Les claus de Johan Cruyff

Competició falta al respecte a Guardiola

jcruyff@elperiodico.com — Mon, 15 Mar 2010 03:57:00 GMT

Guardiola és un exemple pel seu comportament. És respectuós, i si s’equivoca ho admet. El que no és admissible és la mentida i més quan hi ha proves. El Comitè de Competició li ha faltat al respecte.

La figura de l’entrenador no es limita a triar 11 homes per sortir i jugar. Ni tampoc a la manera com els farà jugar. Pot guanyar o perdre, però l’autèntica essència de l’esport és una altra. I va més enllà de les obligacions de tot entrenador professional. D’ell, de la seva manera de ser i d’expressar-se, se’n deriva la transmissió de molts valors. Si ets respectuós i educat, et mereixes un tracte igual. I si t’avala la teva trajectòria, encara més. ¿Poden expulsar Guardiola en un partit? I tant que sí. Els viu amb absoluta intensitat. ¿El poden expulsar faltant a la veritat? No, si el que els àrbitres consensuen en l’acta del partit és mentida. I si Guardiola diu que en el que s’hi diu s’ha faltat a la veritat, jo me’l crec. @MORE@

I me’l crec perquè sempre ha fet gala de serenitat i sentit comú. Si actues amb respecte, et mereixes respecte. Si ets correcte en la forma per explicar el fons, et mereixes, com a mínim, el benefici del dubte. Exactament el que no ha tingut amb ell el Comitè de Competició. Ni abans els àrbitres d’aquell Almeria-Barça. El Pep ja sap que el seu equip no deixarà de marcar un gol perquè ell estigui un dia a la grada en lloc de la banqueta. El problema, o més ben dit, la injustícia, no és aquesta. Si tu saps que la base argumental que et porta a la sanció és mentida, tu, com a entrenador, ja no del Barcelona, sinó com a exemple de comportament per a molts, no ho pots passar per alt.

La tele no enganya

L’àrbitre es pot equivocar en un penal. El seu assistent pot fer el mateix en un fora de joc. Però si ja és greu per si mateix que posin en la seva boca coses que no ha dit, la determinació del comitè per mantenir la seva sanció cau en el més absolut dels ridículs. Perquè els membres del comitè, com jo, han vist per la tele la transcripció de les seves paraules. Perquè ells, com jo, han vist la magnitud dels seus escarafalls. ¿Així recompenses la seva educació i diligència envers tothom? La majoria de les vegades sentint-ho. D’altres, m’imagino, forçant-se a si mateix per seguir en aquella línia de ser educat i respectuós. Ell, que és un exemple per a grans i petits, castigat faltant a la veritat. O més ben dit, obviant-la tot i haver-hi proves gràfiques. Com a comitè, un error enorme. Tenia l’oportunitat de tornar el respecte a qui se’l mereixia i l’hi prens cometent una injustícia. Enhorabona.

Abans dels partits de la Champions, la UEFA s’esforça a recordar-nos la paraula respecte. És un dels seus grans lemes. Fantàstic. Llàstima que després uns altres se’l saltin a la primera oportunitat. Tacar la imatge de Guardiola és, en aquest cas, molt greu perquè es fa faltant a la veritat. I més greu encara perquè castigues algú que és un exemple per als xavals. Els joves ho absorbeixen tot. Les coses bones i les dolentes. I en funció dels valors que els transmetin, el seu comportament serà un o un altre.

No hi ha dret. Guardiola és un senyor amb tothom, àrbitres inclosos. Ho és com ho era Rijkaard. Homes que, per trajectòria, per manera de ser i de comportar-se, si es queixen no és per capritx.

La setmana passada no tot es va resumir en l’eliminació del Madrid a la Champions. En aquesta mateixa competició, vam viure un exemple de respecte brutal. Old Trafford. Manchester-Milan. Beckham tornava on havia estat casa seva amb la samarreta de l’equip visitant. Va començar sent suplent i, al saltar al camp al segon temps, la gent el va ovacionar. I quan va tocar la primera pilota, va passar a ser un jugador rival. Aquí la resposta en un cas similar em temo que hauria estat una altra de molt diferent.

L’exemple dels Jocs

Un altre exemple d’esportivitat el vam veure a la final d’hoquei gel dels Jocs Olímpics d’Hivern. Canadà-EUA. Xiulaven la final dos àrbitres canadencs. La prova que estem molt lluny de la normalitat en el futbol. I més aquí, on si es pot dubtar, es dubta. Si es pot pensar malament, es pensa pitjor. I si et pots mofar del rival per les seves desgràcies, doncs a petar-se de riure. Jo no he vist ni sentit cap futbolista o entrenador que s’hagi deixat portar per la mofa que ha comportat l’eliminació del Madrid. Celebra els èxits dels teus, però vés amb compte a celebrar els errors dels altres perquè un altre dia et pot passar a tu.

Girar full guanyant

¿Afectarà això el Madrid a la Lliga? Em sorprendria. Perquè un esportista, i els futbolistes ho són, saben quan han d’oblidar una cosa. I es gira full guanyant el següent partit. I els que el segueixen. L’únic problema que hi veig és que es queden amb massa gent a la plantilla per molt pocs partits. Els 12 de Lliga que els queden. Impossible tenir-los no tots contents, sinó una majoria. Això sí, perquè allà hi hagi pressió, tu els has de posar pressió. I això passa per serrar les dents. Riure, que riguin uns altres. Si no, estàs mort. Qüestió de respecte. I de sentit comú.

