Diari de l'Irak

Víctimes d'una guerra

2007-05-02T07:56:00Z

Mohammad demana perdó als soldats dels Estats Units, als seus antics enemics, per haver-los trucat perquè curin el seu fill. No s'atreveix a portar-lo a l'hospital, els militars xiïtes el matarien. Mohammad és un home que ha anat a menys. En els seus bons temps, els de Saddam Hussein, va treballar com a diplomàtic i va conèixer al rei Joan Carles. Era un privilegiat, un sunnita en règim de sunnites. Però ara Mohammad viu en una casa modesta, en un barri de majoria xiïta on està condemnat a mort.

Admhed és l'altra cara de la mateixa història. Vivia en un barri de majoria sunnita i un dia van picar a la seva porta, li van dir: ets xiïta, però ens caus bé així que tens una hora perquè toquis el dos o estàs mort. Va sortir corrent i es va refugiar en un barri on els seus ja s'havien desfet de tots els sunnites. Un barri on les milícies són el poder. Un Estat dins de l'Estat.

Jano és cristià i ja no surt de casa seva. Viu entre dues mesquites, una de sunnita i una altra de xiïta, que tots els dies es cusen a trets. Mohammad, Admhed i Jano viuen tots tres en un pam de terreny, al sud de Bagdad. En una àrea controlada per una unitat nord-americana que ha plantat la seva base en un seminari catòlic. Fins fa ben poc aquests tres iraquians podrien haver compartit un te, però ara aquell univers de convivència ha saltat pels aires. Ara ja només queda la guerra civil i els cadàvers de les seves víctimes.

Les altres baixes dels EUA

2007-04-30T17:32:00Z

La víctima 3.297 dels Estats Units a l'Iraq no va morir per les bales de la insurgència, ni per una bomba posada al pas del seu comboi. Va morir, electrocutat a Bagdad. La seva mort no deixa de ser una cruel ironia, tenint en compte que a la capital iraquiana a penes hi ha corrent dues o tres hores al dia. Va morir sense la glòria dels caiguts en combat, i va passar a engruixir la llista dels altres morts.

De les més de 3.350 víctimes nord-americanes d'aquesta guerra, gairebé 700 han mort en accident. Als seus companys, poc els va importar quina part de les estadístiques va passar a engruixir. Com va dir Kid, un dels seus col·legues, "quan cau un amic és una putada... i poc importa el motiu". És deia Jason Peters.

Les altres baixes dels EUA

2007-04-30T17:28:00Z

La víctima 3.297 dels Estats Units a l'Iraq no va morir per les bales de la insurgència, ni per una bomba posada al pas del seu comboi. Va morir electrocutat a Bagdad. La seva mort no deixa de ser una cruel ironia, tenint en compte que a la capital iraquiana tot just hi ha corrent dues o tres hores al dia. Va morir sense la glòria dels caiguts en combat, i va passar a engrossir la llista dels altres morts.

De les més de 3.350 víctimes nord-americanes d'aquesta guerra, gairebé 700 han mort en accident. Als seus companys els va importar ben poc quina part de les estadístiques va passar a engrossir. Com va dir Kid, un dels seus col·legues, "quan cau un amic és una putada... i no importa gens el motiu". Es deia Jason Peters.

Una guerra de fantasmes

2007-04-26T01:23:00Z

Ens explica un sergent que en els més de 15 mesos que ha lluitat a l'Iraq, només ha vist l'enemic tres vegades. Ha disparat molt, però sense tenir molt clar si estava matant algú. Així és la guerra en aquest país per als nord-americans: lluitar amb un adversari que castiga i s'amaga, que posa una bomba i desapareix entre la població. Als insurgents els és suficient tirar l'arma per tornar a ser civils. Una guerra de fantasmes.

En l'última setmana, la unitat en què estem ha perdut tres homes a mans d'aquest enemic invisible. Al primer li va rebentar la cara un franctirador. El segon va morir atrapat sota els ferros recargolats d'un avió destrossat per una bomba. El tercer va morir, a pocs metres de la base, en una altra explosió.

Els soldats no han parat des d'aleshores de buscar els autors. Però només han aconseguit assalts a pisos buits i detencions d'insurgents que no tenien a veure amb les morts dels seus companys. Diu el sergent mexicà César Robles, que els estan caçant com a mosques.

Assalt en la nit

2007-04-25T08:00:00Z

El carrer està desert. Els homes de la companyia Apache esperen l'ordre d'assalt. L'objectiu: els suposats membres d'un esquadró de la mort xiïta que, segons la intel·ligència nord-americana, han portat a terme la neteja ètnica contra els sunites en aquest barri. En les últimes setmanes han aparegut cadàvers pels carrers, mutilats, torturats amb trepants, amb el crani aixecat...

