lunes, 11 de febrero de 2008 1:38
Johan Cruyff
La culpa és del centre del camp
El pèssim joc de posició que van aplicar els centrecampistes blaugrana davant el Sevilla i l'excés de tocs i conduccions de pilota insofribles van debilitar tant la defensa com l'atac del Barça.
El Madrid guanya i el Barça, no. La diferència entre tots dos puja als vuit punts. Molt bé, però sincerament la història comença a sonar pesada. Que si adéu a la Lliga, que si ara no, que si tots a una, que si tots per lliure... Queda molt. I per més pallissa del Madrid al Valladolid i per més empat i gràcies del Barça davant el Sevilla, el més normal és que seguim instal.lats en aquesta espècie de muntanya russa fins al final.
A nivell individual, el Sevilla-Barça de dissabte el podríem resumir en dos noms: Xavi i Valdés. Un, pel seu gol; l'altre, per les seves parades. El problema és que això és un esport que s'ha de jugar com un equip, just el que no va saber fer el Barça. I els centrecampistes en van tenir gran part de culpa. ¿Fantàstic Valdés? Segur. La seva temporada està sent de 10. Però si dissabte el vam veure fenomenal no va ser tant pel seu moment de forma com pels errors dels seus centrecampistes. Que a Valdés el facin gran els davanters rivals pot passar. Que siguin els seus companys els que li compliquin la vida és, per reiteració, una cosa a la qual s'ha de posar remei.
Pèssima posició
D'entrada, l'excusa de les moltes baixes no serveix. Els tres centrecampistes de sortida (Edmílson, Xavi i Iniesta) no era precisament la primera vegada que jugaven junts. Ni tampoc els defenses ni els davanters. Una altra cosa és el pèssim joc de posició que van aplicar, bàsicament al centre del camp. I això els va perjudicar a tots. Als de darrere i als de davant.
Sabies de la qualitat del Sevilla, sabies que un dels seus punts forts és la velocitat amb què surt així que recupera la pilota. Sabent això, prohibit les passades horitzontals. I d'aquestes, el Barça en va abusar. Prohibit jugar a cinc i sis tocs. I d'aquestes conduccions insofribles, el Barça també en va abusar. Prohibit rebre la pilota dels teus defenses sempre d'esquena, baixant una vegada i una altra a buscar-la, trigant una vida a girar-te. I d'això, també se'n va abusar.
Si, com dic moltes vegades, el baròmetre i el ritme d'un partit el marquen els centrecampistes, aquí es va suspendre. Tots volien fer massa coses. I de l'excés en surten els errors. El futbol, millor com més senzill. ¿Com va arribar el gol de Xavi? Amb dos tocs. Un per assistir a l'espai i l'altre per rematar a porteria.
Una vegada més, el vell concepte ben aplicat del joc de posició i ritme de pilota. Si el meu centrecampista per la dreta baixa a rebre la pilota, no és lògic que el meu centrecampista més centrat baixi a la seva altura. D'aquí només en pot sortir una passada horitzontal. Com a centrecampista, com més conducció de pilota, menys marge de sorpresa. Si jo toco i toco mentre pujo, el meu davanter acabarà per recular cap enrere per no caure en fora de joc. És a dir, jo pujo entre cinc i 10 metres i el meu davanter acaba per baixar aquesta mateixa distància. Una altra vegada en línia. Una altra passada pràcticament horitzontal. I quan la reps, d'esquena i amb ella els defenses enganxats. Rebent així és igual els davanters que alineïs: semblaran pitjors del que són.
Proposta absurda
Punt i a part és la notícia que arriba d'Anglaterra sobre la possibilitat d'afegir una jornada extra a la Premier i que aquesta es jugui en diversos punts del planeta. I com més lluny i exòtics, millor. Tot per la pasta, és clar. Em sembla absurd. Ho miris com ho miris. Una Lliga, a casa i davant la teva afició. Sempre.
Després hi ha el factor de les dates. ¿Una altra més per afegir-la a un calendari sobreexplotat? I el factor lluny. Àsia i Amèrica. O el que és el mateix: avions, cansament, canvis d'horari... M'imagino que tot surt d'una idea equivocada: copiar alguns tics de l'esport professional dels Estats Units. Com que ells exporten alguns partits i sembla que els va bé, nosaltres no serem menys. Podem no ser menys, però no som iguals. No, partint de la base que tots els esport estrella d'aquell país --futbol americà, beisbol, bàsquet i hoquei sobre gel-- duren exactament sis mesos. El nostre futbol en dura gairebé 11.
Altre professionalisme
Tampoc té res a veure el professionalisme als Estats Units amb el d'Europa. Mentre aquí els polítics tracten els esportistes com un treballador més, allà l'esportista té un estatus diferent. El fitxatge de Gasol pels Lakers n'és el millor exemple: al matí s'entrena amb els Grizzlies, el criden al despatx i a la tarda viatja a Los Angeles per fitxar. Ni li van preguntar si li agradava o no.
Gasol va pujar un esglaó en la seva carrera. Perfecte. Però, ¿i els altres? ¿I els que van fer el viatge a la inversa? Dels Lakers als Grizzlies en el mateix tancar i obrir d'ulls. Sense veu ni vot. Allà les decisions es prenen ràpid. Aquí ningú es mou si no vol. I si em moc, a discutir el com, on i quant amb el representant de torn.