al Barça i que les possibilitats, com a mínim, eren les mateixes per a uns i per als altres, ara estic convençut que, si es fan les coses bé --perdó, molt bé--, demà pot ser un gran dia per als barcelonistes. D'entrada, ja surts amb dos resultats a favor teu, la victòria i l'empat amb gols. Però per aconseguir-ho el Barça haurà d'imposar l'estil que li és propi. Tota la resta serà encomanar-se a la sort.

A només tres partits d'un títol

jcruyff@elperiodico.com — Sun, 20 Apr 2008 16:28:00 GMT

La Champions és una altra història. No hi ha millor motivació per a un jugador que jugar aquest torneig. I si estàs a tres partits de guanyar-lo, millor. Si el Barça fa el que sap, té possibilitats d'estar a Moscou.

Per més ensopegades del Barça a la Lliga, per més que la llenci literalment per la borda, el meu pensament no canvia: Europa és una altra història. Una altra competició. I una altra mentalitat a l'hora d'afrontar-la. Demà passat, Barça-Manchester United. Hi ha eliminatòria. N'estic convençut. N'hi haurà sempre que es facin les coses bé. O el que és igual, sinó es cometen estupideses.
En contra del que la gran majoria pot pensar ara mateix, els homes escollits per jugar tenen talent i arguments futbolístics ja no per contrarestar els anglesos --el millor de tots els equips de la Premier--, sinó per imposar-se a ells amb un estil de futbol que els és, com a mínim, poc habitual. No es tracta d'inventar res. @MORE@Possessió de pilota i joc de posició. I defensar cap endavant. No pretenc que tothom jugui de la mateixa manera. Cada club, cada país, cada cultura, té les seves pròpies senyes d'identitat. Si el Manchester United té Cristiano Ronaldo, el Barça té Messi. Si l'equip de Ferguson té Rooney, el Barça posseeix Etoo. Si el conjunt d'Old Trafford compta amb Tévez, el Barça té Bojan, Henry. ¿Scholes?
Iniesta. ¿Rio Ferdinand? Milito. A talent individual, empat tècnic.

Imposar l'estil
La qüestió consisteix en qui serà qui imposi el seu estil a qui. Pel que fa al Barça, talent individual tant com sigui possible, però els uns i els altres interactuant com un equip. Sense equilibri d'equip, la genialitat individual --Messi inclòs-- pot no ser efectiva. Ningú ha de fer la guerra pel seu compte. Ni tan sols si el partit es posa lleig, difícil. Fins i tot llavors s'ha de jugar com un equip i s'ha de pensar que no tot s'ha de resoldre al Camp Nou. És un duel a doble eliminatòria. No ho hem d'oblidar mai.
L'equilibri de l'equip, des de l'òptica blaugrana, ha d'anar enfocat sempre a dominar el joc. En altres paraules, la pilota la tinc jo, no cometo estupideses en les passades horitzontals i marco els temps. I ho puc fer sempre que domini el joc de posició, que és fonamental no només quan tens la pilota, sinó sobretot quan la perds.
He explicat moltes vegades el concepte de defensar cap endavant. Moltes, però perquè hi hagi eliminatòria --no dic passar sí o sí, dic que hi hagi possibilitats de passar--, resultarà bàsic aplicar aquesta manera de defensar cap endavant. En altres paraules, jugar amb totes les línies avançades. La defensa, lluny de la pròpia porteria. Els centrecampistes, trepitjant més temps el camp rival que no el propi. I els davanters, a sobre de la defensa contrària i, si pot ser, obrint el camp amb dos homes de banda. El concepte, molt holandès, és senzill. ¿On té tot el talent el United? De mig camp cap endavant. ¿On estan els seus pitjors futbolistes? A la línia defensiva. I per pitjors em refereixo a tècnicament menys dotats, no menys forts físicament.
Per tant, si saps que els pitjors jugadors de l'equip rival són els que juguen al darrere, pressiona'ls. Una bona pressió provoca errors en les passades del contrari precisament perquè estan poc dotats per a aquest joc. Per tant, un robatori de pilota. I per tant, el teu rival comença a tenir problemes. És fàcil de dir i molt difícil d'aplicar. Cert. I fer-ho bé implica una bona organització d'equip o el que jo anomeno joc de posició. Entra en el seu joc, perd pilotes tontament, entra en el xoc i tindràs un partit d'anada i tornada. En aquesta situació, estàs mort.

La millor motivació
¿Tot a una carta? ¿Blanc o negre a la Champions? Sí i no. Sí, perquè hi ha un títol a tres partits. I el més gran a nivell de clubs. Si això no és motiu suficient perquè cada individu ho doni tot i una mica més, bona nit i tapa't. El rival, la competició, la transcendència... Res del que s'ha fet prèviament, per malament que hagi estat, ha de tenir continuïtat en aquestes semifinals. Això sí, farien bé els uns i els altres d'aplicar-se l'objectiu de mínims a la Lliga. Només queden cinc jornades. ¿Es pot fer pitjor que últimament? És possible, però és improbable. I l'objectiu de mínims no és cap altre que assegurar la plaça directa per a la Lliga de Campions.

Val més anar directe
¿Et mareja veure el Madrid allà a dalt, amb el títol virtualment a la butxaca? Doncs llavors mira el Vila-real, amb qui ja t'estàs jugant la segona plaça. Ja sé que hi ha molts partidaris de quedar tercers --o quarts, això tant és-- per així planificar un estiu i una pretemporada diferent. Molt bé, que s'entrenin molt i ràpid per afrontar l'eliminatòria prèvia que dóna accés a la pròxima Champions. ¿Molt bé? Alerta amb els accidents. Acostumen a passar en el futbol. I perquè no hi hagi sorpreses, sempre val més evitar-les. Jo prefereixo ser primer o segon. I la participació a Europa, assegurada.

