Me'n vaig anar de Lluerna més content que el Mudet després de fer-li un petó a la Blancaneu. Sense parla però excitat. Païa un menjar modèlic, exemple de construcció del present sobre la columna del passat (potser coríntia, com les panses). Era dimecres i flotava en la meva memòria fumejant el gloriós banquet de dissabte a Can Jubany. De seguida vaig veure els fils que acostaven Víctor Quintillà a Nandu Jubany, més enllà de la tòfona i de la llebre a la royal, preparació decimonònica en el cànon postmodern. Als xefs els agrada aquesta intromissió en el classicisme. Llegir més

Kim Díaz porta jaqueta de vellut negre, pantalons harem (amples, pakistanesos) i sabates verd pèsol. En aquesta secció no s'acostuma a comentar la indumentària dels restauradors per falta de figurins al gremi, a excepció d'Arola, Freixa i els bessons Torres. La roba parla per Kim i diu que és llançat i espectacular, que demostra sentit del xou, potser perquè es va dedicar durant anys a la producció audiovisual, a buscar llocs verdaders i convertir-los en ficticis. Llegir més

Jose Varela, envoltat d'esquerra a dreta per José Fernández, Pablo Caballero i Cristina Socorro. Foto: ARNAU BACH

José Varela, Jose, Pepe, Pepito, va fer 40 anys el desembre del 2009, les mateixes quatre dècades que La Xarxa, obert per un gallec emprenedor i valent, el seu pare, Manuel, que va escollir el català per a una marisqueria quan Franco es movia com una llagosta i picava com un escorpí. El 1985, els Varela van llançar La Xarxa en una nova adreça, la plaça Molina, pròxima a l’anterior, a prop de la Via Augusta.


El maig del 2008, Jose va canviar el rumb mariner i el nom del negoci –Casa Varela– per capturar nous clients, més frescos i sardiners, extingits aquells grans senyors amb doble barbeta que es menjaven una safates d’ostres per esmorzar: «He volgut trencar amb el clàssic marisc. Ho volem fer bé, digne, coneixent les nostres limitacions». Llegir més

Fabián Martín, a la seva nova pizzeria, a Via Laietana.

"Des de petit que he estat caient i aixecant-me". Parla el pizzer però podrien ser les paraules de l'exboxejador, aquell superlleuger walter que va mossegar -¡bones dents!- i va noquejar a Marsella un púgil que pesava 10 quilos més i va haver de fugir perseguit per la turbamulta. Va caure amb Taxi Key i s'ha aixecat amb Fabián BCN. «Faig pizzes», escriu a la targeta. I molt bones. Perquè, amic, aquest noi amb el nas trencat et pot semblar un fanfarró o un beneit, però fa unes pizzes excel·lents. Sí, cruixents i esponjoses, dos adjectius que, sobrepassats, converteixen un plat rodó en una potinga quadrada. Llegir més

Pere Marcó i Montse Uriarte, a l'entrada del restaurant Casa Uriarte

Un propietari que compon el nom d'un local amb la paraula casa declara els seus propòsits. Llar, refugi, calidesa, proximitat, franquesa. A vegades, algun espavilat s'aprofita del comodí casa per oferir l'espectacle del greix. Oblidem-nos de les rateres, dels fregits i les mosques, i parlem de refugis com Casa Uriarte, que travessa la Gran Via i la seva torrentera de cotxes.

 

Hi vaig entrar un migdia de pluja, ensopegant amb el paraigua, les sabates aiguoses i el fred del llebrer expulsat del canòdrom. A l'obrir la porta, l'olor del fum, una benvinguda balsàmica. Llenya d'alzina que cremava al forn, esperant la pell innocent dels xaiets. A fora, l'aiguat i a dins, la calor. Vaig pensar que la paraula casa era l'única que tenia sentit. Llegir més

Pedro Hernández, davant dels pernils ibèrics de gla a la nova botiga-restaurant Jamonísimo. GUILLERMO MOLINER

Els pernils ploren». «Cada pernil és un món». «L’alquimista dels pernils és la climatologia». «Genètica 100% ibèrica, alimentació espontània, envelliment natural». Filosofa Pedro Hernández gairebé amb eslògans, aforismes que mereixen ser païts amb la mateixa parsimònia amb què el porc mastega la gla a la pastura. Si contemples un porc, immòbil, figura de fang, el morro pensatiu, hi veuràs Sòcrates.


