Llenya d'alzina
Un propietari que compon el nom d'un local amb la paraula casa declara els seus propòsits. Llar, refugi, calidesa, proximitat, franquesa. A vegades, algun espavilat s'aprofita del comodí casa per oferir l'espectacle del greix. Oblidem-nos de les rateres, dels fregits i les mosques, i parlem de refugis com Casa Uriarte, que travessa la Gran Via i la seva torrentera de cotxes.
Hi vaig entrar un migdia de pluja, ensopegant amb el paraigua, les sabates aiguoses i el fred del llebrer expulsat del canòdrom. A l'obrir la porta, l'olor del fum, una benvinguda balsàmica. Llenya d'alzina que cremava al forn, esperant la pell innocent dels xaiets. A fora, l'aiguat i a dins, la calor. Vaig pensar que la paraula casa era l'única que tenia sentit. Pere Marcó i Montse Uriarte, els amos, van accentuar l'hospitalitat a l'acomodar el desconegut: em van acollir com si fos un vell client, potser reumàtic. Més tard vaig assistir a una escena antiga: un cambrer va preguntar a un assidu per la visita al metge, cuidant el servei amb empatia i complicitat. Així, aquesta crònica es refereix tant al que vaig menjar com a l'estat d'ànim del comensal. Aquell dia em va confortar un rioja clàssic, un Viña Salceda per prendre amb manteta i sabatilles de quadros. Pluja, llanguiment i esponjament de gos mullat.
Pedro, autodenominat amb gràcia «venedor de cuina», va proposar alguns plats de gastronomia amigable, divisió basconavarresa, en què em vaig ficar amb ànim de forçut i sense por del colesterol. Una copernicana rodanxa de morcilla de Burgos i un trosset de pa amb xistorra (avanç del bufet de pintxos que ofereix a les nits). Un platet de pernil ibèric de Señorío de Montanera tallat en directe per demostrar la respectabilitat del producte. Uns pebrots del piquillo, primaris, elementals, escalivats amb sarments Åfum, fumÅ i coberts amb ventresca de tonyina, contrabandejats per un amic del nord. Unes vicioses carxofes del Prat boníssimes. Un lluç amb cloïsses i espàrrecs, relleus blancs, còfia d'infermera, carns evanescents, plat hospitalari («baix en sal», li vaig dir a Pedro, a la qual cosa va respondre en to de broma, «sóc mal cuiner però el gènere és molt bo»). I l'anyell rostit al forn, la pell cruixent i l'olor de fusta i de xemeneia i de sofà verd i de manteta i de sabatilles de quadros. ¿Postres? Llet fregida flamejada amb chinchón. Chinchón: això no podia acabar d'una altra manera.