Alguns no acaben de donar la talla

jcruyff@elperiodico.com — Mon, 08 Mar 2010 08:03:00 GMT

El pitjor de dissabte és que hi ha uns quants jugadors que no estan al seu nivell, cosa que perjudica el col·lectiu. La part bona va venir amb la reacció amb un menys i el marcador en contra. Senyal que es pot fer si es vol.

Comencem per l’ampolla mig plena. El canvi de líder no canvia res. No, si la referència és únicament el Madrid-Barça del Bernabéu. Arribant-hi amb dos punts més o igualats, és el mateix. L’empat o la victòria et faria campió i la derrota, no. Això, en el supòsit –que ja és suposar– que els uns i els altres sumessin després els mateixos punts fins al final. @MORE@

Ara, l’ampolla mig buida: o espavila molt i immediatament el Barça –i no tan sols alguns jugadors, sinó molts– o fer números no servirà de res. No, perquè queden cinc partits abans del clàssic i set després. Dotze enfrontaments que seran impossibles de guanyar si es repeteixen actuacions individuals i rendiment col·lectiu com dissabte a Almeria. I el pitjor és que no és un fet aïllat. Al llarg de la temporada ja són diversos els partits en què el campió de tot no ha estat ja no a l’altura de la glòria aconseguida, que ni fa falta ni és cap obligació, i en canvi sí que està acreditant l’absència d’un rendiment mínimament estable. I per rendiment no em refereixo a punts sumats fins avui, perquè el Madrid ha hagut de recórrer a uns números globals dels millors de la seva història per, com a màxim, estar igual que el seu rival gairebé en tot.

Per rendiment em refereixo a nivell futbolístic i al que se’n deriva. Això és el que em preocupa, no els números ni les càbales numèriques. Si s’hagués estat mínimament bé a Almeria, o al Calderón, o a Pamplona, o a San Mamés, ara mateix aquest Madrid, percentualment un dels millors de la història, estaria lluny.

Reiteració d’errors

Els han estirat les orelles en diverses ocasions. I no n’aprenen. Atlètic, Racing, Stuttgart... Després de tres mals partits, completen un bon matx davant el Màlaga. Venint d’on venien, aquell dia van córrer tots. S’oferien tots. I amb criteri. Poc o molt, tornada als orígens. Els bàsics. Bon joc de posició, ràpida circulació de la pilota. I molts espais generats com a conseqüència de tot allò anterior. I sense Henry i amb Ibrahimovic, ara mateix la diana preferida per explicar tanta disfunció col·lectiva.

L’entrenador pot parlar i parlar bé fins demà. Pot posar exemples, assenyalar aquest o aquell, dels seus i dels rivals, però si després els seus futbolistes no s’apliquen en les qüestions bàsiques –joc de posició i ritme de pilota– arriben els problemes. ¿Va estar molt bé l’Almeria? Ordenat en la fase defensiva com ho estan tots, tots els equips. Des de Primera fins a Segona B. Mou-te lent i mou lenta la pilota i defensivament fas mitja feina al rival. L’altra mitja la posa el simple ordre al darrere.

A això sumeu-hi diversos errors individuals i ja teniu el perquè dels dos gols encaixats a Almeria. El primer de córner, sí, d’un córner que no havia d’haver arribat mai si no hi hagués hagut abans un regal flagrant en la sortida de la pilota, sense cap tipus de pressió del rival. I el segon –¡quina mala sort!– un gol en pròpia porta. Una acció desgraciada, sens dubte, però que no s’hauria donat mai si no hi hagués hagut indolència en la pressió blaugrana.

Accions que delaten

No és per res, però el gol arriba després d’un fora de banda del Barça al camp rival. I arriba no per una passada màgica que ho trenca tot, sinó per la indolència a l’hora d’intentar fer bé la pressió a la zona mitjana. Dues passades còmodes, pràcticament laterals però sense cap tipus d’oposició, i obrint simplement a la banda, pam, centre tovet, rebuig desafortunat i a dins. I en els dos casos, ni Henry ni Ibrahimovic hi van tenir res a veure.

La reacció de l’equip després de quedar-se amb 10 i amb el marcador en contra convida a ser optimistes. Però a la vegada delata els futbolistes. O molts d’ells. Si s’ho proposen, poden posar una o dues marxes més. Per tant, aquí n’hi ha uns quants que no estan donant la talla. Jo els convidaria a mirar-se al mirall. A veure el que feien i el que estan fent.

És una qüestió individual que afecta el col·lectiu. S’és a temps de reconduir la situació, però tot passa per mirar-se a un mateix. O tornes a recuperar el teu estil i com aplicar-lo, o hi haurà més resultats com els de dissabte. I tan igualat com està tot, passaràs a dependre d’altres. Del que faci el Madrid i els seus rivals. Perquè als blancs també els queden els mateixos partits per aconseguir el mateix que tu persegueixes.

Eufòria perillosa

I una setmana abans que tu el Madrid se la juga a la Champions. I no sempre val arribar a aquesta competició després d’una eufòria com davant el Sevilla. Estem davant de dos tornejos diferents. I amb un resultat a l’anada (1-0) que condiciona però que a la vegada aclareix el que has de fer. Però també havia de guanyar el Barça a Almeria, ¿no?

