La victòria contra el Getafe va sumar tres punts com qualsevol altre partit, però la forma com es va aconseguir el triomf suposa un valor afegit per a l'equip. El retorn definitiu de Milito és també una altra gran notícia per a tots.

Van ser tres punts com en qualsevol altre partit, però sumar-los amb tants factors en contra els dóna un valor afegit. El Barça-Getafe és d'aquella mena de partits, molt pocs al llarg d'una temporada, en què la llista de detalls a repassar per prendre'n nota de cara al futur és tan llarga com impagable. Per a les coses bones i per a les dolentes. Es pot lesionar un jugador important (Alves) en l'escalfament. Infortuni, però és una cosa que no controles. Se'n pot lesionar un altre d'important (Touré) durant el partit. Un altre contratemps que tampoc pots controlar. El que sí que és a les teves mans és no obrir la porta al perill de forma gratuïta. Llegir més

El Madrid es va espavilar a Riazor perquè els suplents d'un club gran acostumen a tenir més qualitat que els titulars d'altres equips. Però les sensacions que transmet el Barça al guanyar-ho tot són aclaparadores.

La setmana passada vam recuperar un munt de paraules molt poc futboleres: sanció, comitès, apel·lació, cautelar... El futbol és futbol aquí i allà, però la qüestió del fair play o de l'esportivitat és molt diferent en funció de països i de mentalitats. Aquí veiem una mà negra, un interès determinat, sospitós en cada decisió. A Anglaterra i als EUA, per exemple, la sanció se sol acatar sense protestar. Aquí, sanció és sinònim de recurs. I si l'implicat és algú que surt sempre a les portades, el circ està garantit. Llegir més

El Barça és campió d’hivern, d’acord. Una altra anècdota. El que no és anecdòtic és quan seran les eleccions. Com més aviat, millor. Al març, millor que a l’abril. Que ho preguntin al Pep i que respectin la seva opinió.

Completada, ara sí, la primera volta de la Lliga, queda un món perquè el Barça surti campió de veritat. Campió d’hivern amb una jornada d’antelació: perfecte. Ni una sola derrota en les primeres 19 jornades: perfecte i històric. Una altra fita a sumar al currículum d’aquest equip voraç, atrevit, vistós i sens dubte excepcional. El dia en què et donin dos punts més per acabar com a campió d’hivern i un altre punt extra per fer-ho com a invicte, ser el millor de la primera volta tindrà el seu valor afegit. Ara és alguna cosa sense ser res. Numèricament no és res. Vas primer i punt. Una altra cosa és el que transmets amb això.
Partint de la base que mantenir-te és molt més difícil que arribar –i has arribat com una bala–, sabent que la segona temporada sempre és més complicada que la primera, ratifiques i exhibeixes un intangible: que estàs decidit a mantenir-te. ¿Algú dubta que Guardiola i el seu equip de treball no ho donarà tot per fer-ho tan bé com
puguin fins al 30 de juny? Doncs que ningú posi en dubte la seva paraula. Si afirma que serà el pròxim entrenador del Barça la temporada que ve i ho diu ara i no més tard, és per matar el tema. Fora distraccions i polèmiques pel que fa a les seves ganes o no de continuar.
El valor de la paraula
¿Que no ha firmat res? Molt ben fet. La paraula val més que una firma. Jo tampoc firmava ni firmo moltes coses si ja m’hi he compromès de paraula. Firmarà quan hagi de firmar, quan hi hagi un nou equip directiu, nou president, i aquest no surti amb coses estranyes. El seu compromís és amb el Barça, no amb cap candidat. I el seu missatge per al que entri és cristal·lí: anirem junts si estem en sintonia. Si no és el cas, adéu i que n’hi posin un altre. A partir d’aquí, la pilota és a la teulada del futur nou president.
I posats a liquidar distraccions i polèmiques, liquidem la que queda: data de les eleccions. Com més aviat, millor. Com més ràpid s’acabi, millor. I que Guardiola hi tingui veu i vot. Que l’hi consultin i que la seva opinió sigui la que valgui. Davant de tot, els interessos de l’equip. I si el Pep és el que vetlla pels interessos de l’equip, el que assumeix riscos i se la juga, que analitzi quan el procés electoral incidirà menys en el seu treball i en la trajectòria de l’equip.
Jo no les posaria al maig, quan es donen els premis (títols), però l’entrenador pot pensar una altra cosa. Ni les posaria al juny, acabada ja la temporada al ser any de Mundial. Ja no perquè igualment el gruix de la campanya et cau al maig, sinó perquè només de pensar en el que falta fins al juny ho fa tot excessivament llarg, però Guardiola pot pensar una altra cosa. Desconec els temps de carència amb què s’ha de convocar la data de les eleccions, però si poden ser a l’abril, endavant. I si poden ser al març, encara millor.
Si es primen de veritat els interessos de l’equip, com més aviat s’acabi tot, millor per a tothom. Per als que entraran i per als que sortiran. Sincerament, a punt d’entrar al febrer és igual si els que estan a dins es presenten junts o per separat. O si es presenta aquest, aquell o aquell altre. El que avui sembla una cosa després canvia. Primer s’ha de recollir les firmes, després vénen els pactes o possibles pactes, les promeses dels uns i dels altres... La realitat és que el març és el mes perfecte per definir i tenir clar què faràs la temporada que ve. Amb qui treballaràs i de quina manera vols treballar.
Temps per maniobrar
Ja sabem que Guardiola vol seguir i que ho farà en funció d’unes condicions de treball. El que no sabem és si el que surti com a president abraçarà la seva idea o en preferirà un altre, cosa absolutament lícita. Si fos el cas, si el projecte esportiu fos un altre diferent de l’actual, també agrairà tenir uns mesos de maniobra. L’entrenador viu dels resultats i els resultats arriben en funció d’una bona planificació, una bona gestió i un bon treball per part de molts.
Un exemple a seguir
En l’any i mig que ha estat al capdavant de l’equip, Guardiola i el seu cos tècnic han rubricat un treball excepcional. Un altre hauria firmat una renovació, sens dubte merescuda, i si després no em volen, que em paguin igualment. El tècnic de Santpedor no ho ha volgut. Ni tampoc Txiki Begiristain com a director tècnic. Per això, els aplaudeixo a tots dos. Ja no per haver aconseguit el que han aconseguit i per la manera com ho han fet, sinó per les formes que han mantingut fins avui. Primer el Barça, que amb nosaltres ja hi haurà temps per parlar i entendre’ns amb els nous gestors del club. I aplaudeixo Joan Laporta, ja no per haver confiat en ells, cosa certa, ja no per no ficar-se en coses tècniques, cosa igualment certa, sinó per haver-ho entès i acceptat.