El United també tem el Barça

jcruyff@elperiodico.com — Sun, 13 Apr 2008 13:39:00 GMT

La mentalitat del culer és gairebé sempre pessimista. Ara ja està pensant en els gols que ens marcarà el Manchester United. Però l'equip d'Alex Ferguson també pensa que el Barça és molt fort.

El Barça no hi té res a fer. El Manchester United ens clavarà una pallissa... Sembla el concurs per trobar qui la diu més grossa. A veure qui és més pessimista. Sé que pensar així és molt del culer. A la balança hi pesa més la part negativa que la positiva. Per si serveix d'alguna cosa, no comparteixo aquesta opinió. ¿Que ens clavarà una pallissa? ¿Per què? No té cap explicació. Per poc bé que es facin les coses, el Barça té, com a mínim, les mateixes possibilitats que el United d'arribar a la final. @MORE@

És que són molt bons. És veritat. Ho són. Dels tres anglesos de semifinals, per mi el Manchester és el millor de tots tres. És que corren molt. Compte amb aquesta afirmació. El seu estil de futbol --el de tots els anglesos-- dóna una falsa sensació que corren més que ningú. D'entrada, perquè malgrat tenir majoria d'estrangers a les plantilles, conserven la filosofia de pilota llarga i córrer un esprint de 40 metres. Molt vistós. Així exploten que hi hagi grans espais de mig camp cap endavant. Si juguessin habitualment en camp contrari, aquests espais serien molt més petits.

Després encara hi ha un altre detall. Tan bon punt perden la pilota i l'equip es replega, un mínim de dos dels seus davanters no defensen. I el que no cremen defensivament, ho exploten en accions d'atac. I els puc assegurar que cansen més molts esprints de 10 metres que pocs de 40, perquè de l'un a l'altre hi ha temps per descansar i respirar una mica.

Partit alliçonador
El Liverpool-Arsenal de l'altre dia va ser alliçonador. Armat enrere en el primer temps, el Liverpool va deixar que l'Arsenal toqués i toqués. No marcaven a sobre, sinó a dos metres. A la segona part, canvi de registre. El Liverpool va passar a marcar home a home. Sensació de pressió enorme, i en aquest punt ni els uns ni els altres l'encertaven a fer més de dos tocs seguits. D'aquí ve aquesta sensació que corren més que ningú. Perquè del no control del joc de posició en sorgeix el descontrol i a partir d'aquí trobem aquests partits d'anada i tornada. Fantàstic per a l'espectador. Però ho fan en guerres individuals que semblen col.lectives perquè allà ningú reserva res.

Jo ho veig d'una altra manera. Tot i reconèixer la seva entrega, a un equip anglès que pressiona i busca la passada llarga el pots desactivar tenint la pilota i movent-la ràpid. I si saps que treuen petroli d'un robatori de pilota i una sola passada en llarg, ja saps on has d'estar atent: a la teva passada horitzontal. Assegurar-la.

Igual que dic que dels tres anglesos el Manchester és el millor, estic absolutament convençut que ells pensen exactament el mateix del Barça. Que de tots els semifinalistes, els blaugranes són els més forts. I els que poden jugar més diferent del que ells estan acostumats. I molt diferent, també, de l'Arsenal, de qui molts diuen que té molta cosa del Barça. S'hi acosta pel que fa al bon tracte de la pilota, però més enllà del talent ofensiu d'Adebayor, l'Arsenal no té una cosa que sí que té el Barça: gent de banda. Gent que pot obrir el camp, crear espais i jugar-se-la en un un contra un. Aquí Messi és diferent de tots, Bojan, un talent en progressió, i Dos Santos, un recurs interessant.

Cuidar el millor
Per cert, respecte als mocadors de l'altre dia en el canvi de Bojan, dues coses. Primer, els canvis es fan pensant en alguna cosa, no per capritx. És que va treure el millor i va deixar Henry i Etoo, que estaven molt pitjor... Precisament aquest era el canvi. Amb l'eliminatòria resolta (2-0 en el global) és un encert mimar el que està millor (Bojan) perquè necessitaràs que segueixi així. I en el futbol hi ha una llei no escrita: si no has de remuntar res, si no perilla el partit, no fas sortir el que no té el dia. Perquè això mina més la seva confiança.

Un últim apunt sobre la final de Copa de demà passat. M'omple d'orgull que molta gent a qui aprecio i que he tingut al meu costat estigui implicada en la possibilitat de guanyar un títol.

Final entre amics
Em resulta impossible escollir entre Getafe (Laudrup i Milla) i València (Koeman, Bakero i Bruins), però més enllà del que doni de si el partit i el resultat final, el mèrit de tots és gran.

En el cas de Koeman i els seus, arribar a un equip amb la temporada iniciada i amb una situació convulsa no és l'ideal, però és allà. En el cas de Laudrup, el seu mèrit és encara més gran. Perquè suplir un que ja ho ha fet bé (Schuster) és més difícil que arribar-hi per remuntar el vol. Pel futbol del seu equip, per com està promocionant aquest esport a través del seu estil, tinc una cosa clara: el Getafe es pot quedar sense títols --només faltaria que hi estigués obligat--, però amb aquesta campanya Laudrup podrà anar on vulgui. Graduat i amb matrícula.