Va passar a primera hora de la tarda. Fins llavors, el comboi que ens duia des del campament fins al nostre destí al front de batalla havia seguit un intens recorregut per Bagdad. Un trajecte per una ciutat on les façanes estan plenes de trets i els ponts es blinden amb reixes per evitar els atacs amb coets. Els iraquians bloquegen amb barricades els carrers per protegir-se de la sagnia diària dels cotxes bomba. Grans i compactes, de formigó, als barris acabalats. Als altres, barricades escanyolides, tronades, amb poques esperances d'aturar els atacs suïcides.

El nostre viatge ens portava a una base avançada al barri de Nou Bagdad. El pla de seguretat de Bush compta amb aquestes petites instal.lacions de combat per portar els soldats del seu Exèrcit més a prop de la gent, recobrar la confiança de la població i obtenir el control d'uns carrers que ara són territori de les milícies. I estàvem camí d'aquesta base quan un iraquià va sortir cridant al pas del comboi. Duia les mans al cap i intentava aturar els vehicles. Amb els braços va imitar la gran explosió que ens esperava si seguíem endavant. El conductor del nostre Humvee va frenar en sec. Si hi ha res que els soldats temen són les bombes casolanes de la insurgència. Amb aquests artefactes, la resistència ha causat la majoria de baixes de les tropes dels Estats Units. Tothom es va recordar de Jay Cajimat, un soldat del mateix batalló que va morir fa uns dies destrossat per una d'aquestes bombes. I malgrat que tot va quedar en falsa alarma, va servir per recordar-nos la naturalesa d'aquesta guerra de guerrilles. A Bagdad, tot està tranquil fins que explota una bomba i sega una vida. I n'exploten moltes.