Text: Marc Marginedas Foto: Sergio Caro

Primera regla d'or per a l'occidental acabat d'arribar a Kandahar: sortir al carrer només quan sigui estrictament necessari i en cap cas deambular sense rumb per la ciutat. Segona regla, també d'or: no entretenir-se en un lloc públic on un sigui fàcilment identificable, encara que sigui xerrant, fent innòcues entrevistes o bevent-se un te. Viatgers que havien recalat prèviament al bastió talibà fins al 2001 ens van advertir que una visita a la gran ciutat del sud no era un pla forassenyat, sempre que es respectessin les normes elementals de precaució i visibilitat.

I certament, hi ha alguna cosa que fa realment diferent Kandahar --450.000 habitants, encara que comparada amb Herat, que té 100.000 habitants menys, sembli una avorrida ciutat de províncies-- dels altres grans nuclis de població afganesos. Pot ser que sigui l'escassetat de dones caminant per les seves avingudes, dones cobertes, aquí sense cap excepció, sota burques de diferents colors; dones que equivalen a ombres furtives, amb pressa i sempre de pas. Pot ser que sigui l'hostil climatologia, amb un sol enlluernador que, a mitjans de maig, és capaç d'expulsar els seus habitants del carrer i recloure'ls a casa seva durant les hores centrals del dia.

Pot ser que sigui l'esfereïdor paisatge desèrtic, mancat dels majestuosos pics nevats del nord, i esquitxat en canvi de petits contraforts rocosos de tons marrons. O pot ser que sigui simplement la nostra pròpia capacitat de suggestionar-nos al trepitjar per primera vegada el que va ser el reducte dels estudiants de l'Alcorà i el lloc on el mul·là Omar, el seu líder espiritual, va portar una existència secreta fins a la derrota del seu règim el 2001. Les últimes notícies de Kandahar reforcen la impressió que tot occidental que es preï ha d'anar per aquí amb una gran cautela. Fa només un mes, cinc persones, la majoria nepalesos, van acabar els seus dies a l'explotar una mina al pas d'un vehicle de l'ONU. I al febrer els insurgents van desplegar armes per primera vegada dins del casc urbà i van atacar un comboi canadenc.

Fugisser líder religiós

Ho vulguin o no els que detenen ara les regnes del poder al país centreasiàtic, l'ombra del fugisser mul·là Omar segueix molt present a la ciutat de Kandahar. I una de les raons d'aquesta metafòrica ubiqüitat és la impossibilitat per al visitant d'obviar un enorme edifici en construcció del centre, amb el formigó armat ben a la vista, arcs de ferradura als seus costats i flanquejat per multitud de bastides.

És l'anomenada mesquita del mul·là Omar, un temple que es vomençar a construir el 1997 i que ni tan sols s'havia erigit en un 50% quan, després de l'11-S, se'n van paralitzar les obres. Ara el seu futur és objecte de polèmica i totes les opcions previstes --acabar la construcció d'un edifici iniciat per l'enemic número u del Govern afganès o ensorrar un lloc que molts consideren sagrat-- equivalen a mals menors. "L'haurien d'acabar per poder-hi anar a resar", ens va comentar Al·là Dad Aga, un venedor de verdura, mentre ruixava amb aigua la seva mercaderia.

Va ser només una petita indiscreció, perquè a la pregunta següent --"¿Què en pensa de la mort diumenge del mul·là Dadul·là, el comandant talibà?"-- l'única resposta va ser una evasiva: "N'he sentit parlar, però no tinc opinió". I és que a Kandahar, la prudència és avui la mare de totes les virtuts, va explicar després Abdulbassid Hamdi: "La gent no vol parlar perquè si ho fa contra el Govern, el Govern es pot venjar i si ho fa contra els talibans, pot passar exactament el mateix; la gent espera saber qui guanyarà".