El Barça se salva amb el seu estil

jcruyff@elperiodico.com — Mon, 01 Mar 2010 02:59:00 GMT

L’equip de Guardiola va estar a punt d’engegar a rodar el que havia costat tant davant un combatiu Màlaga: marcar el primer gol. Va perdre la pilota i va arribar l’empat, però va reaccionar fidel al seu estil. Això és el millor.

Quan véns d’una mala ratxa és difícil agafar el ritme. Dissabte es va fer un pas endavant en aquest sentit. Es va en el bon camí, però no s’és on s’ha de ser. El 2-1 final, escàs, sofert, emocionant i treballat, demostra dues coses. Una, que encara que juguis molt bé a estones, encara que tinguis molta possessió de pilota, encara que et moguis bé i la moguis bé, encara que tinguis ocasions per donar i vendre, ficar la bola a dins és el més difícil. I dues, que s’ha de saber jugar l’altre partit, el que engega un cop marcat l’1-0. A la qualitat i el rendiment s’hi ha de sumar molt de cervell. Va costar Déu i ajut marcar el primer. Te’l vas merèixer de sobres, però va costar de debò. I gairebé ho engegues tot a rodar. @MORE@

¿Com? Perdent el control del partit després del gol inicial de Pedro. Véns d’on véns i vols reivindicar-te. Durant 68 minuts fas moltes més coses bé que malament. Tots s’ofereixen. Tots es mouen. Es generen els espais per dins i per fora. Se succeeixen les ocasions. I en falles moltes perquè en crees moltes. Aconsegueixes la quadratura del cercle: atacant molt i bé, que t’ataquin poc o gairebé gens. Recuperes així un vell concepte, el de defensar cap endavant. No marques, però et sents còmode. Mentalment, l’empat et manté en tensió. Però no només a tu. A tu et manté tens en atac, però al rival el manté amb nervi al darrere.

Badada elemental

El 0-0 són dos punts que perdstu i un que guanyen ells. I quan per fi marques el primer, descuides un principi bàsic. El que al rival li servia amb l’empat, deixa de ser vàlid amb l’1-0. ¿Què fan llavors? Reaccionar. I la reacció passa per sortir de la cova on havien estat amuntegats durant tot el partit. I és aquí on el Barça va suspendre. En aquest punt del matx, tant se val si et mereixies anar 5-0. Un cop arribat aquí el que toca és jugar fàcil i ser eficaç. Tocar molt la pilota i mantenir possessions llargues. El rival sempre et pot muntar un contraatac, no són figures de pedra. Però si te’n fa un –com va passar– amb el marcador en contra seu és que has perdut el teu tresor: la pilota.

L’1-1 va tornar a col·locar tothom al seu lloc. Tot al punt de partida. Ells a la cova i tu a l’atac. El cap que no vas tenir després de l’1-0 el vas tornar a
tenir amb l’empat i amb pocs minuts per jugar. Res d’anar per lliure, complicat de fer arribat aquell punt del partit. La lògica futbolística obligava a generar els espais amb sentit col·lectiu. En aquest sentit, el 2-1 final va ser el més bonic del partit. Ritme de pilota perfecte, bona profunditat i excel·lents els tres tocs. Ni massa tard ni massa aviat. Ni massa fort ni massa tou. Qualitat i rendiment tot en un. Un gol meravellós, sens dubte, però qualitat i rendiment també és una altra cosa: saber encantar la serp. En definitiva, saber quan i com adormir el rival, i com jugar amb el marcador a favor.

En l’esport, n’hi ha prou amb un detall, un error puntual, i ho engegues tot a rodar. Li va passar l’altre dia a un holandès que es diu Sven Kramer als Jocs Olímpics de Vancouver, primer de llarg i rècord mundial en els 10.000 metres de patinatge en velocitat. El van desposseir de l’or per equivocar-se en un canvi de carril.

Respecte als himnes

El seu entrenador va ficar la pota al donar-li una mala indicació. Venien de guanyar un altre or en la prova de 5.000 metres. La desqualificació va ser una garrotada, però el patinador va perdonar el seu entrenador perquè tot i que el seu és un esport individual, són un equip i els triomfs i les derrotes, també els errors, es comparteixen. Ningú s’emporta la glòria o les garrotades de manera individual. L’equip és un passi el que passi. Una mostra de respecte habitual en l’olimpisme i lamentablement no tant en altres ambients.

A Vancouver sonen els himnes i tothom mostra respecte. Aquí sona l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei de bàsquet i hi ha esbroncada. No és la primera vegada, per descomptat. N’hi ha prou de recordar el que va passar a la final de Copa de Mestalla, en el primer dels títols del Barça. Siguis d’on siguis, et sentis com et sentis, tant és si hi estàs d’acord o no, els himnes nacionals es respecten. Més enllà de l’esport, el respecte és bàsic en tots els àmbits de la vida.

Barcelona 2022

Parlant dels Jocs Olímpics d’Hivern, ara com ara segueixo sense entendre com pots pretendre organitzar uns Jocs sense tenir res preparat ni organitzat. L’equip olímpic espanyol se n’anirà de Vancouver sense una sola medalla, però el més greu no és això, sinó la mala planificació que s’endevina darrere d’aquest fracàs esportiu. Si vols fer-ho, fes-ho bé. No hi entenc gaire de programes olímpics, però sé veure si una cosa arrenca o no de forma sòlida. I deixant de banda la possibilitat de medalles, Barcelona 2022 apunta a molt desorganitzat. Almenys de sortida.