A Pedro el domina una passió pura (¿de raça ibèrica?), un cabreig antic i comprensible, que a vegades és riure de camp, barbamec, sense trampa. «Jo només vull que la gent sàpiga, que s’informi». Tota la vida, des que era nen a Alba de Tormes, que intenta comprendre el porc, que s’instrueix i que en difon la singularitat. Fart dels tafurs i dels que venen pernil visigot per ibèric, va obrir el 1996 la botiga Jamonísimo al carrer de Provença, en la qual mana el seu fill Víctor, i el 5 d’octubre va multiplicar el negoci amb la botiga-restaurant-aula de Muntaner: «Tot sobre el porc i el pernil de gla».


Treballa amb productes de Salamanca, Andalusia i Extremadura, es proveeix de cases anònimes el nom de les quals es nega a revelar perquè el comprador adquireixi autenticitat sense el centelleig, les pampallugues i l’enlluernament de les marques. Sí, Pedro posseeix la seva pernileria, Martín Raventós –glorioses maces amb més de 36 mesos i 58% d’àcid oleic, que molts cuiners francesos exhibeixen com si fossin Stradivarius–, però com que l’establiment té com a finalitat la promoció de la carn curada, només venen amb el genèric, l’acabat en ísimo.


Un dels anhels d’aquest paleoantropòleg de la chacina és que la disciplina se sotmeti a estudi, així que inicia un curs a l’habitació del fons. El títol del fullet és provocador: «Es donen classes d’anatomia a universitaris». Sembla el títol d’una pintura de Rembrandt, en què el cadàver ceri ha estat substituït per un pota assecada.


Cuina pernilera, rubensiana, en què sobresurten la boníssima tripa amb comí («sabor a matança»), que l’amfitrió acompanya amb un Château Margaux del 95, excentricitat, malbaratament i bon gust, ¡tripa i grand millésime!, ¡porcoglamour!; excel·lent l’orella guisada; gustosa carrillera amb carbassa i apetibles torrades, una amb presa, formatge de cabra del Tiétar i ruca i l’altra, pa d’avellana, pernil, fuagràs i melmelada de ceba. De postres, virginal coca de la formatgeria La Antigua, de Fuentesaúco.


A Jamonísimo existeix un plat fantasma, que no és a la carta i que Pedro difícilment prepararà, però que mereix la súplica: caviar amb el greix d’un pernil de vuit quilos i tres anys. Bello bello, belloteroooo...

Dani Lechuga (al centre), entre Jorge García i Patrick Picarín, darrere la barra de servei de Caldeni. 

El cognom no fa el cuiner. Dani Lechuga hauria de canviar el seu: Dani Wagyu, Dani Hereford o Dani Angus. Són les tres races de boví que utilitza -com un Martín Fierro amb davantal- en el bistronòmic Caldeni, una matèria primera estimable (sobretot la vedella del Japó) que li proporciona l'empresa Sucarn, a la qual l'uneixen vincles familiars. Aquesta intimitat amb la casa importadora li permet vigilar l'evolució de les peces i servir-les a un preu gairebé vegetarià. Llegir més

 

Jaume Castany va ser un empresari de la nit a Moià –quin gran bar aquell Tosca de finals del segle XX– i fa 10 anys va decidir treballar de dia. L'edat, els fills, i els dos collies blancs, de perfil nevat, que ja van morir. El Jaume es va inventar com a hostaler el 1999 i encara es pregunta sovint si ho fa bé, si Les Voltes de Sant Sebastià millora com a restaurant: «És que no vinc d'aquest ofici». Deu anys és temps suficient per pertànyer al clan. I sí, Les Voltes i la seva cuina, dirigida pel soci del Jaume, Eduard Azuaza, progressa, avança. Però el moment, coincidint amb l'aniversari, és compromès. Llegir més

Més enviaments Pàgina següent >