Pep Guardiola ja domina els coneixements que ha de tenir el tècnic d'un club com el Barça: què representa el club, què esperen els seguidors de l'equip, com vol jugar. Coneix el vestidor i l'entorn.

No hi ha cap club igual com no hi ha cap públic igual. L'aficionat anglès vol un tipus de futbol que li és propi. I el mateix l'alemany, l'italià o l'holandès. A partir d'aquí, hi entren les diferències, els detalls. Per exemple, Liverpool i Manchester. Ciutats i públic anglès en els dos casos, però el que volen les seves tribunes de futbol només coincideix en l'objectiu final: títols, resultats. La manera d'aconseguir-los ja no té tantes coincidències. Amsterdam i Rotterdam. Ciutats i públic holandesos; però, com en el cas anterior, el gust de les aficions i, per tant, l'aposta futbolística del mateix club són molt diferents.
A Itàlia, paradigma del resultadisme, la gent accepta d'arribar-hi encara que els seus estadis no s'omplin mai. Tot i així, també tenen les seves diferències. Hi ha detalls que es veuen a la gespa que provenen de la grada. I no és la mateixa al nord que al sud. A Espanya, amb l'excepció del Barça i el Madrid, també podríem dividir el país en dos. Històricament els equips andalusos han tingut un estil diferent dels del nord. I això està lligat a la manera de ser dels uns i dels altres. ¿Què vull explicar amb això? Que en el futbol hi ha un munt de matisos a tenir en compte.

Coses que cal saber
Què representa el teu club, a qui representa, com et presentes tu al capdavant, com tractes la premsa, el vestidor... Hi ha tantes coses que ha de saber i dominar l'entrenador d'un club de talla mundial, que, sincerament, l'apartat purament futbolístic potser ni arriba al 40%. A què vull jugar i com vull fer-ho, per a qui estic jugant, qui m'estarà veient, què se suposa que s'espera de mi i dels meus... Sense adonar-te'n, ja entres en el 60% restant d'aquells coneixements que ha de tenir un entrenador en segons quins clubs, més enllà de l'elecció d'un onze titular.
Dono per entès que a Guardiola difícilment l'agafarà per sorpresa aquest 60% de coses no tan futbolístiques. Pel que fa a l'altre 40%, el que inclouria l'apartat més tècnic --com entreno, a què jugo i amb qui jugo--, jo no cauria en l'error de sentenciar-lo d'entrada.
Els seus pecats, sembla ser, són la joventut i la inexperiència. Molt bé. ¿Algú em pot explicar què és experiència i què no? Experiència de vestidor, què és pressió, què és un partit important, quin peu calça l'entorn... Si has viscut tot això com a jugador, la teva experiència és enorme. Deien el mateix de Rijkaard i Van Basten quan van arribar per dirigir la selecció holandesa. De Van Gaal, no. ¿I sabeu què? Aquests dos joves i inexperts van classificar Holanda per a la fase final a la qual optaven. El veterà i expert va deixar Holanda fora del Mundial.
Canvi d'entrenador... ¿canvi d'estil futbolístic? ¿Perquè fa dos anys que no es guanya res? ¿I els dos anys anteriors? Dues Lligues, una Champions. Si parlem de manera de jugar, allò va ser de pel.lícula. ¿Qui es queixava llavors? Ningú. ¿I si provem de canviar? I jo em pregunto per què. ¿Només per provar- ho? Una cosa és la manera de jugar i l'altra, la tàctica. Tàctica és fer una variació un dia. Poso Messi o Iniesta d'extrem esquerre. Són tan diferents que, fins i tot jugant amb un extrem esquerra en els dos casos, elegir-ne un o l'altre condiciona tot el meu equip amb la mateixa manera de jugar.

Prestigi i respecte
¿Canviar de manera de jugar? ¿Per dos anys sense res? Els últims 20 anys s'han guanyat més títols que els 40 anteriors. Els últims 20 anys t'has guanyat un prestigi i un respecte molt superior al que tenies abans. I ho has fet amb un estil que et fa reconeixible i admirat. Mal aplicat és ineficaç, previsible, vulnerable i fins i tot resulta tediós. Ben aplicat, combina diversió i rendiment.
¿Deixem que tot se'n vagi en orris per dos anys dolents? Rijkaard va portar el vestidor d'una manera, a la seva manera, i va funcionar tres anys... i dos no. ¿Tot horrorós? No, pel que sigui, la gent s'ha passat en aquestes últimes dues campanyes. Rijkaard segueix sent el mateix de fa cinc anys. És l'únic al vestidor que s'ha mantingut fidel a si mateix. Molts dels futbolistes no poden dir el mateix. Només s'ha de mirar què feien fa tres anys i què han fet després.
Tot entrenador necessita una plantilla en què tots treballin junts en tots els sentits. Rijkaard no ha canviat per empitjorar. Però sí que ho han fet molts dels qui ha tingut a les seves ordres. Pitjor per a ells. Han perdut crèdit i també respecte. Rijkaard, no. El que desperta la seva persona és una barreja de respecte i d'admiració. Dubto que ningú en pugui parlar malament. Ha respectat, respecta i respectarà sempre els contraris. Ni una paraula dolenta per a ningú. Ha representat el club d'una manera impecable. I tot això, simplement sent fidel a si mateix. Malgrat tot, en un moment o un altre, acaba passant una cosa: hi ha un final.