El pitjor partit de l’era Guardiola

jcruyff@elperiodico.com — Tue, 23 Feb 2010 05:12:00 GMT

El debut del nou Barça al Camp Nou es va produir davant del Racing. Es va saldar amb un empat, però el joc de l'equip permetia presagiar grans coses. Un any i mig després, va decebre. Tot i el 4-0.

Fa un any i mig, el primer partit de Lliga del nou Barça al Camp Nou es va jugar contra el Racing. L'equip venia de perdre la primera jornada contra el Numància i aquell dia es va empatar. A mi em va encantar com es va jugar. No es va guanyar, però es van mostrar moltíssimes coses. Vaig dir que aquell equip «pintava bé, molt bé». Em vaig quedar sol. Ningú hi va veure més enllà del resultat. Dos partits, un punt aquí i s'acabava l'anàlisi. Aquell Barça-Racing va ser fantàstic. El de dissabte va ser el pitjor partit de l'era Guardiola. El pitjor d'una xifra generosa i rodona, cent. @MORE@

Que ningú es deixi enganyar pel resultat final. Si analitzes els quatre gols, només salves el de Márquez. I va arribar de falta directa, no de jugada. En el primer, error garrafal d'un defensa. En el segon s'obre la barrera i en l'últim hi ha una cama que desvia el xut de Thiago. 4 a 0, és cert, però més enllà de fortunes diverses, ¿quines ocasions clares de gol més va gestar l'equip? I el pitjor de tot, venint com venies de perdre al Calderón per haver comès un seguit molt concret d'errors... ¿Ningú en va aprendre res? Aquest és l'interrogant que m'inquieta.

Diferència de qualitat
Vaig veure els mateixos errors, els mateixos, davant del Racing que davant de l'Atlètic de Madrid. La diferència resideix en la qualitat dels jugadors d'un rival i de l'altre. El Barça va ser el mateix. Com al Calderón, combinació com a equip en comptagotes. Una altra vegada molta conducció. Una altra vegada un gran nombre de pilotes perdudes. En el futbol la màxima qualitat és jugar a un toc. Dos ja pot ser excessiu. Quan superes aquesta xifra i vas per lliure, adéu al joc de posició i al ritme de pilota. Directament, deixes de sorprendre, et tanques tu mateix els espais i tot es fa més lent i previsible. I van ser molts els que van tornar a anar per lliure, hipotecant les virtuts de tot l'equip.

Pots jugar malament un dia. Només faltaria. Sobretot després d'encadenar 21 partits invicte a la Lliga. I més després d'haver guanyat tot el que has guanyat en un temps rècord. Has fet tantes coses i tan bé que tothom es pot deixar anar una mica. Però ho pots fer jugant simple però eficaç, o bé prenent males decisions. I l'equip ha decidit deixar-se anar a través de la segona via. Pots jugar malament un dia i perdre fins i tot de forma merescuda. La derrota forma part de l'esport. Però si la derrota és merescuda, en queda la part bona. Has d'aprendre la lliçó. Has de saber què has fet malament o què has fet diferent. Ho has de veure, ho has de comprendre i posar-hi remei. I d'una setmana a l'altra, del Calderón al Camp Nou, no he vist que hagin pres nota en aquest sentit.

Comportament
Si repasses l'historial d'aquest grup, si mires la seva trajectòria en els cent partits de l'era Guardiola, els èxits no han arribat per un sol jugador. Han arribat perquè tots han funcionat com a equip. No és una qüestió de qualitat. La majoria es poden lluir i fer aixecar un ¡oh! de la grada. És una altra cosa. És una qüestió de comportament. I per comportament no vull dir falta d'entrega. De córrer, van córrer molt. Al Calderón, per les seves pròpies inseguretats. Davant del Racing, tot i que menys evident pel 3 a 0 gairebé sense voler-ho a la mitja hora, també van fer moltes carreres extra per l'excés de conduccions i pilotes perdudes, una circumstància que hipotecava el joc de posició d'uns i altres.

Hi ha dues formes de fer una jugada individual. Una és fer-la amb espai per davant, tu contra el teu marcador, i si el superes, via lliure cap a la porteria rival. L'altra és buscar el teu lluïment personal, el que jo anomeno agradar-te, en una zona del camp més endarrerida i, per tant, més compromesa. En el tram de construcció sempre és millor jugar a un toc i buscar el suport del company. En aquesta zona acabaràs trobant més fàcilment l'espai. I no el teu, que també, sinó el d'un altre company més avançat. I després que sigui ell el que se la jugui en acció individual. ¿Quantes pilotes van arribar a Henry o Messi? ¿I en quines condicions? Si les hi fas arribar tard, només et pots encomanar a una genialitat seva. Pot arribar, sens dubte, però és més senzill si els dónes una mica més d'avantatge.

Canvi de targeta
Canviant de tema, m'agrada la possibilitat que passin de targeta vermella a groga al jugador que comet falta sobre l'últim atacant a l'interior de l'àrea en una ocasió manifesta de gol. En lloc de penal i expulsió, penal i groga. Per si mateix, un penal ja és prou càstig. Molts partits s'han espatllat precisament per aquesta expulsió directa. Una forma de protegir no tant el defensa, sinó el porter. En el seu cas, castigat en excés no per una acció violenta, sinó simplement per intentar avortar un gol.

