Tenia una bici de recanvi al garatge de casa meva, a Barcelona, així que quan em van proposar que anés a cobrir la Marató del Sàhara vaig parlar amb l'organització de la carrera i els vaig proposar si era possible portar-la fins als territoris autònoms del Front Polisario, a Algèria. Acabada la meva estada, la bici es quedaria allà perquè la pogués disfrutar algun xaval sahrauí. Doncs sí, us escric des del campament de refugiats de Tsmara, al sud d'Algèria, molt a prop del Sàhara Occidental i tocant gairebé a la frontera amb Mauritània.
De fet, Tsmara, més que un campament, és una ciutat que ocupa una gran extensió de terreny i on viuen prop de 200.000 persones. Però els detalls de la vida al lloc, de la marató que es corre dilluns, els guardaré per poder-los explicar en l'edició de paper d'aquest diari. Avui, i ja que aquest bloc sempre ha estat vinculat al ciclisme, us vull explicar les sensacions que he notat quan aquest matí he agafat la bici i he recorregut durant tres hores els territoris autònoms del Front Polisario amb una petita incursió per la genuïna mailto:Algèria. @MORE@
Primer, el més recomanable, perquè et miren amb mala cara, és no dir que ja coneixes el desert del Sàhara, perquè ja fa cinc anys que vas a la Titan Desert. I no és que tinguin res contra la carrera en bicicleta de muntanya, sinó, més aviat, perquè se celebra al Marroc i parlar del Marroc és tema tabú. Els refugiats més veterans, aquells que ja estarien en edat de jubilació, encara recorden la Marxa Verda i els anys en què el Sàhara Occidental era colònia espanyola. Avui, sobreviuen gràcies a la col·laboració d'oenagés i de l'acció social de bona part dels governs autònoms espanyols. Així, si algun de vosaltres, en un futur, es vol aventurar a recórrer aquest territori en bici, se sorprendrà, com ho he fet jo aquest matí, quan t'avança un autobús de línia de Bilbao, un tot terreny dels serveis forestals de la regió de Múrcia o els Nissan que la policia basca va retirar per no irritar la ITV i que encara porten pintat l'emblema de l'Ertzaintza.
Doncs ni operen per aquí els policies bascos, ni els guarda forestals murcians, ni hi ha parades d'autobusos bilbaïns. Però, en canvi, sí que circulen els vells cacharros, que els sahrauís han arreglat com han pogut, sempre carregadíssims de gent, però que saluden el ciclista quan l'avancen per pedregoses, quan no arenoses, pistes desèrtiques. Aquest matí he conegut Ahmed. De fet, m'ha auxiliat, perquè si no coneixes Tsmara, totes les petites cases i les haimes, et semblen iguals. M'he acostat al centre de la policia sahrauí perquè em poguessin indicar com arribar a casa d'Abdelaje Medi, el cap de la família que ha acollit quatre periodistes, entre els quals em trobo. Ahmed és el cap de la policia de Tsmara, el mateix que abans d'acompanyar-me en el seu cotxe --la meva casa d'acollida estava a l'altra punta de la ciutat-- m'ha ofert aquest meravellós te amb què recompensen el foraster la majoria d'habitants del Magrib. Dues vegades ha explicat que ha estat a Barcelona i Abdelaje i la seva dona, Kaima (quina pallissa que aguanta, la dona), s'han sentit molt reconfortats pel fet que el cap de la policia hagi visitat la casa. Curiós uniforme el dels agents locals.
Ells patrullen en una espècie de punts de control fronterer, amb quatre pedres a terra i un senyal tombat. No porten armes, però l'equip, de camuflatge militar, els dóna notorietat per demostrar l'esperit de país. A casa d'Abdelaje no hi ha grans comoditats. Quatre sofàs serveixen de llit als periodistes. De fet, ells han deixat la casa principal als visitants i se n'han anat a viure provisionalment amb l'àvia. A fora de la vivenda, sorra a terra, hi ha la latrina. Kaima no s'havia oblidat d'aquest periodista, transformat a vegades en voluntariós ciclista. A la latrina hi havia un galleda d'aigua neta i un got de plàstic.
"És la dutxa", explica Abdelaje, encara que és la dona qui fa tota la feina a casa. La dutxa, una mica de gel i vasos d'aigua sobre el cap, sembla que la prengui en un elegant bany d'un hotel de cinc estrelles. Aquesta nit Abdelaje i la seva família ens portaran amb un vell Renault aparcat a la porta de la casa a la zona de dunes perquè puguem sopar i contemplar les estrelles, la gran meravella noctàmbula del Sàhara, l'espectacle del qual un s'enamora i pel qual sempre val la pena tornar a aquests llocs. Aquesta nit Abdelaje ha avançat que hi ha carn de camell al menú. Diuen que és molt gelatinosa. Tastarem el menjar.
Demà serà una ocasió per recórrer una altra zona del territori sahrauí. Dilluns, l'organització m'ha autoritzat a seguir la marató en bici, amb el cap de carrera i amb els millors atletes corrent en menys de dues hores i tres quarts, sense que els importin les pedres, la sorra i les dunes. Des de la meva avantatjada posició a la bici podré contemplar en directe, per explicar-ho després, el titànic esforç dels millors atletes. Els més ràpids són habituals de la Marató de Sables, apassionats del nord d'Àfrica i amb el tarannà solidari amb els refugiats sahrauís.