Una desena de detinguts. Dues pistoles confiscades. Els nord-americans no es fan il·lusions. La tasca per fer és descomunal. Acabar amb la insurgència ja era difícil, però ara han de parar la guerra civil que precipita aquest país cap a l'abisme.

Un abisme de desconfiança

2007-04-24T07:22:00Z

Diu el capità Escobar que li fa una mica de vergonya portar-nos a la missió d'avui. L'altre dia van fer alguns trets d'advertència i van ferir un nen iraquià a l'espatlla. Ara han d'anar a veure com es troba. El dia està tens. Hi ha hagut tres explosions pròximes al matí i alguns trets. El comboi surt de la base. Passem per una església a prop d'una mesquita xiïta, on l'imam ordena als fidels que no s'acostin a ocupants. Els soldats saluden en àrab els nens. Ells els tornen la salutació. També saluden els adults, però aquests ni tan sols mouen un dit.

I aviat arribem a la casa del nen. Els rep la mare, que mira els soldats vestits per al combat com si fossin extraterrestres. Diu que el seu fill està a l'hospital i ni se'n recorda de quin ni del número de telèfon del seu marit, que és qui cuida el nen. És clar que no confia en els soldats. El tinent Chonko, al comandament del comboi, li entrega el regal que han portat per al ferit: uns quants quaderns i alguns llapis. La següent parada és la casa d'un iraquià a qui els soldats van detenir fa uns quants dies. Creuen que és un líder local de l'Exèrcit del Mehdi, però no n'estan segurs perquè, reconeixen, a l'Iraq molta gent es diu igual. Els rep la mare i un germà del detingut. El tinent Chonko intenta calmar-los i els pregunta si necessiten alguna cosa. L'iraquià mira el soldat desconcertat, i li respon que l'única cosa que necessita d'ells és que li tornin el seu germà.

L'hora dels sapadors

2007-04-20T01:55:00Z

No és el pitjor lloc de l'Iraq, però tampoc és un llit de roses. A Nou Bagdad les bombes exploten regularment i la policia troba gairebé cada dia cadàvers amb un tret a la nuca i signes de tortura. Víctimes de la guerra civil entre sunnites i xiïtes. Per aconseguir el control del barri, els nord-americans construeixen un lloc de combat. Li diuen Pathfinder i abans era una fàbrica d'espaguetis. Pertanyia a un sunnita, i els milicians xiïtes la van assaltar i la van cremar. El propietari va córrer prou per salvar la vida però no va tenir coratge per tornar a reclamar la seva propietat.

La tinenta Taytoom, una negra d'Alaska que a penes aixeca un metre i mig de terra, comanda amb un fil de veu amable sapadors rapats i plens de tatuatges que l'obeeixen sense dir ni piu. Fora, els nens saluden els soldats i salten al seu voltant. Els adults, no obstant, fan cara de pocs amics mentre esquiven les barreres d'accés. I és que els soldats devien venir a ajudar-los, però de moment solament els han tallat el carrer.

El carrer és de les milícies

2007-04-19T08:18:00Z

Va passar a primera hora de la tarda. Fins llavors, el comboi que ens duia des del campament fins al nostre destí al front de batalla havia seguit un intens recorregut per Bagdad. Un trajecte per una ciutat on les façanes estan plenes de trets i els ponts es blinden amb reixes per evitar els atacs amb coets. Els iraquians bloquegen amb barricades els carrers per protegir-se de la sagnia diària dels cotxes bomba. Grans i compactes, de formigó, als barris acabalats. Als altres, barricades escanyolides, tronades, amb poques esperances d'aturar els atacs suïcides.

El nostre viatge ens portava a una base avançada al barri de Nou Bagdad. El pla de seguretat de Bush compta amb aquestes petites instal.lacions de combat per portar els soldats del seu Exèrcit més a prop de la gent, recobrar la confiança de la població i obtenir el control d'uns carrers que ara són territori de les milícies. I estàvem camí d'aquesta base quan un iraquià va sortir cridant al pas del comboi. Duia les mans al cap i intentava aturar els vehicles. Amb els braços va imitar la gran explosió que ens esperava si seguíem endavant. El conductor del nostre Humvee va frenar en sec. Si hi ha res que els soldats temen són les bombes casolanes de la insurgència. Amb aquests artefactes, la resistència ha causat la majoria de baixes de les tropes dels Estats Units. Tothom es va recordar de Jay Cajimat, un soldat del mateix batalló que va morir fa uns dies destrossat per una d'aquestes bombes. I malgrat que tot va quedar en falsa alarma, va servir per recordar-nos la naturalesa d'aquesta guerra de guerrilles. A Bagdad, tot està tranquil fins que explota una bomba i sega una vida. I n'exploten moltes.