Algun dia havia de passar

jcruyff@elperiodico.com — Mon, 15 Feb 2010 04:11:00 GMT

La primera derrota del Barça a la Lliga s'ha produït a la jornada 22. L'equip tenia moltes baixes en la defensa, però no es pot justificar amb les absències perquè va fallar en altres parcel.les.

No hi havia excuses abans de començar el partit i tampoc és raonable buscar- ne a l'acabar per justificar la derrota. Algun dia havia de passar. Tants ulls pendents de la defensa per les nombroses baixes que hi havia i resulta que el Barça va fallar en les altres línies. Al centre del camp i a l'atac. Precisament on eren els titulars.
La gent que domina la pilota la va perdre més vegades que de costum. Aquells que saben amagar-la, la van ensenyar massa vegades. Els més ràpids, d'execució i d'idees, van estar lents. Els millors rematadors només van encertar una vegada. Tant parlar dels absents va acabar distraient a tothom, com si s'haguessin contagiat tots del fet que l'equip no estava sencer. @MORE@

I ho estava. No en la defensa, però sí al centre del camp i la davantera. Aquí va estar el problema. Massa pèrdues, massa lentitud i massa avantatge concedit a l'Atlètic, que si és bo en alguna cosa és, precisament, en la velocitat amb què arma els contraatacs. Ells en tenien prou amb una passada llarga per plantar-se a l'àrea perquè Agüero i Forlán, ràpids com són, i amb espais, poguessin disposar d'ocasions. I això va provocar que el Barça acabés fent un pas enrere. Però en farà un endavant perquè tots es posaran les piles. ¿Que s'ha perdut avantatge respecte al Madrid? ¿Que hi haurà pressió mediàtica? ¿I què? El liderat no ha canviat de mans.

Sentit comú
És qüestió de conservar la tranquil.litat, la professionalitat i mantenir el sentit comú. Les dues virtuts que se li han de demanar a qualsevol esportista. I també als dirigents. D'exemples de com no es fan bé les coses n'hi ha molts. Per citar-ne només dos, i recents, la sanció a Togo i l'elecció de la data de la final de la Copa del Rei. Res a veure l'una amb l'altra, certament, però en totes dues coincideixen l'absència total d'una cosa tan bàsica com el sentit comú. T'han tirotejat, ha mort gent i et castiguen després esportivament. El càstig, la pena, va ser no presentar-te a competir perquè ni el cos ni la ment estaven per fer-ho. L'altre és excessiu i totalment fora de lloc.

Determinar que la final de la present edició de la Copa del Rei sigui el 26 de maig és perquè a més d'un li pugin els colors. ¿Qui organitza la Copa? La Federació. ¿Qui ha de vetllar pels interessos de l'equip nacional? La Federació. ¿Quina competició hi ha aquest any? La Copa del Món. ¿Qui està per guanyar aquest Mundial? El combinat que presentarà la Federació. Sabent això, sabent que la Lliga s'acabarà el 15 de maig, ¿a ningú se li va acudir preguntar al seleccionador quan pensava concentrar els internacionals amb vista al Mundial? ¿A ningú se li va acudir pensar que, jugadors espanyols a part, també hi ha internacionals per altres països? Aquests també es concentraran, i dubto que ningú ho faci més enllà del llunyà 26 de maig. ¿Què els diràs quan et demanin els seus jugadors? ¿Allò tan suat de "Spain is different"?

Falta de previsió
I això del calendari atapeït per ser any de Mundial no cola. Precisament per això, per haver-hi Mundial, tu, com a federació, tu, com a organitzador de la Copa, t'has de posar al servei dels teus futbolistes. Els mateixos als quals, a partir de l'11 de juny, els demanarà que competeixin tan bé com sàpiguen. Ho faran tan bé com podran, que no és el mateix. Haver ajudat en aquest sentit. ¿Com? Descarregant els teus internacionals de partits. Si tu, com a organitzador del torneig, haguessis dissenyat una Copa a partit únic sempre, el resultat és obvi: menys desgast per una càrrega més baixa de partits. I més dates lliures.
Al no existir la tradició d'altres països de jugar la final de la Copa sempre al mateix escenari, ara queda elegir la seu. Coneguts els contendents, no posaria mai la final ni a Madrid ni a Sevilla. Dic València com puc dir-ne una altra, però si elegeixes una altra ciutat diferent de la dels finalistes no fas mal a ningú i t'evites discussions, dubtes o suspicàcies.

Professionalitat i sentit comú. A nivell de clubs, aquí i allà, molts d'ells al caire de l'abisme. Una realitat que va més enllà de l'actual crisi econòmica mundial. I va més enllà perquè arrenca de més lluny. Et pots equivocar un any, calcular malament la previsió de les despeses i els guanys, i acabar amb un pressupost que no quadra. Però l'any següent s'ha de corregir. O fer-ho en els posteriors. No s'han de fer coses si després no es poden complir. Prometre èxits diversos és molt fàcil, però si per la teva promesa has d'estirar més el braç que la màniga, paga-ho tu de la teva butxaca. No facis servir el club en benefici propi i si surt malament ja en vindrà un altre a arreglar-ho. Ja sabem que el sentiment és molt gran, però arriba un punt en què el sentiment ja no ho aguanta tot. Aprèn a comprar el just i a vendre el just.