L'objectiu d'un jugador que promet és formar-se, jugar partits i si és a Primera Divisió, molt millor. Als 18 anys l'obsessió no ha de ser guanyar diners, sinó formar-se com a professional i també com a persona.

El futbol és un esport d'equip. Un porter més 10 jugadors de camp. En un partit, 11 titulars més tres canvis. I la temporada, planificada sobre la base de la qualitat i longitud de la plantilla. Tant se val si és més o menys curta o llarga. Tant se val si l'equip és gran o petit. Tots busquen tenir el mateix: el paio que les clava. El davanter és la peça més preada. No obstant, la figura del 9, clàssic o no, golejador en definitiva, no és la solució a tot. Sent important, el davanter, primer, s'ha de formar i després ha d'encaixar. En funció del seu grau de maduresa,del que tingui al costat i de com jugui l'equip, el mateix futbolista tindrà un rendiment o un altre. Llegir més

El Barça ha començat un nou any i la sensació generalitzada és que ho ha de seguir guanyant tot. És impossible. Els jugadors no són màquines. Tampoc Txigrinski, que necessita un temps d'adaptació.

En l’esport, l’obligació és competir i competir bé. No només guanyar. La victòria final és el premi a l’esforç, a la tenacitat i a les coses ben fetes. I si hi ha algú que s’ha guanyat el crèdit, una mínima paciència, és el Barça de Pep Guardiola. Ningú no ho guanyarà sempre tot. Ni tan sols aquest equip. Els sis títols sumats d’una tacada és un assoliment tan gran, tan excepcional, que requereix un temps de digestió. Els èxits hi són per disfrutar-los, per sentir-se orgullós d’ells i dels que els han aconseguit. Llegir més

El Barça ha començat l’any empatant davant un excel·lent Vila-real, una igualada que és positiva: posa en alerta tothom que el meravellós conte del 2009 ja s’ha acabat. La nova història està per fer.

Primer partit de l’any del Barça, primera victòria que s’escapa. Gràcies a tot el que s’ha sumat i al que queda, una anècdota. I positiva. Sempre cal trobar el costat bo de les coses. En aquest cas, és lícit punxar quan es pot i gairebé diria que perfecte per així estar alerta. Aparcat i amb honors el 2009 excepcional, el 2010 tot està per decidir. Si en volies una prova, el Vila-
real en va donar una només començar.
Futbolísticament és una alegria comprovar que, més enllà del Barça, hi ha equips que fan seu i apliquen bé mecanismes molt de can Barça. Valverde va jugar contra Guardiola diferent que la majoria. En lloc d’anar cap enrere, cap endavant. En lloc d’esperar al darrere, a mossegar al davant. Defensar en camp contrari, si ho saps fer bé, li dóna aire a la teva defensa a la vegada que desestructura el rival. En no poques fases del partit el Barça no va saber com treure’s de sobre aquella primera línia de pressió ni trobar els espais perquè algú pogués aprofitar-los. Amb vista a pròxims compromisos, una altra cosa a afegir a les feines pendents del millor equip del 2009. Un estímul extra per a un grup que sap, hauria de saber, i segur que l’hi faran veure, que a partir d’ara el conte és un altre i que encara s’ha d’escriure. Llegir més

S'acaba el 2009, el millor any de la història blaugrana. No es pot exigir repetir sis títols de sis. No és just. El que sí que es pot exigir és que l'equip es mantingui fidel al seu estil i autoexigència. La de Guardiola.

En la prèvia dels partits es dissecciona tot: jugadors, tècnics, estils, trajectòries, estadístiques... I no és fins a la finalització dels 90 minuts que l'un o l'altre se'n recorda de l'àrbitre. El que ell i els seus auxiliars veuen una única vegada i des d'un únic angle, els altres ho veiem una i mil vegades. I des de moltíssims més angles. Les càmeres de televisió només serveixen per aclarir una cosa: si hi ha hagut o no error de l'àrbitre. Però decisió presa, decisió que no té marxa enrere. O ho veuen o no ho veuen, així de simple. Si et sents perjudicat, tens tot el dret de queixar-te, però no et queda altre remei que acceptar la decisió de l'àrbitre. Llegir més

El Barça de Guardiola ja és un equip de llegenda que perdurarà en la història. Però el futbol segueix i tot torna a començar de zero. Els rivals ho posaran més difícil i guanyar serà més complicat. És aquí on hi ha el nou repte.