No permetis que l’àrbitre ho emboliqui

jcruyff@elperiodico.com — Mon, 08 Feb 2010 03:49:00 GMT

La victòria contra el Getafe va sumar tres punts com qualsevol altre partit, però la forma com es va aconseguir el triomf suposa un valor afegit per a l'equip. El retorn definitiu de Milito és també una altra gran notícia per a tots.

Van ser tres punts com en qualsevol altre partit, però sumar-los amb tants factors en contra els dóna un valor afegit. El Barça-Getafe és d'aquella mena de partits, molt pocs al llarg d'una temporada, en què la llista de detalls a repassar per prendre'n nota de cara al futur és tan llarga com impagable. Per a les coses bones i per a les dolentes. Es pot lesionar un jugador important (Alves) en l'escalfament. Infortuni, però és una cosa que no controles. Se'n pot lesionar un altre d'important (Touré) durant el partit. Un altre contratemps que tampoc pots controlar. El que sí que és a les teves mans és no obrir la porta al perill de forma gratuïta. @MORE@

Saps, perquè tens ulls, perquè tens orelles, que hi ha un rum-rum al voltant dels àrbitres i els arbitratges. Postís, forçat o inventat. Real o no. És igual, existeix i de tu depèn punxar el globus per més que altres l'inflin. Més enllà de si era expulsió de Piqué o no, lliçó per a tots els futbolistes del Barça. Estant com estan els ànims al voltant del jutge de l'enfrontament, no donis l'opció de prendre decisions que no et convenen. Pel relatiu perill que comportava la jugada -el futbolista del Getafe no se n'anava per quedar sol davant Valdés-, per la zona del camp en què es dóna, estalvia't l'excés de zel en forma de contundència.

Milito, excel·lent
No fa falta demostrar res, sinó fer simplement el que toca. Sobretot defensivament. En això, les sorpreses agradables van ser moltes. Com l'excel·lent partit de Milito. Per dalt, per baix, en els creuaments, en la posició... Fins i tot amb la pilota als peus, segurament el més difícil de recuperar després de tant de temps lesionat. Ni una acció a deshora ni fora de control. Si hagués estat ell el protagonista de l'expulsió i no Piqué, seria fàcil atribuir-ho a les seves ganes de demostrar coses. No obstant, el pecat va ser del més rodat però al mateix temps més inexpert.

Excel·lent el rendiment de Maxwell exercint d'Alves. Ofensivament, ben associat amb els de dalt mentre l'equip va jugar amb 11 i òbviament més previngut jugant amb inferioritat. Sancionats Piqué i Márquez i lesionat Alves, tinc curiositat per com resoldran la línia defensiva diumenge que ve al Calderón. Si hagués naufragat Maxwell per la dreta, Puyol seria l'opció número u en aquest lateral. Ara, Guardiola i els seus ja saben que tenen una opció extra per a aquesta posició per mantenir així el capità en l'eix defensiu. Ser més profund (Maxwell) o estar més armat (Puyol). I tot amb l'elecció d'un simple lateral. Durant molts anys, la demarcació on anaven a parar els menys dotats de les plantilles.

Per cert, parlant de profunditat, el Barça va saber jugar i molt bé amb un home menys. Tret dels moments de desconcert posteriors a tota expulsió, l'equip, com a tal, va saber jugar senzill. Passada fàcil i molt de suport. I sense caure en el més fàcil: acabar massa enrere. I més si has de defensar un resultat curt a favor teu. ¿Per què el Getafe no va tenir ocasions clares de gol fins i tot sent un de més? Perquè el Barça, fins i tot amb 10, el va obligar a estar estirat. És a dir, atent al llarg de tot el camp i no únicament concentrats a atacar i atacar al camp del rival. Els jugadors de Michel no van tenir segones jugades perquè els va costar un munt encertar la primera. I el Barça ho va fer dominant una cosa molt difícil: ser profund amb 10 homes. ¿Com? Estirant el camp per una banda. En aquest cas, l'esquerra, amb Abidal i Keita.

Avís a Iniesta i Touré
Els de Guardiola van saber jugar senzill i ser profunds. Globalment, una bona posada en escena de com jugar, i bé amb inferioritat numèrica. Tot i així, hi va haver una acció que em va posar els pèls de punta. I que ha de servir de lliçó a qui la va protagonitzar i a la resta de companys. La jugada, tècnicament perfecta, estèticament meravellosa, d'Iniesta a l'anul·lar com si res dos jugadors rivals davant de la frontal de l'àrea va ser tan ovacionada com irresponsable. Perfecta si arriba a la frontal de l'àrea rival. Massa risc si es fa a l'àrea pròpia, com va ser el cas. Si ets l'últim home, que ho era, pilota al porter o a la tribuna sense contemplacions. Escull A o B, però no C. Molt maco si surt bé. Però si surt malament, és gol gairebé segur.

Arriscar-se en excés
El mateix va passar amb Touré. No és la primera vegada que surt de la zona de perill amb un, dos, tres, quatre regats i velocitat, però arriscar-se massa i perdre la pilota posa l'equip en una situació de risc. Una cosa que sempre s'ha d'evitar, a excepció que el partit estigui més que resolt. Per bé que estiguis, per més segur que et sentis, hi ha accions de risc gratuïtes. Per més bo que siguis, que ho ets, no fa falta ensenyar-ho, sinó complir les obligacions. La primera, descartar riscos innecessaris.

La felicitat no és mai total

jcruyff@elperiodico.com — Mon, 01 Feb 2010 03:14:00 GMT

El Madrid es va espavilar a Riazor perquè els suplents d'un club gran acostumen a tenir més qualitat que els titulars d'altres equips. Però les sensacions que transmet el Barça al guanyar-ho tot són aclaparadores.

La setmana passada vam recuperar un munt de paraules molt poc futboleres: sanció, comitès, apel·lació, cautelar... El futbol és futbol aquí i allà, però la qüestió del fair play o de l'esportivitat és molt diferent en funció de països i de mentalitats. Aquí veiem una mà negra, un interès determinat, sospitós en cada decisió. A Anglaterra i als EUA, per exemple, la sanció se sol acatar sense protestar. Aquí, sanció és sinònim de recurs. I si l'implicat és algú que surt sempre a les portades, el circ està garantit. @MORE@

Jo he estat davanter. I com tots els davanters, m'han agafat de la samarreta, del braç, del coll... El teu instint com a davanter és el de deixar-te anar, mantenir-te dret. I si és conduint la pilota, més difícil encara. El teu instint fa que deixis anar el braç. Un cop que ve a ser un «¡deixa'm estar!» i que sol acabar amb un xiulet. Segons l'àrbitre, falta del davanter o del defensa, encara que jo, com a davanter, sempre notava que començava l'altre. Passada la fase sanció/comitès/apel·lació/cautelar, de la jugada entre Cristiano Ronaldo i el jugador del Màlaga només vull fer un apunt: un forcejament com molts altres però amb un desenllaç espectacular en forma de nas trencat. La conseqüència final és el que ho fa tot molt més greu. ¿Falta? Sí. ¿Mereixedora de sanció? Sens dubte. I les ha tingut totes. Vermella directa i dos partits sense jugar. Un cop dit això, he vist i veurem infinitat d'entrades pitjors.

Examen a Riazor
Sense Cristiano, el Madrid va guanyar alguna cosa més que tres punts a Riazor. La pressió del Barça (va sortir a jugar a sis punts, vuit si perdia), el fet que fes un munt d'anys que no hi guanyava i les múltiples absències -se citaven abans els absents que els que hi eren- feien del partit un examen dels importants. I quan les coses pinten malament, la gent, els que hi són, s'espavilen. I encara més tractant-se d'un equip gran. La constatació, una vegada més, que el futbol no són matemàtiques. I que com més difícil a priori, més concentració dels que aquell dia juguen. Són esforços puntuals que els equips grans acostumen a resoldre positivament. Perquè l'anomenat suplent d'un equip gran sol tenir més qualitat que molts titulars d'altres equips. I concentrats i ficats en el partit, aquella qualitat sol marcar la diferència. El cop de taló de Guti en el gol de Benzema. Que Guti és un molt bon jugador ningú ho discuteix. Una altra cosa és la seva manera de ser. I no tant dins com fora del camp. Tot i que això és cosa seva i del Madrid.

Tancat el mes de gener, les sensacions positives que transmet el Barça són aclaparadores. Tornar a la competició després de l'aturada de Nadal costa. Fer-ho després d'entrar en la història amb un 2009 increïble, encara costa més. Has caigut a la Copa, però hi ha maneres de caure i la del Barça amb el Sevilla és per estar-ne orgullosos. I des de llavors, un munt de gols a favor -en podrien ser més, només cal veure el que van perdonar a Gijón- i poquíssims gols en contra.

L'equip transmet alguna cosa que va més enllà de l'estadística. Està aprenent a reaccionar diferent, a trobar solucions als equips que surten a jugar de manera molt diferent, aprenent què fer i què no fer en els primers 15 o 20 minuts inicials en què t'han sortit a mossegar molt endavant. I hi veus un progrés. D'encomanar-te a Valdés, a patir menys. Ell, el primer. I tot perquè les solucions per superar la primera línia de pressió es van polint. Sempre amb riscos, però riscos acceptables i coherents amb la idea de futbol que practica l'equip.

La línia i l'equip
Però això és el Barça i aquí la felicitat difícilment és total. Sempre n'hi ha un o altre a qui apuntar amb el dit. Primer era Henry. Ara és Henry més Ibrahimovic. Si ets davanter i no marques, et toca viure amb això. Jutjar-los només per la seva falta de punteria és tan fàcil com incorrecte. No es tracta de veure l'individu, sinó de veure primer la línia (defensa, migcamp i davantera) i després el funcionament de l'equip. ¿Baixa forma puntual? Sempre hi ha moments més baixos que altres, però per a mi no és l'explicació als seus suposats mals. L'últim partit d'Henry a Valladolid. Recital d'Alves per la banda dreta. El comentari: no vam veure el francès. Lògic, si ell és a l'esquerra i tot va per la dreta. ¿Es va moure bé? Sí. Jo no el vaig veure fos mai. ¿Va obrir el camp? Sí i això va ajudar els de l'altre costat. En un davanter, el gol és important, però no ho és tot.
Ara és Ibrahimovic. Ics partits sense marcar. A Gijón, formant davantera amb Messi i Pedro, ¿en qui es fixen més les defenses? En els dos consagrats. I amb els seus moviments, amb pilota i sense, el que se n'aprofita, perquè es mou bé, és el més desconegut. El gol, sent important, no és l'única obligació del davanter. I si se suma i contribueix amb els seus moviments al joc de posició, la seva aportació és decisiva perquè d'altres es pengin les medalles.

Que el Pep esculli el dia electoral

jcruyff@elperiodico.com — Mon, 25 Jan 2010 09:28:00 GMT

El Barça és campió d’hivern, d’acord. Una altra anècdota. El que no és anecdòtic és quan seran les eleccions. Com més aviat, millor. Al març, millor que a l’abril. Que ho preguntin al Pep i que respectin la seva opinió.

Completada, ara sí, la primera volta de la Lliga, queda un món perquè el Barça surti campió de veritat. Campió d’hivern amb una jornada d’antelació: perfecte. Ni una sola derrota en les primeres 19 jornades: perfecte i històric. Una altra fita a sumar al currículum d’aquest equip voraç, atrevit, vistós i sens dubte excepcional. El dia en què et donin dos punts més per acabar com a campió d’hivern i un altre punt extra per fer-ho com a invicte, ser el millor de la primera volta tindrà el seu valor afegit. Ara és alguna cosa sense ser res. Numèricament no és res. Vas primer i punt. Una altra cosa és el que transmets amb això.
Partint de la base que mantenir-te és molt més difícil que arribar –i has arribat com una bala–, sabent que la segona temporada sempre és més complicada que la primera, ratifiques i exhibeixes un intangible: que estàs decidit a mantenir-te. ¿Algú dubta que Guardiola i el seu equip de treball no ho donarà tot per fer-ho tan bé com
puguin fins al 30 de juny? Doncs que ningú posi en dubte la seva paraula. Si afirma que serà el pròxim entrenador del Barça la temporada que ve i ho diu ara i no més tard, és per matar el tema. Fora distraccions i polèmiques pel que fa a les seves ganes o no de continuar.
El valor de la paraula
¿Que no ha firmat res? Molt ben fet. La paraula val més que una firma. Jo tampoc firmava ni firmo moltes coses si ja m’hi he compromès de paraula. Firmarà quan hagi de firmar, quan hi hagi un nou equip directiu, nou president, i aquest no surti amb coses estranyes. El seu compromís és amb el Barça, no amb cap candidat. I el seu missatge per al que entri és cristal·lí: anirem junts si estem en sintonia. Si no és el cas, adéu i que n’hi posin un altre. A partir d’aquí, la pilota és a la teulada del futur nou president.
I posats a liquidar distraccions i polèmiques, liquidem la que queda: data de les eleccions. Com més aviat, millor. Com més ràpid s’acabi, millor. I que Guardiola hi tingui veu i vot. Que l’hi consultin i que la seva opinió sigui la que valgui. Davant de tot, els interessos de l’equip. I si el Pep és el que vetlla pels interessos de l’equip, el que assumeix riscos i se la juga, que analitzi quan el procés electoral incidirà menys en el seu treball i en la trajectòria de l’equip.
Jo no les posaria al maig, quan es donen els premis (títols), però l’entrenador pot pensar una altra cosa. Ni les posaria al juny, acabada ja la temporada al ser any de Mundial. Ja no perquè igualment el gruix de la campanya et cau al maig, sinó perquè només de pensar en el que falta fins al juny ho fa tot excessivament llarg, però Guardiola pot pensar una altra cosa. Desconec els temps de carència amb què s’ha de convocar la data de les eleccions, però si poden ser a l’abril, endavant. I si poden ser al març, encara millor.
Si es primen de veritat els interessos de l’equip, com més aviat s’acabi tot, millor per a tothom. Per als que entraran i per als que sortiran. Sincerament, a punt d’entrar al febrer és igual si els que estan a dins es presenten junts o per separat. O si es presenta aquest, aquell o aquell altre. El que avui sembla una cosa després canvia. Primer s’ha de recollir les firmes, després vénen els pactes o possibles pactes, les promeses dels uns i dels altres... La realitat és que el març és el mes perfecte per definir i tenir clar què faràs la temporada que ve. Amb qui treballaràs i de quina manera vols treballar.
Temps per maniobrar
Ja sabem que Guardiola vol seguir i que ho farà en funció d’unes condicions de treball. El que no sabem és si el que surti com a president abraçarà la seva idea o en preferirà un altre, cosa absolutament lícita. Si fos el cas, si el projecte esportiu fos un altre diferent de l’actual, també agrairà tenir uns mesos de maniobra. L’entrenador viu dels resultats i els resultats arriben en funció d’una bona planificació, una bona gestió i un bon treball per part de molts.
Un exemple a seguir
En l’any i mig que ha estat al capdavant de l’equip, Guardiola i el seu cos tècnic han rubricat un treball excepcional. Un altre hauria firmat una renovació, sens dubte merescuda, i si després no em volen, que em paguin igualment. El tècnic de Santpedor no ho ha volgut. Ni tampoc Txiki Begiristain com a director tècnic. Per això, els aplaudeixo a tots dos. Ja no per haver aconseguit el que han aconseguit i per la manera com ho han fet, sinó per les formes que han mantingut fins avui. Primer el Barça, que amb nosaltres ja hi haurà temps per parlar i entendre’ns amb els nous gestors del club. I aplaudeixo Joan Laporta, ja no per haver confiat en ells, cosa certa, ja no per no ficar-se en coses tècniques, cosa igualment certa, sinó per haver-ho entès i acceptat.